Dues visions de la mateixa història

El cinema de Corea del Sud m'agrada!. Té dues línies ben diferenciades: les pel·lícules de venjances (amb violència explícita) i les més poètiques, sobre la vida, l’amor i la mort. “Ahora sí, antes no”, de Hong Sang-soo, és d’aquestes segones. És un títol singular, com “En otro país”, dirigida per ell mateix l’any 2012. Millor pel·lícula i actor (Jeong Hae-yeong) a Locarno.

Jae-yeong interpreta a un exitós director de cinema independent que coneix a una jove pintora en un temple. A ella l’interpreta l’extraordinària Kim Min-hee, que en els últims 12 anys ha participat en 53 títols. La recordo a “Sympathy for Lady Vengeance” (2004), a les ordres del gran Park Chan-wook. “Ahora sí, antes no” són dues cintes en una. El director ens explica la mateixa història dues vegades, amb petites variacions. En la primera, tots dos es comporten amb molta prudència. Ella li diu que l’admira molt, tot i que no ha vist cap dels seus films. Ell, un pèl babau, parla meravelles de la pintura de la noia, després que el convidi a l’estudi i vegi un parell o tres de quadres. Esmorzen junts, sopen junts, van plegats a una petita festa... Mantenen les formes i es respecten. Fa la sensació que s’agraden.

A la segona part, la història torna a començar de zero. Es troben igual al temple i fan les mateixes coses. La seva actitud, però, és un pèl diferent. Ell no guarda el respecte d’abans; i és més natural. Entre altres coses, ja no parla tan bé de la seva pintura. També els gestos són més contundents. En el primer tram, no s'havien tocat. En aquest segon busquen el contacte insistentment. Una pel·lícula força curiosa, que fuig de tot allò que és massa convencional. De les més interessants d’una cartellera que comença a acusar que ja estem a l’estiu.

LA BRUJA

També és força diferent “La bruja”, de Robert Eggers. Està gravada aprofitant la llum natural i tot fa pensar que s’acabarà convertint en un clàssic de terror. Va guanyar el premi al millor director al Festival de Sundance. M’ha recordat “La cinta blanca” (2009), de Michael Haneke. Tot s’intueix, res està massa clar. Fins al final, tot és possible. També té coses del cinema de M. Night Shymalan. Molt recomanable.

Tot passa a Nova Anglaterra, l’any 1630. Allà hi ha un matrimoni de colons cristians, ultra religiós, que es baralla amb la seva comunitat. No queda clar perquè, però ho fan en nom de Déu. Agafen els seus cinc fills i s'instal·len sols molt a prop d’un bosc. Són pobres com les rates i intentaran sobreviure cultivant cereals. Tenen un gos i un cavall. Els problemes triguen poc a arribar. Ell fill petit, de només uns mesos, desapareix misteriosament i mai més se sap res d’ell. El Mal acaba d’entrar a la família i no té la més mínima intenció de deixar-los en pau. Estan sols, desesperats, i sense ningú que pugui ajudar-los.

El millor de la pel·lícula és que Eggers aconsegueix atrapar-te a la butaca del cinema del primer a l’últim minut. La família va desintegrant-se per moments, sobretot quan comencen els dubtes. Uns i altres s’acusen d’estar posseïts pel mal i de voler enaltir al dimoni. La situació cada cop és més caòtica. L’ambientació és perfecta i les interpretacions de nivell. Destaquen les de Ralph Ineson, sensacional en el seu paper de pare desesperat; i Anya Taylor-Joy, que és qui fa de filla gran. Ella es va fer famosa pel seu paper a la sèrie de televisió canadenca “Viking Quest”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Somnis a mida (Núria Pradas)

“Somnis a mida”, de Núria Pradas (Barcelona, 1954), és una novel·la plena de fils, agulles, didals i tela, molta tela. Una bona part de l’acció té lloc a Santa Eulalia, la botiga de moda que hi ha al Passeig de Gràcia de Barcelona. L’any 1926, quan estava a la Boqueria, preparava una desfilada, amb col·lecció pròpia, que suposaria la seva entrada en l’univers de l’alta costura. Està publicat per Columna i té 444 pàgines.

Més enllà de la botiga, que té vida pròpia, i es transforma en un personatge més, cal destacar-ne dos de molt importants: la Roser Molins i la Laia Calvet. Tots dos estan molt ben dibuixats. La Roser és filla de l’Antoni Molins (fundador de Santa Eulàlia, en la segona meitat del segle XIX) i germana de l’Andreu Molins, que es va posar al capdavant del negoci després de la prematura mort del seu pare. La Roser formava part de la burgesia barcelonina. Es va casar amb en Ferran Clos que, després d’uns anys de disbauxa a París, va intentar refer la seva vida. Més per obligació que per gust. En Ferran dibuixava molt bé i, en poc temps, es va convertir en el dissenyador estrella de Santa Eulalia. La Roser va dedicar la vida a servir a les seves filles i al seu marit, a qui mai li va retreure les seves constants aventures. Sempre que va poder també va ajudar la Laia i a la Tereseta, que durant molt temps li va fer de minyona. Era la seva dona de confiança.

La Laia Calvet és l’altra cara de la moneda. Filla de la Carmen, una modista andalusa, va entrar a treballar a Santa Eulalia molt jove. Allà s’hi va passar quasi tota la vida. No va ser una dona feliç. Va quedar òrfena massa aviat, va tenir un fill amb un home compromès i va perdre la majoria dels seus amics, amb en Genís al capdavant. El seu fill Valentí tampoc va tenir una vida fàcil, mal aconsellat per alguns homes en qui potser buscava la figura del pare desconegut. Fa la sensació que la La Laia, tota una antiheroïna, sempre va mirar més per ella que pels altres. Quan l’amor li va trucar a la porta, tampoc no en va fer massa cas. Sort en va tenir de l’Engràcia, que es va cuidar primer d’ella i després del seu fill. Va començar com aprenenta de dependenta i va arribar molt amunt. S’ho mereixia? Jo diria que sí.

LA HISTÒRIA DE DUES GENERACIONS

Una petita part l’acció passa a Camprodon, on els Molins tenien la seva casa d’estiueig. Sempre que alguna cosa es complica, cap allà anaven! “Somnis a mida” és la història de Santa Eulalia, que l’any 1936, durant la Guerra Civil, va ser col·lectivitzada. Va estar un bon temps fabricant uniformes militars. A petició de l’Andreu Molins, amagat fins que arribessin temps millors, el seu encarregat va seguir comprant teles. Això els va permetre tornar a treballar amb força quan va acabar el conflicte armat. La competència estava sota mínims. La novel·la passa francament bé; sobretot perquè la vida de la Laia dóna per molt. A través d’ella, veiem com evoluciona la classe treballadora en una Barcelona que comença a treure el cap per tornar a consolidar-se com una de les grans ciutats europees. Amè, humà i amb molta personalitat.

“Els nous salons, i per extensió tota la botiga, s’anaven transformant de mica en mica per l’assaig general de la desfilada. Santa Eulalia estava desconeguda. Tremolosa i impacient. Com una núvia que veu acostar-se el gran dia.


L’Andreu Molins, però, no veia res del que hi passava. Tancat al seu despatx, vetllava les armes de la Casa i procurava que no sucumbís a la bogeria, ben concentrat en la feina de cada dia, intentant que aquella festa que estava a punt d’il·luminar Santa Eulalia amb focs d’artifici no interrompés la rutina que la feia funcionar amb la puntualitat i la regularitat d’un rellotge. Perquè en Molins necessitava la regularitat per viure i també, com és natural, per dirigir l’empresa. I els focs d’artifici els deixava per als altres. De fet, encara no havia decidit si assistiria a la desfilada. A ell, aquella mena d’espectacles, malgrat que els trobava necessaris, més aviat el molestaven”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Anna (Niccolò Ammaniti)

L’Anna només té 13 anys. Hauria d’anar a l’escola, jugar amb les seves amigues i amics, passar-s'ho bé; fer les coses destinades a les nenes de la seva edat. Però l’any 2020 res s’assembla al món que tots coneixem. L'escenari és apocalíptic. El trànsit de l’adolescència al món adult és sobtat i el seu únic objectiu és la supervivència; la seva i la del seu germà petit, l’Astor. Però tots dos ho tenen molt assumit. No serveix de res mirar enrere.

Després de “Tu i jo”, l'italià Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) torna amb una altra història vital, protagonitzada per infants que es rebel·len, a la recerca d’una vida millor. El llibre està publicat per Angle Editorial i té 286 pàgines. La traducció és de Joan Casas. L’Anna és siciliana. Feia una vida més o menys normal fins que un incendi de grans dimensions va destrossar-ho tot. Un incendi que va arribar acompanyat d’un virus letal, que va acabar amb tots els adults del planeta. Només van sobreviure les nenes i els nens... salvats fins que entren a l’edat adulta. Entre els 14 i els 15 anys, el virus s’activa. No hi ha res a fer.

L’Anna està convençuda que més enllà de Sicília segur que s’ha salvat alguna persona gran i que, amb sort, hauran trobat l’antídot pel virus. És per això que la nena es planteja viatjar al continent, emportant-se l’Astor amb ella. De moment, s'està a casa seva, on vivia amb la seva mare i el seu germà. Tota la informació que necessita la té a “Les coses importants”, la llibreta que la mare li va deixar en herència, per consultar-la quan ella ja no hi fos. El menjar i les medecines escassegen i, de tant en tant, l’Anna ha d’anar al poble per intentar trobar-ne. L’Astor es queda a casa, una mica a contracor.

A LA RECERCA DE L'ANTÍDOT

“Anna” és un llibre molt visual, amb un llenguatge àgil i directe. A més a més dels dos germans, també tenen força protagonisme en Pietro i un gos, el Manyac. A en Pietro, un noi una miqueta més gran que l’Anna, el coneixen un dia i ja no se separa d’ell. També busca la salvació, que ell creu que proporcionen unes sabatilles d’esport, les Adidas Hamburg. El noi està convençut que quan te les poses “La Roja”– que és el nom de la malaltia que està acabant amb la humanitat- desapareix com per art de màgia. També hi ha qui diu que pots curar-te fent-li un petó a un ésser estrany batejat amb el nom de la “Picciridduna”.

En un primer moment, “Anna” em va recordar “La carretera”, de Cormac McCarthy. La història també és obscura i dantesca, amb l’Anna buscant menjar en un món totalment desconegut i perillós. Però només al començament. A mesura que avança, el llibre agafa personalitat pròpia. L’esperança que desprenen els protagonistes, les seves ganes de viure i d’avançar sense queixar-se, s’encomanen i decideixes fer camí amb ells. Des del primer moment. Saps que van cap al no-res, que serà difícil que se’n surtin, però et permets la llicència de somiar. Un llibre molt recomanable, com totes les darreres apostes d’Angle Editorial.

“En els últims anys de vida, l’Anna havia sofert i suportat dolors immensos, fulgurants com l’explosió d’un dipòsit de metà, que encara tenia estancats a dins del cor. Després de la mort dels seus pares s’havia precipitat en una solitud tan il·limitada i obtusa que la va deixar idiota durant uns mesos, però ni una sola vegada, ni per un segon, no li va passar pel cap la idea d’acabar, perquè s’adonava que la vida és més forta que tot. La vida no ens pertany, ens travessa. La seva vida era la mateixa que empeny un escarabat a ranquejar sobre dues potes quan ha estat trepitjat, la mateixa que fa fugir una serp sota els cops de l’aixada arrossegant els budells. L’Anna, en la seva inconsciència, intuïa que tots els éssers d’aquest planeta, des de caragols fins a les orenetes, incloent-hi els homes, han de viure. Aquesta és la nostra feina, això ha estat escrit en la nostra carn”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Vernon Subutex 1 (Virginie Despentes)

“Vernon Subutex 1”, el primer de la trilogia, és el llibre més descarnat que he llegit en molt temps. Està escrit per l’escriptora francesa Virginie Despentes (Nancy, 1969) i publicat per Literatura Random House. Té 337 pàgines i no deixa indiferent. El seu personatge principal és en Vernon, que es queda sense feina i sense casa quasi sense adonar-se’n. Passa de tenir-ho ‘tot’ a trobar-se sol i perdut enmig del carrer, sense sostre... i sense sortida. Espero el segon volum amb ganes.

Reflexiono sobre la novel·la i arribo a una conclusió: és tan extrema la situació d’en Vernon, i de la resta de protagonistes, com l’escriptura de Despentes, dura com una puntada a l’estómac. Sembla que vulgui fer mal amb cada paraula. Desnonaments, indigència, drogues, violència de gènere, pornografia, transsexualitat, caps rapats, racisme... No és fàcil assumir tanta informació, quasi tota desagradable, en tan poc temps. Parla de les dones i dels immigrants amb una violència extrema. En Xavier, per exemple, és un guionista que odia a tothom que no és francès. Els seus raonaments són molt propers a l’ultradreta. Ell és una de les primeres persones que acull uns dies a en Vernon quan comença el seu descens cap a l’infern.

En Vernon tenia una botiga de discos, Revolver, amb un cert èxit. Ha de tancar-la perquè el món de la música canvia i la gent prefereix descarregar-se les cançons il·legalment abans de comprar-les, com s’havia fet sempre. Un cop fracassa el negoci, encara passa uns mesos més o menys bons, venent el que li quedava per internet. Fins que tot s’espatlla. Alex Bleach, que li pagava el lloguer quan ell no hi arribava, mor d’una sobredosi a la banyera de l’hotel on estava passant uns dies. S’ha acabat la subvenció! L’Alex era un àngel caigut del rock francès, amic personal d’en Vernon, amb qui havia tocat quan eren joves. Despentes explica que ella també havia treballat en una botiga de discos.

LA CLASSE MITJANA ASSENYALADA

Amb cinquanta anys, en Vernon no pot reincorporar-se al mercat laboral, com tants altres. Per culpa d’un liberalisme salvatge, ha perdut la seva condició de ‘personal normal’ i ningú pensa tornar-li. La classe mitjana francesa està assenyalada. Molts tenen por de convertir-se en un Vernon més, si falla alguna cosa. Convertir-se en un sense-sostre de la nit el dia ha deixat de ser ficció per transformar-se una possibilitat massa real. Una autoentrevista que es va fer Bleach poc abans de morir, i que va entregar a en Vernon, pot ser la seva taula de salvació. Tothom hi va al darrere. La Sylvie, la Lydia Bazzoca, la Gaëlle i en Patrice són algunes de les persones que també acullen al nostre protagonista a casa seva alguns dies.

Les actrius porno Pamela Kant i Vodka Santana i els transsexuals Debbie i Marcia també tenen un paper important en aquest primer llibre de la trilogia. Paral·lelament a la desaparició de la majoria de botigues de discos, Despentes apunta el creixement desmesurat de les noves tecnologies i de les xarxes socials, amb Facebook i Twitter al capdavant. En un moment del llibre la filla de la Santana passa per Barcelona i va a la Boqueria. Per sort, Despentes ho explica tot amb una mica d’humor. Això et permet seguir llegint i no llançar-se directament per la finestra.

“Ninguno han tenido un padre. Han crecido viendo a sus madres mal folladas, quejándose todo el día, y les ha partido el corazón. Normal. Entonces intentan imaginar cómo tiene que ser un hombre que haga gozar a su mujer. Pero por más que busquen, la fórmula no está en internet. Está en los genes. Si hubieras visto a mi madre: radiante, peripuesta, satisfecha, siempre contenta. Cuando las follan bien, las tías son otra cosa, la verdad. Todos sin padre, los pequeños cabrones, nacidos de un coño mal follado por una polla blanda que apesta a meados. Se buscan padres adoptivos, en cantidades Industriales, no pueden ver una barba sin gritar papá, se hacen adoptar por loosers... los pobres, no saben lo que es la masculinidad. Reproducen la misma mierda –preñan a tías patéticas a las que dejan insatisfechas y que a su vez paren gilipollas que no saben tenerse en pie. Polla blanda en coño enmohecido, mira lo que te digo. Ese es el problema de hoy en día... un país de esclavos frustrados, qué quieres que hagamos con ellos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La vídua (Fiona Barton)

“Addictiva”. Aquest és l’adjectiu que defineix millor “La vídua”, la primera novel·la de la periodista britànica Fiona Barton. Està traduïda per Núria Parés Sellarés i publicada per Columna. Té 503 pàgines i es llegeix d’una tirada. La gran protagonista és la Jean Taylor, casada amb en Glen, sospitós de segrestar la Bella. El policia Bob Sparkes i la periodista Kate Waters completen el ‘triangle viciós’.

La Jean viu dominada per en Glen, que treballa repartint paquets, després que el fessin fora del banc on havia fet carrera. Tot va més o menys bé fins que la dona descobreix la cara fosca del seu marit, addicte a la pornografia i amb una vida molt fosca a internet. Potser el més lògic hauria estat deixar-lo en aquell mateix moment, però no n’és capaç. Viu atemorida? Li fa por allò del ‘Què diran’? Des que la Policia entra en la vida d’en Glen i la premsa fa guàrdia a la porta de casa seva tot és complica una mica més. De cara a la galeria, la Jean segueix sent l’esposa perfecta, fent costat al seu marit en tot moment. I no és fàcil... Què ha passat amb la petita Bella? L’ha segrestada ell? És viva o morta?

La Bella és filla d’una mare soltera. Té una mica més de dos anys. Algú se la va emportar del pati de casa seva, quan jugava amb un gat. La dona l’havia perdut de vista uns minuts i, quan torna a buscar-la, ja no hi era. El policia que porta el cas és en Bob Sparkes. Totes les proves apunten a en Glen, però no pot demostrar res. S’obsessiona amb el cas i, en alguns moments, perd el món de vista. Vol trobar la Bella abans que sigui massa tard. En Bob té una bona relació amb la Kate Waters, una de les periodistes que cobreixen el cas. De fet, gràcies a ell, pot fer amistat amb la mare de la criatura, primer; i després amb la vídua. La vídua és la Jean, perquè en Glen mor atropellat per un autobús. I fins aquí puc explicar.

EMOCIÓ FINS AL FINAL

El llibre passa francament bé i manté l’emoció fins al final. Estàs a punt d’acabar-lo i encara no tens clar si va ser en Glen qui se’n va emportar la Bella i, en cas de fer-ho, si la manté viva... Barton tracta tres o quatre temes molt interessants, com per exemple el poder dels mitjans de comunicació (que massa sovint assumeixen el paper de jutge); la invisibilitat que dóna internet a un munt de persones que tenen coses per amagar i l’assaig d’alguns homes cap a les seves esposes, un assaig sibil·lí, de ‘baixa intensitat’, però que dura al llarg de molts anys. L’autora també deixa clar que, un cop desapareguda la persona que maltracta, la víctima pot tornar a aixecar el cap i fer coses que mai s’hauria imaginat que podria fer.

“Un braç s’esquitlla entre els càmeres i em dóna una targeta. Hi diu “Felicitats”, i hi ha una imatge d’una ampolla de xampany en el moment que surt el tap volant. Intento veure de qui és el braç però la gentada l’ha engolit, de manera que em guardo la targeta a la bossa i em deixo guiar per avançar amb en Glen, en Tom i alguns guardes de seguretat. Els periodistes ens segueixen. És com un eixam d’abelles dels dibuixos animats”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“L’aniversari” (Imma Monsó)

Fa anys, vaig preguntar a un tiet meu perquè parlava tan poc. La seva resposta va deixar-me descol·locat: “Prefereixo escoltar i aprendre”. La paraula i l’absència de la mateixa centren l'acció de “L’aniversari”, la darrera novel·la d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Està publicat per l'editorial Columna i té 298 pàgines. D’aquesta autora ja havia llegit "La dona veloç", que em va agradar moltíssim.

Els protagonistes principals són Ell i Ella. En cap moment s’esmenten els seus noms, tot i que el d’ell l’acabem sabent per una ‘segona via’. Estan casats des de fa 25 anys. Amb els fills grans, potser ha arribat el moment de tornar a fer coses junts, de recuperar part del temps lliure perdut. Ell és un home casolà, amb poca iniciativa, que es deixa portar per Ella. No sempre ha estat així. Quan era petit, alguna cosa va passar que va canviar-li la vida. Ella és una enamorada de la paraula. Llegeix els versos que desfilen pel seu cap i els tradueix. El seu marit li recomana que els escrigui, però sempre li diu que no. La passivitat de l’home irrita la dona i les discussions són constants, cada cop més pujades de to. Fins que arriben a un sorprenent pacte: no parlaran en uns dies. Si necessiten dir-se alguna cosa important, ho faran per escrit. I no val el Whatsapp! Crisi de parella total...

DUES LÍNIES D'ACCIÓ

El dia que celebren un nou aniversari de casats, surten tots dos en cotxe. És iniciativa d’ell, que vol donar-li una sorpresa a ella. Una excursió cap a on? La dona té encasellat al seu marit, a qui creu incapaç de sortir-se del guió previst. Ho aconseguirà aquest cop? De vegades, la realitat supera la ficció. I si és un llop disfressat de xai? Ben pensat, després de tots aquesta anys, si ho fos ho sabria... no? La segona línia d’acció la protagonitzen dos amics inseparables: en Guillem i en Mateu. Es troben molt sovint a casa d’en Guillem, que està enmig d’un bosc. Viu amb la Carmina, la seva mare. La dona és més aviat curta i és per això que vol que el seu fill llegeixi tots els llibres que pugui. En Guillem està obsessionat amb la lectura i, sobretot, amb representar els llibres de la manera més fidedigna possible. Un dels seus preferits és “Moby Dick”.

“L’aniversari” és un llibre molt visual. Quan ella obre el regal d'aniversari, asseguda al cotxe, al costat del marit, sembla que estiguis allà mateix, participant d’aquesta festa perversa. Com sempre, l’estil d’escriptura de l’Imma és àgil i directe, amb molt de diàleg. És un llibre fàcil de llegir, ple de diàlegs i, en alguns moments, amb un bon sentit de l’humor. Molt recomanable.

“La soledat l’havia obligat a aprendre a ser molts, i sempre s’estranyava quan coneixia una persona que no era molts i es comportava com si només fos una. Va trigar més d’una hora a completar la història. Seguiria assajant uns dies i, quan el Mateu tornés, si tornava, passarien de nou el Pas dels Ofegats com ho van fer la nit que es van conèixer. Perquè feia una setmana que havia conegut el Mateu, el primer i únic amic que havia tingut mai, i només esperava que no fos l’últim. De si el tornaria a veure o no, no n’estava segur. Quan dues hores més tard es va presentar a casa enfangat fins a la cintura, la Carmina el buscava perquè els senyors N. estaven a punt de marxar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El soroll del temps (Julian Barnes)

“La ironia et podia ajudar a protegir el que valoraves, encara que el soroll del temps es tornés prou eixordador per trencar els vidres de les finestres”. Protegir la música, la família i l’amor, per exemple. Aquesta figura retòrica omple les pàgines d’“El soroll del temps”, de Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946). El protagonista és el compositor rus Dmitri Xostakóvitx (Sant Peters-burg, 1906 – Moscou, 1975).

Si Barnes és fidel amb la realitat, Xostakóvitx era una bona peça. Va tenir relacions molt difícils amb el Poder, que va denunciar i prohibir la seva música entre 1936 i 1948. L’origen de tots els problemes va ser l’òpera “Lady Macbeth de Mtsenk”. Havia estat un èxit a Rússia i a l’estranger... fins que Stalin va veure-la representada i, l’endemà, va rebre dures critiques a l’editorial del Pravda. S’acusava al compositor d’allunyar-se de la música que la gent volia escoltar. Des d’aquell mateix moment, va tenir la sensació d’estar més viu que mort! Com que no podia dormir, cada nit baixava al replà de casa seva i s’asseia davant de l’ascensor. Al costat dels peus, una maleta amb una muda, pasta de dents i tres paquets de tabac. Segur que la temible policia secreta de la NKVD no trigaria a emportar-se’l.

Xostakóvitx va viure atemorit, però potser no va perdre ni el sentit de l’humor ni la ironia esmentada anteriorment. Va intentar mantenir la llibertat creativa i la integritat moral, però no ho va tenir fàcil. La por mai no el va abandonar. El Poder li posava les mans al coll, però no acabava d’escanyar-lo. El va enviar als Estats Units per promocionar la cultura russa (lligat de peus i mans i vigilat en tot moment), firmaven articles amb el seu nom –sense avisar-lo, evidentment- i fins i tot van convidar-lo a entrar al partit comunista. Convidar-lo d’una manera força obligada, segons sembla. En alguns dels seus suposats articles, criticava a companys a qui admirava. Quina creu! És per això que, per alguns, va passar a la història com un covard. Tenia alternativa?

TRES INSTANTS D'UNA VIDA

“El soroll del temps” està traduït per Àlex Gombau i Arnau i publicat per Angle Editorial. Retrata tres moments de la vida de Xostakóvitx, els anys 1936, 1948 i 1960. Són 203 pàgines que ens expliquen, amb molt detall, les dificultats que van turmentar al compositor, que va tenir una vida sentimental molt complicada. Es va casar tres cops i cap dels seus matrimonis va funcionar del tot. Tenia un caràcter depressiu i depenia massa de les seves parelles, a les que amenaçava contínuament amb un suïcidi que no arribava mai. Ni el suïcidi ni l’execució... que, ben pensat, potser li hauria alleugerit el seu patiment. Bona crítica i, sobretot, divertida, del poder soviètic, amb Stalin al capdavant.

“El canal de la mar Blanca era un Gran Èxit soviètic de la primeria dels anys trenta. S’havia construït mitjançant treballs forçats. De manera excepcional, se’n feia molta propaganda. Es reivindicava que, durant la construcció del canal, els convictes no ajudaven només en el progrés de la nació, sinó també en l’enfortiment d’ells mateixos. Bé, hi havien treballat cent mil forçats; per tant, era possible que alguns d’ells haguessin millorat en el terreny moral, però es deia que un quarta part havien mort i, aquests, sens dubte, no s’havien enfortit gaire”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un abril prodigiós (Elizabeth von Arnim)

Les comèdies publicades per Viena Edicions són garantia de qualitat. No n’he llegit ni una que no en pagui la pena: “El jardí dels Déus”, “El llibre de la senyoreta Buncle”, “La llibreria ambulant”, “La llibreria encantada”, “Passi-ho bé, senyor Chips”, “Viatges amb la tieta”... L’últim, igual o més bo que els anteriors, és “Un abril prodigiós”, d’Elizabeth von Arnim (Sydney, 1866 – Charleston, 1941).

Avui en dia, que quatre dones viatgin soles tot un més no és cap notícia. L’any 1922, quan es va publicar la novel·la, m’imagino que sí; encara més si dues estan casades i deixen sols als seus marits. És el cas de les senyores Wilkins i Arbuthnot, que llegeixen al Times aquest interessant anunci: “Per amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell medieval a la riba del Mediterrani durant el mes d’abril amb servei inclòs”. Estan en el mateix local, però no es coneixen de res. La primera s’adona que l’altra també ha quedat impactada per l’anunci del castell de San Salvatore i li proposa intentar llogar-lo juntes. Si és necessari, poden buscar un parell de companyes més... Estan davant de l’oportunitat de la seva vida. Un merescut mes de vacances a Itàlia!

La Lotty Wilkins viu a l’ombra del seu marit, un advocat estalviador que la tracta com si fos la criada. La Rose Arbuthnot està entregada en cos i ànima a l’església i a la caritat. La relació amb el seu marit, que escriu llibres de memòries sobre les amants dels reis, és pràcticament nul·la. Els costa decidir-se, però arriben a la conclusió que necessiten fugir de la monotonia i de la grisor de Londres i recuperar una mica de l'autoestima perduda. Per poder llogar el castell, convencen a dues dones més: l’arrogant senyora Fisher (una vídua amb molt bona posició social) i Lady Caroline, una jove de família noble que busca tranquil·litat. N’està farta que tothom s’enamori d’ella, fins i tot quan intenta ser desagradable.

UN CANT A LA VIDA

Sense exagerar gens ni mica, “Un abril prodigiós” m’ha semblat un cant a la vida. Les seves 318 pàgines desprenen un optimisme total. Estan plenes de llum i fan olor de plantes i flors. La metamorfosi que viuen les quatre protagonistes a San Salvatore s’encomana al lector, que té ganes d’obrir finestres, respirar i gaudir de cada minut com si fos l’últim. La que abans canvia és la Lotty, que deixa el seu complex d’inferioritat a casa i, a poc a poc, es transforma en amor pur i total, un amor que es contagia. Fins i tot l’estirada senyora Fisher comprèn que la llibertat és la base de la felicitat. Entre altres coses, Von Arnim reivindica l’autonomia de la dona i sembla dir-nos que no sempre podem fiar-nos de les primeres impressions.

Tot i que queda en un segon pla, m’ha cridat molt l’atenció el personatge de Lady Caroline. És més que una dona bonica. El seu físic sempre li obre totes les portes, però ella, en el fons, voldria passar més desapercebuda i no tenir un munt de babaus rendits als seus encants. La traducció del llibre és de Dolors Udina, que també signa l’epíleg. Von Arnim és molt descriptiva. Quan parla de flors i d’arbres, però també de persones, ens explica fins al mínim detall. No m’estranya gens ni mica que “Un abril prodigiós” s’hagi portat al cinema dues vegades, sota el títol de “Un abril encantado”, els anys 1935 i 1992, sota la direcció de Harry Beaumont i Mike Newell.

“Tanta infelicitat la va portar a desenvolupar un cinisme profund. El seu interior s’anava omplint de desil·lusió mentre el seu exterior amable i encantador continuava fent el món més bell. Què li reservava el futur? Amb una preparació com la seva, no seria capaç de dominar-lo. No era apta per a res; havia perdut tot el temps sent bonica. Un dia deixaria de ser-ne i llavors què? La Scrap no sabia què, llavors, i l’horroritzava el sol fet de pensar-hi. Tot i que estava cansada de cridar l’atenció, si més no hi estava acostumada, no havia conegut mai res més, i segurament, deixar de cridar l’atenció, fer-se fonedissa, anar-se fent més deslluïda i grisa, segurament seria molt dolorós”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy