Setè aniversari de "Paranoia 68"



Doncs sí; "Paranoia 68" torna a fer anys. Ja en són set sense faltar ni una setmana a la cita del blog amb el cinema i els llibres, les meves grans passions. Les xifres em marejen: 269 llibres comentats i 731 pel·lícules. Un total de 704 entrades, amb més de 282 mil visites i quasi 16 mil comentaris. Moltes gràcies a totes i a tots els que passeu per aquí habitualment.

"LA POR" (JORDI CADENA)

El missatge de "La por", de Jordi Cadena, és clar: fuig mentre puguis. La pel·lícula fa un gran retrat sobre la violència de gènere, amb un contundent final. Els primers minuts, sense que passi res, posen els pèls de punta. Veiem com el maltractador s'aixeca del llit i es prepara per anar a treballar. La resta de la família ni respira. Un pare encantador fora de casa i aterridor dins.

La força de les imatges, amb uns enquadraments excepcionals, i la bona feina dels protagonistes fan que la por que ells pateixen t'entri per tots els porus de la pell i et glaçi la sang. Viure una situació com aquesta ha de ser pitjor que baixar a l'infern. Pateixes, sobretot, pel que no es veu perquè Cadena només deixa intuir, fins a l'explosió final. Al pare, que surt més aviat poc, l'interpreta Ramon Madaula i a la mare una excepcional Roser Camí. El fill gran és el "Polseres vermelles" Igor Szpakowski i la petita la debutant Alícia Falcó. Una nena que deixa anar frases com aquesta: "La mare i nosaltres de qui som?", li deu al seu germà. "Som del papa, oi?", afegeix. Crec que no cal dir res més.

"DON JON" (JOSEP GORDON-LEWITT)

Josep Gordon-Lewitt sempre m'ha sembla un actor molt original. "Brick" (2005), "(500) Días juntos" (2009), "Origen" (2010), "50/50" (2011) i "Looper" (2012) són algunes de les seves perles. Ara ha debutat com a director; i ho  fet amb nota. "Don Jon" és una divertidíssima comèdia sobre un jove addicte al sexe, interpretat per ell mateix. Una de les sorpreses de la temporada.

De "Don Jon" m'ha agradat tot; començant per les dues actrius que fan els papers principals: l'exhuberant Scarlett Johansson i la bellesa etèrea de Julianne Moore. Que llest que ets Gordon-Lewitt! Però és que els integrants de la família Martello els pares i la germana d'en Jon, no podien estar més ben trobats: Tony Danza, Glen Hadly i Brie Larson. El pare no deixa de mirar esports a la televisió, la mare "plora" perquè no la fan àvia i la filla està enganxada al mòbil fins i tot a l'església. Només parla un cop en tota la pel·lícula. Brutals.

La historia és força original; tot i que, en algunes coses, m'ha recordat la duríssima "Shame" (2011). A "Don Jon", però, l'addicció al porno està tractada amb ironia i un punt de sarcasme. El protagonista gaudeix més de la masturbació -mirant vídeos en el seu portàtil- que del sexe real; i això que lliga sense aturador. Ell creu que el que fa és absolutament normal, fins que algú li obre els ulls. En resum; estem davant d'una pel·lícula àgil, moderna visualment i amb uns protagonistes que et cauen bé, tots ells, des que apareixen en pantalla.

"LEGADO EN LOS HUESOS" (DOLORES REDONDO)

Dolores Redondo (Donostia, 1969) encara està escrivint la tercera part de la trilogia de Batzán i el que voldria jo és començar a llegir-la avui mateix. Es titularà "Ofrenda a la tormenta". La segona part, "Legado en los huesos", se m'ha fet curtíssima... i això que té 551 pàgines. En castellà l'ha publicat Destino i en català Columna. És igual o millor que "El guardián invisible", la novel·la que obria la sèrie. Un cop més, l'entrellat no es descobreix fins ben bé el final.

"Legado en los huesos" és una obra matriarcal. Quasi tot és femení: la vall on passa tot, la protagonista principal -la inspectora de la Policia Foral Amaia Salazar-, la seva terrible mare, les seves germanes Flora i Ros, l'encantadora tieta Engrasi... Els homes sempre estan en un segon pla i, en molts dels casos, associats a coses dolentes. El que més m'agrada d'aquesta trilogia és que Redondo barreja la novel·la negra criminal (amb la ment científica de Salazar) amb la mitologia i la comunió de l'home -i de la dona, com no- amb la natura. Si en el primer llibre prenia protagonisme el Basajaun o senyor del bosc, en aquest qui té molta força és el Tarttalo, un personatge fabulós de l'imaginari popular basc, semblant a un cíclop, amb un ull enmig del front.

De la historia explicaré ben poca cosa. S'ha de llegir i gaudir-la pàgina a pàgina! Només puc dir que l'Amaia va darrere d'un altre assassí en sèrie. Atenció, però, perquè aquest despreciable personatge no mata a les víctimes personalment. El què fa és induir a tot un seguit de persones, suposo que ja descarrilades, perquè siguin elles qui acabin amb les seves parelles... i després se suicidin. Però el més important és que tots els assassins només volen parlar amb l'Amaia, l'estrella de la policía vasca. Per si fos poc, totes les pistes, per petites que siguin, tenen relació amb ella i amb el seu passat. En quin joc ha entrat, i per què, sense voler-ho? Una novel·la imprescindible.

"No hay miedo como el que ya se ha probado, del que se conoce el sabor, el olor y el tacto. Un viejo y mohoso vampiro que duerme sepultado bajo la cotidianeidad y orden, y que mantenemos alejado, fingiendo una calma tan falsa como las sonrisas sincronizadas. No hay miedo como el que conocimos un día y que permanecía inmóvil, respirando con un jadeo húmedo en algún lugar de nuestra mente. No hay miedo como el que produce la sola posibilidad de que el miedo regrese".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La societat de l'opulència no és eterna

Quan no li toca homenatjar una ciutat, Woody Allen encara és més gran. A "Blue Jasmine" fa un esplèndid retrat de la societat de la opulència, on tot és fonedís. Aquest cop, el geni de Brooklyn ens regala una cruel historia de perdedors, on l'humor és secundari. La interpretació de Cate Blanchett és d'Oscar. Feia temps que no veia un personatge tan profund i ben dibuixat. Allen és un gran director d'actors.

La Jasmine (Blanchett) és una dona que s'ha casat amb un geni de les finances (Alec Baldwin). Viu com una reina, sense preocupar-se d'on surten els diners del seu marit. Ella firma tots els documents que l'hi passa, sense ni tan sols llegir-los. És rica, guapa i envejada per tothom. Que potser estan fent coses il·legals? N'hi ha prou de mirar cap a l'altre costat. Per què preocupar-se? Però tot el que puja acaba baixant i un dia, en un obrir i tancar d'ulls, es troba amb una mà al davant i l'altra al darrera. És per això que deixa Nova York i se'n va a viure a San Francisco, a casa de la seva germanastra (Sally Hawkins), pobra i inculta, però millor persona que ella.

"Blue Jasmine" és una tragèdia en majúscules. Ens parla de la caiguda d'una família en concret, però aquesta podria representar perfectament al sector dels que podríem anomenar "venedors de fum", amb les immobiliàries, els assessors de pa sucat amb oli i els banquers especuladors al capdavant. Gent que es vanagloria de fer obres filantròpiques... amb els diners dels altres! La Jasmine és la rica que s'enfonsa i la seva germanastra Ginger la pobra que, si els de dalt no li toquessin els dallonses, potser ja seria feliç amb  allò que té; sense la necessitat d'aspirar a res més. Podríem parlar d'una persona nornal, amb aspiracions normals, com tantes que viuen la seva vida sense intentar aprofitar-se del veí del davant. Com ha de ser. Woody Allen es manté en plena forma.

"PACTO DE SILENCIO"

No està malament, però tampoc és per tirar coets. Parlo de la darrera pel·lícula de Robert Redford que, als seus 77 anys, els mateixos que té Woody Allen, també continua en plena forma. Es titula "Pacto de silencio" i es dirigeix a ell mateix, que fa el paper de principal protagonista. Redford és Jim Grant, un antic activista radical que viu en l'anonimat des de fa més de trenta anys. Fins que el descobreixen...

En la seva nova vida, en Jim era un prestigiós advocat instal·lat a prop de Nova York, amb la seva filla de dotze anys. Però un jove i diria que maleducat periodista, interpretat per Shia LaBeouf, el desemmascara poc després que l'FBI detingui a una de les seves excompanyes, interpretrada per Susan Sarandon. El grup va robar un banc, amb un mort i ferits, i volen que pagui pel seu crim. Un crim que ell diu que no va cometre. Precisament, els intents d'en Jim per convèncer a la policia i a la seva filla que és innocent marcaran el desenvolupament de la pel·lícula, nominada al Premi del Públic al Festival de Toronto. Un  thriller correcte i prou. Per veure en DVD, si s'escau.

"MENTIRA" (ENRIQUE DE HÉRIZ)

Els llibres d'Enrique de Hériz (Barcelona, 1964) m'absorbeixen fins a límits insospitats. Em va passar amb "Manual de la oscuridad"; i ara amb "Mentira". He llegit l'edició de butxaca, que té 637 pàgines i està publicada per Edhasa. La seva protagonista principal, la Isabel, un personatge amb una força extraordinària. És una antropòloga especialitzada en rictus mortuoris. Segur que s'havia imaginat la seva propia mort un i mil cops...

Fins que un dia, per tot un seguit de malentesos que no venen al cas, a la Isabel la donen per morta. Que faríem nosaltres en un cas com aquest? Així, en calent, crec que alçaríem la veu ràpidament per dir que encara estem aquí. Però, qui sap, si guardéssim silenci sabríem com encaixen el nostre adéu els familiars i amics i potser tindríem alguna sorpresa, o no. La Isabel triga a reaccionar i tant ella com els seus tenen sortides que potser mai no haurien imaginat. A la Isabel, l'Enrique ens la dibuixa com una persona segura, bona en la seva feina i, pel que fa al seu marit i als fills, diria que una mica distant. Sempre guarda un roc a la faixa en una família que viu immersa en històries i anècdotes del passat.

El llibre alterna el diari de la Isabel amb el dia a dia de la seva filla Serena, que mai s'ha acabat de creure les històries del seu avi Simón, amb suposat passat de nàufrag, ni els proverbis de Li Po. La noia ens parla de la seva mare, del seu pare -que a poc a poc ha anat perdent el cap- i dels seus germans, l'Alberto (que sempre ho té tot controlat) i en Pablo, l'artista de la família. Tot el llibre, extraordinari, gira al voltant de la mort i de les veritats, o mentides, que ens expliquem, uns als altres, per fer les nostres vides més suportables. La mort depèn molt de la cultura en què vivim. En algunes tribus perdudes, ens explica la Isabel, es mengen els seus morts en senyal de respecte; sense que ella cregui que siguin caníbals. "Mentira" és tota una joia, que mescla ficció i realitat, i que, en bona part, passa a Malespina, un lloc perdut de la Costa Brava. Filosofia pura.

"Nacer es buscar una salida, buscarla a tientas y a empujones, cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizás porque no era exactamente una salida y así, con la memoria entretenida, nos llegamos a creer que no nacimos así, que vinimos al mundo limpios y envueltos como un caramelo, oliendo a gasas y a pomadas, con la piel hidratada de cremas, no de sangre. Es la primera leyenda. Aún no terminamos de nacer y ya nos estamos inventando como nacimos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Traïcions i agents dobles a la coreana

Hi ha vegades, poques, que la posada en escena disculpa que el contingut no estigui a l'altura de les circumstàncies. És el cas de la corena "The Berlin File", dirigida per Ryoo Seung-wan. El guió és confús, però les escenes d'acció -espectaculars- ho compensen sobradament. Qui no sigui fan del cinema coreà se la pot estalviar o esperar que surti en DVD. Són dues hores d'alt voltatge!

L'argument ni és original ni fàcil d'entendre, amb traïcions i agents dobles per donar i per vendre. Agents de Corea del Sud -nacionalitat de la pel·lícula- i de Corea del Nord, a Berlín, amb la venda d'armes de rerefons. Els dos protagonistes principals són un emissari nord-coreà, Pyo Jong-sung, i la seva dona, Yeon Jung-hee, que fa d'intèrpret a l'ambaixada nord-coreana a la capital d'Alemanya. I no cal explicar massa cosa més. Espionatge, desconfiança, persecucions i un munt de baralles i tirotejos, cada cop amb més gent implicada. Per passar l'estona i sortir del cinema amb un somriure de brivall.

"ALPHA"

El debut cinematogràfic de Joan Cutrina no deixarà indiferent ningú. Parlo d'"Alpha", on fa un grandíssim retrat del narcotràfic, sense tòpics i amb certa profunditat. Entre d'altres coses, Cutrina deixa molt clar que entrar en el món del crim pot ser relativament fàcil, però que és pràcticament impossible poder-ne sortir. No marxeu abans dels crèdits, que és quan sona la gran cançó d'Àlex Torío!

A "Alpha" ens parlen de drogues, però també del valor de l'amistat, que uneix, diria que per sempre, als tres protagonistes principals: l'Eric (Miquel Fernández), en Toni (Àlex Barahona) i en Tom, interpretat per un sensacional Juan Carlos Vellido. Tots tres formaven part de la mateixa banda, quan eren joves, potser massa joves... A l'Eric l'enganxen i s'ha d'estar vuit anys a la presó. En aquest temps, en Toni fa un canvi molt gran i entra a la policia. En Tom segueix delinquint. Cada dia que passa és més ambiciós i, per si fos poc, té contactes al cos policial. Sempre hi ha alguna poma podrida. Em quedo amb el retrat dels personatges, el guió -amb una força inusual- i amb les escenes d'acció. El pitjor? Hi ha alguns secundaris que no estan a l'altura.

"LA CORRUPCIÓ EN EL PERIODISME ESPORTIU"

Ja el tornem a tenir aquí. Em refereixo al bon amic Jaume Rius, amb qui vaig treballar una bona temporada a TV3, abans que es jubilés. Vint-i-tres mesos després de publicar "Els secrets de La Teva" (27 anys d'Esports) ha tornat amb "La corrupció en el periodisme esportiu" (50 anys de vivències). El pròleg és d'Antoni Hernández Filloy, primer director del diari Sport.

Que si és un llibre de "batalletes"? Doncs en part sí. Però per un periodista sempre és interessant saber com ha evolucionat la professió. A més a més, en Jaume ho explica tot amb el seu estil corrosiu i sarcàstic alhora. És molt fàcil imaginar-se'l en algunes de les situacions que menciona. Una de les que més gràcia m'ha fet és quan l'any 1973, els organitzadors de l'Eurobàsquet, que es va disputar al Palau d'Esports de Montjuïc de Barcelona, van regalar un televisor als redactors acredidats. Diu que mitja ciutat va intentar cobrir l'esdeveniment... per poder-se emportar l'electrodomèstic, està clar. Per sort, Jaume, als periodistes -com a mínim a mi- de regals ja no ens en fan. Tot ha canviat moltíssim.

Regals, directius de federacions que s'han aprofitat dels nois del planter, encara innocents, per arreglar sortejos de competicions esportives -boles calentes, boles fredes, de més grans, de més petites- i conspiracions perquè un president determinat, ell parla de Josep Lluís Núñez, guanyi unes eleccions, en aquest cas les de la presidència al FC Barcelona. En Jaume també explica, que fa uns anys, alguns periodistes rebien sobres amb diners de clubs i també de toreros i deixa entreveure que alguns comunicadors cobraven als esportistes per fer-los una entrevista i publicar-la en el seu mitjà. En concepte de promoció! El llibre també tracta els suborns -és allò de les primes a tercers- i els trucs per evitar passar els controls de dopatge. N'hi ha per donar i per vendre! Potser no podríem parlar de grans corrupcions, però sí de moltes corrupteles.

El llibre té 112 pàgines, és més aviat curtet, i acaba amb una interessant reflexió de la Núria Casas sobre la dona en el periodisme esportiu. És amè, amb un llenguatge periodístic i proper, i en la seva part final inclou l'anàlisi que fa en Jaume del periodisme esportiu actual. Per si fos poc, també escriu el que bateja com el decàleg del bon periodista esportiu i ens apropa un munt d'anècdotes per donar i per vendre. Em quedo amb la que explica, amb el Sabadell de protagonista. Va cantar un gol que es va anul·lar i no va trobar el moment de dir que no havia pujat al marcador. Per sort seva, els vallesans van tornar a marcar i ell no va intervenir en el carrusel per explicar-ho. Un gol per l'altre, va pensar. En Jaume Rius, geni i figura.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La violència només genera violència

Com a fan del cinema oriental, en general, i del coreà, en particular, crec que puc assegurar que estic acostumat a les pel·lícules violentes. I puc dir també que, sempre que no sigui gratuïta, l'accepto. Per desgràcia, la violència existeix i, ocultar-la, si la trama ho demana, seria il·lògic. El problema és quan se'ns mostra de manera explícita i, fins i tot, se li dóna el qualificatiu de poètica.

Alguns crítics que asseguren que aquesta pel·lícula només és apta per algunes sensibilitats i, per justificar-se, fan servir paraules com virtuosisme i poesia. Em deixen perplex! A "Only God Forgives" (Sólo Dios perdona) Nicolas Winding Rfn i Ryan Gosling han intentat repetir la fórmula de "Drive", però no se n'han sortit. L'atmòsfera malaltissa, la manca de llum, la inexpressivitat de la majoria dels personatges... tot és repeteix però, per desgracia, res acaba de funcionar. La violència és explícita, molt explícita, i constant; quasi sense aturador.

La història tampoc no és res de l'altre món. La puc definir amb només una paraula: venjança. Mai la frase "la violència només genera violència" havia tingut tant sentit. Aquí, entre el pare d'una noia violada i assassinada, la família del criminal i la policía. Les tres parts són igual de descerebrades i es maten els uns als altres sense pensar-s'ho ni un segon. És evident, nomes Déu perdona. El millor de la pel·lícula, i l'únic motiu per veure-la, és el paperàs d'una actriu que no falla mai: Kristin Scott Thomas. Està espectacular com a dura i atractiva mare d'en Julian, el personatge que interpreta Gosling. Per veure en DVD... i amb els ulls tapats.

"VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS"

Feia temps que no sortia del cinema de tan bon rotllo. A qui li haig d'agrair? Doncs a David Trueba, que ha sabut explicar francament bé la historia d'un professor d'anglès d'Albacete que se'n va a Almeria per intentar conèixer a John Lenon. Així de fàcil i de complicat. La pel·lícula es diu "Vivir es fácil con los ojos cerrados" i potser podríem definir-la com una tragicomèdia que, en bona part, passa a la carretera, a dins d'un 850.

La història, basada en fets reals, és molt bonica i està explicada amb elegància. El professor, interpretat per un gran Javier Cámara, fan de The Beatles, lògicament, vol demanar-li a en John que inclogui les lletres de les cançons en els discos. L'Antonio les fa servir per ensenyar anglès als nens i algunes paraules, ho ha de reconèixer, se li escapen. Potser no és el somni de la seva vida, però és el repte que ara l'omple i farà el que calgui per aconseguir-lo. Pel camí es troba amb una noia i un noi amb problemes i, sense preguntar-los pràcticament res, s'ofereix a ajudar-los. Ell és en Juanjo, interpretat per Francesc Colomer ("Pa negre", 2010). Un català que fa de madrileny, té gràcia la cosa. S'escapa de casa perquè no vol que li tallin els cabells.

El triplet el completa la Belén, a qui dóna vida una maquíssima Natalia de Molina, a qui no havia vist mai. He llegit que havia fet una sèrie de televisió, "Nada es para siempre", de la qual no en sé res. Es posa l'espectador a la butxaca des del primer moment que apareix en pantalla. També brilla, i de quina manera, Ramon Fontserè, que fa d'un català que té un bar de mala mort a prop d'Almeria. En definitiva, grans interpretacions en una pel·lícula honesta, melanconiosa i amb carisma.

"NI TAN ALT NI TAN DIFÍCIL"

En aquests temps que vivim "polivalència" i "reinventar-se" són dues paraules molt habituals. Em serviran per parlar de l'Araceli Segarra, fisioterapeuta, alpinista i il·lustradora de contes infantils. També ha fet d'ajudant de càmera, ha presentat programes de ràdio i de televisió i ha donat més de 200 conferències. Per tant, és polivalent i s'ha reinventat. O no?

L'Araceli és la primera dona espanyola que va coronar l'Everest. Ho va fer l'any 1996, formant part de l'expedició que tenia per objectiu filmar un documental en format IMAX. Mentre ho feien, molt a prop d'ells, van morir tretze persones d'un altre grup i van haver d'ajudar-los a rescatar als supervivents. Una experiència inoblidable, a tots els efectes. Ara, disset anys després, l'Araceli ens explica coses d'aquella aventura i també d'altres, ja que ha participat en més de 25 expedicions alpines. Ho fa en el llibre "Ni tan alt ni tan difícil", amb pròleg d'Andreu Buenafuente i unes paraules d'en Jamling Tenzing Norgay, que va ser amb ella a l'Everest. És fill del xerpa que va pujar a aquesta mítica muntanya amb Edmund Hillary, l'any 1953. Un luxe, sens dubte.

La part que més m'ha agradat del llibre, que té 213 pàgines i està publicat per Bridge, són les reflexions de la protagonista, que estan en negreta, intercalades amb els relats de les seves vivències a les expedicions. Aquestes reflexions tendeixen cap a l'autoajuda. Moltes persones ho agraïran! Desmitifica la mort, aposta per l'acceptació dels contratemps -sense fer-ho no podríem donar ni un pas endavant- i s'apunta a la teoria, que a mi m'encanta, que tot és relatiu. Té frases molt bones com, per exemple que "pensar cansa més que fer" i ens ofereix algunes receptes perquè no es fracassi en el treball en grup. L'Araceli també es pregunta si les expedicions han de tenir patrocinadors o no i té clar que, quant més mediàtiques siguin, més obligacions i menys llibertat tenen els seus protagonistes.

"Enmig d'aquesta borratxera de felicitat i consciència començo a relativitzar-ho tot. Veig aquests puntets de llum que es mouen a poc a poc davant meu. I si un d'ells s'apagués, què passaria realment? Què passaria si el meu llum, la meva vida, s'apagués en aquest moment? No passaria res. El món seguiria girant. l'univers seguiria expandint-se. No passaria absolutament res. No som imprescindibles. No som tan importants com creiem. No som el centre de l'univers. Només som això: llumetes en la foscor ".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy