Les meves lectures del 2018 (70)

Paranoia 68 va néixer el 31 d'octubre de 2006. Per tant, fa un parell de mesos va complir 12 anys. En aquest 2018 hi he afegit 70 llibres. Des de l'inici del blog, ja n'he referenciat un total de 548. La meva llista de lectures de 2018, per ordre alfabètic, i amb el post corresponent, és aquesta. El 2019, més! A la foto en falten cinc. Els tinc deixats i no han tornat a temps.

Amor (Hanne Orstavik)
Aquell antic missatge de l’amor (Vicenç Llorca)
Càstigs justificats (Hjorth & Rosenfeldt)
Cazeneuve i la recerca dels desvalguts (Oriol Molas i Ferran Grau)
Com aturar el temps (Matt Haig)
El diari de la Míriam (Míriam Rawick)
El far (Maria Carme Roca)
El ferrocarril subterrani (Colson Whitehead)
El foc invisible (Javier Sierra)
El gran dia de la senyoreta Pettigrew (Winifred Watson)
El guardián de los objetos perdidos (Ruth Hogan)
El monjo del Mont Koya (Izumi Kyōka)
El poema de la rosa als llavis (Joan Salvat-Papasseit)
El president ha desaparegut (Bill Clinton – James Patterson)
El quadern suís (Quim Torra)
El refugi (Mike Kitson)
El risc més gran (Laura Pinyol)
El sindicat de l’oblit (Albert Villaró)
Els anys de la serp (Joan Rendé)
Els camins de la llum (Coia Valls)
Factfulness (Hans Rosling)
Fungus (Albert Sánchez Piñol)
Hippie (Paulo Coelho)
Jo soc aquell que va matar Franco (Joan-Lluís Lluis)
L’hereu (Jo Nesbo)
L’aroma del temps (Núria Pradas)
L’art de portar gavardina (Sergi Pàmies)
L’observador dels núvols (Marc Capdevila)
L’ordre del dia (Éric Vuillard)
L’últim defensa (Jordi Agut)
La clau (Junichirõ Tanizaki)
La dama de blanc (Wilkie Collins)
La decadència del Nero Golden (Salman Rushide)
La desaparició de Stephanie Mailer (Joël Dicker)
La força d’un destí (Martí Gironell)
La fotografia... i la mare que els va parir! (Jordi Ribó)
La fugitiva (Blanca Busquets)
La isla de las últimas voces (Mikel Santiago)
La marca del inquisidor (Marcello Simoni)
La mare (Fiona Barton)
La mare de totes les preguntes (Rebecca Solnit)
La mort del comanador (Haruki Murakami)
La mujer en la ventana (A.J. Finn)
La nena que volia dibuixar (Roser Capdevila)
La noia de l’aniversari (Haruki Murakami)
La presonera (Marcel Proust)
La química de l’odi (Carme Chaparro)
La Retornada (Donatella Di Pietrantonio)
La veritable vida d'en Sebastian Knight (Vladimir Nabokov)
Lena (Daniel Vázquez Sallés)
Les formes del verb anar (Jenny Erpenbeck)
Les memòries de Sherlock Holmes. Relats, II (Sir Arthur Conan Doyle)
Los dieciséis árboles del Somme (Lars Mytting)
Macbeth (Jo Nesbo)
Melodia d’una absència (Joan Roca Navarro)
Només nit (John Williams)
Oh... (Philippe Djian)
Per tenir casa s’ha de guanyar la guerra (Joan Margarit)
Permagel (Eva Baltasar)
Pregària al mar (Khaled Housseini)
Records dorments (Patrick Modiano)
Sobre la terra impura (Melcior Comes)
Susqueda (Miquel Fañamàs)
Taxi (Carlos Zanón)
Tot el bé i tot el mal (Care Santos)
Tot Messi (Jordi Puntí)
Tota la veritat (Karen Cleveland)
Una amor (Alejandro Palomas)
Venjaré la teva mort (Carme Riera)
Vernon Subutex 3 (Virginie Despentes)

Fungus (Albert Sánchez Piñol)

El gran mèrit de “Fungus” és que funciona com a novel·la d’aventures, sensacional, i també com a demolidora metàfora del poder, si el lector vol anar una mica més enllà de la pluja de membres, caps i intestins sanguinolents que volen pel cel clar dels Pirineus. Tot fa pensar que la història de 'bolets assassins' d'Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) tindrà continuïtat. El llibre està publicat per La Campana i té 356 pàgines.

Estem davant d'una novel·la molt visual. Quentin Tarantino, per exemple, segur que en faria una pel·lícula espectacular. No costa gens imaginar-se-la. Ni la pel·lícula, ni els seus fungus. El principal protagonista és en Ric-Ric, que diria que és un perdedor en majúscules. Es tracta d’un militant anarquista que arriba als Pirineus fugint de la policia, que l’atonyina sempre que pot. I allà, quasi per casualitat, desperta aquestes extraordinàries criatures sobrehumanes. Sense saber ben bé per què, els bolets, que ni dormen ni podem somiar, s’organitzen al voltant d’en Ric-Ric, que persegueix la revolució àcrata, l’Ideal. Des d’un primer moment, queda clar que a l’home, abric i barret negres sempre posats, li falta un bull. O més d’un... S’expressa sense cap ordre ni cncert i el que més il·lusió li fa en aquesta vida és tenir un sofà.

La Mailís, una mestra d’escola que viu amb el seu tiet i amb un fill amb un cert retard, i en Cassian, cap dels contrabandistes dels Pirineus, completen el triangle de personatges principals. En Ric-Ric la desitja a ella; i l’odia a ell. Tots tres viuran aventures colossals. Només dos dels milers de Fungus tenen nom: en Borni –el primer que desperta de la seva letargia quasi eterna- i el Petitó, que té un paper decisiu en el desenllaç. En Ric-Ric està convençut que pot fer triomfar la revolució però, manant als Fungus, acaba cometent els mateixos errors que sempre havia criticat. No n’hi ha prou amb batejar-los de compañeros; també cal respecte i moltes coses més. El problema és que sempre va begut, després d’ingerir ampolles i ampolles de vincaud, un tipus de vi que beu com si fos aigua. Ampolles buides per tot arreu.

Més enllà de la història, que s’aguanta fantàsticament bé, Sánchez Piñol fa una interessantíssima reflexió sobre el poder, un dels mals més grans que pateix la humanitat. Com pot ser que la gent prefereixi el domini i l'autoritat a la seva pròpia família? Afegeix que la gent no és conscient del poder que té. Són les masses, la gent de baix perfil, els més invisibles, els que realment el tenen. Si les bases decidissin portar endavant la revolució, com els Fungus, cap rei, papa o governant serà capaç d’aturar-la. Els que manen ho fan perquè algú els deixa que ho facin. Sánchez Piñol diu que va començar a escriure aquesta història molt abans del Procés, però no podria ser més oportú. Si algú li vol buscar-hi relació, segur que la troba. Premonitori? Llibre de lectura obligada.

"-Compañeros, -va cridar en Ric-Ric-. Us haig d’anunciar una notícia molt greu: la conxorxa reaccionària ens agredeix! Ataquen aquesta llar socialista i col·lectivista que tan alegrement esteu construint. Però no us amoïneu! Només és l’últim i desesperat intent de l’ordre capitalista per sotmetre’ns. Els combatrem aferrissadament amb dents i ungles! Visca Koprotkin! Visca l’edició il·lustrada de les memòries del camarada Gorki! Visca l’anarquia internacional i intervegetal. ¡Viva compañeros!
Els fungus, naturalment, no van entendre ni una paraula del discurs. Com que el Petitó seguia marginat pels altres, que no el toleraven, es mantenia als peus d’en Ric-Ric. Quan va acabar el discurs, en Ric-Ric i el petit fungus van creuar la mirada i el Petitó va notar les emocions més fondes de l’home: en Ric-Ric tenia tanta por dels fungus com dels soldats. So fos per ell, aniquilaria a uns i als altres. Però no podia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

L'hereu (Jo Nesbøk)

“L’hereu”, la darrera novel·la de Jo BravoI (Oslo, 1960), és cent per cent policíaca. No hi ha grans misteris per resoldre ni trames recaragolades. Podríem parlar d’una història clàssica de ‘lladres i serenos’, amb policies bons i dolents i traficants de llibre; d’aquells que si els veus pel carrer, canvies de vorera. El llibre està publicat per l'Editorial Proa i és molt llarg: 642 pàgines.  Droga, molta droga.

El principal protagonista de “L’hereu” és en Sonny Lofthus, que compleix condemna en una presó d’alta seguretat. En principi, no ha comès cap crim, però n’ha ‘reconegut’ uns quants. Culpabilitat a canvi d’heroïna, droga a la qual està totalment enganxat. El subdirector del centre penitenciari i el capellà que hi treballa, corruptes fins al moll de l'os, sempre se n’aprofiten d’ell, que passa de tot i de tothom. Ja li va bé ser l’ase dels cops. En Sonny va caure en un pou sense fons quan el seu pare es va suïcidar. De cop, va perdre el món de vista. El pas de l’abús de tranquil·litzants a l’heroïna va ser fulminant. A la presó en Lufthus és tota una institució. Molts dels reus entren a la seva cel·la i li expliquen els problemes que els turmenten, a l’espera d’’absolució’. Escolta i no jutja. De vegades no diu ni una paraula, però els visitants en tenen prou amb buidar el pap amb algú de confiança.

El personatge d’en Sonny està molt ben dibuixat, amb un munt de capes i totes diferents. Com a pres, és modèlic; fins que descobreix que el seu pare potser no es va suïcidar. Li diu un dels seus companys. Van assassinar-lo? En aquest punt descobrim al Sonny més agressiu, el que demana justícia als quatre vents. Els culpables han de pagar, i com més aviat millor. Com a persona, sembla tenir bon cor, educat i enamoradís. No faria res que anés contra els seus principis, rectes i inalterables. Des de ben jove, l’Ab Lofthus s’entenia molt bé amb en Simon Kefas i en Pontius Parr. Ara, en Simon és un veterà policia del departament d’homicidis. En Pontius ha tingut més sort i exerceix de comissari. En el seu camí suïcida cap a la justícia divina, en Sonny se’ls trobarà a tots dos. Seran capaços de parar-li els peus?

“L’hereu” és un llibre molt entretingut. Una de les incògnites implica saber com va morir realment l’Ab i si estava comprat pel Bessó, un dolent de llibre; amb sequaços de perfil baix, com l’Hugo Néstor. A la policia sempre hi ha un traïdor i en Sonny farà allò que calgui per intentar descobrir-lo. La novel·la es llegeix força bé. És àgil, amb molt de diàleg i escenes tremendament visuals. L’argument demana a crits una pel·lícula. En definitiva, un Nesbo en estat pur. La capacitat d’escriure del noruec és brutal, com la seva imaginació.

“Eren quatre i, en aquella època, cap de nosaltres no tenia gran cosa, així que compartíem pis a Oslo, perquè no ens sortís tan car. Tres nois que anaven plegats a l’escola de policia i ella, la teva mare. Nosaltres érem molt amics i solíem referir-nos a nosaltres mateixos com “el tercet”. El teu pare, en Pontius Parr i jo. Un bon dia, la teva mare va contestar un anunci que havíem posat al diari per llogar l’habitació que ens quedava lliure i va venir a viure amb nosaltres. Em penso que tots tres ens en vam enamorar de seguida –va dir en Simon, que ara tenia un somriure als llavis-. I tots tres fèiem mans i mànigues per conquistar-la d’amagat dels altres dos. Els tres érem força guapos i espavilats, així que no li va ser fàcil triar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Factfulness (Hans Rosling)

El dubte és la resposta. Si dubtem, hem de continuar pensant. Possiblement encara no ho tenim del tot clar. És una de les idees que m’ha vingut al cap quan he acabat “FACTFULNESS”, escrit per Hans Rosling (Uppsala, Suècia, 1948-2017), amb la col·laboració del seu fill i la seva jove, l’Ola i l'Anna. En Hans va ser metge i professor de salut laboral i educador públic. El llibre està publicat per La Campana i té 333 pàgines.

Diu Bill Gates, i el llibre se’n fa ressò a la portada, que és un dels títols més importants que ha llegit mai; una obra mestra. Afegeix que es compromet a regalar-lo a tots els estudiants que es graduïn aquest any. Rosling comença fent al lector tretze preguntes factuals, com per exemple Quantes nenes acaben educació primària? O Quanta gent al món té un cert accés a l'electricitat? Hi ha tres possibles respostes (A, B o C) amb diferents percentatges. L’autor explica que, respongui qui respongui, el número d’encerts sempre és baixíssim, sobretot per culpa del pessimisme que envolta la societat. Assegura que els ximpanzés, escollint un plàtan per cada pregunta que els hi fan (A, B o C), treuen millors resultats que els humans, per simples probabilitats.

Escrivint aquest llibre, Rosling intenta demostrar que el món va millor de què pensem i esgrimeix deu raons que fan que no el veiem tal com és. El Factfulness fomenta l’esperança basada en fets reals i va en contra de la negativitat i de la desesperança. La clau és ser més positiu i esperançat i desactivar la negativitat. A més a més, seria ideal trencar amb alguns mites establerts, com la divisió del món en Orient i Occident. Ell parla de quatre grups, basats en el nivell de renda dels països. No existeix una gran bretxa que ho separi tot. Moltes vegades les dades se superposen. De manera directa o indirecta, encara que no ho reconegui obertament, Rosling carrega contra els periodistes i el paper dels mitjans de comunicació, que només publiquen, diu, notícies dolentes. Segons ell, els canvis positius mai no s’expliquen com cal.

Rosling assegura que, amb el pas dels anys, hi ha menys esclavitud legal i menys mortalitat infantil, per citar dos dels molts exemples que posa. L’any 1950 van morir 10 milions de nadons; al 2016, 4’2. Parla de la importància dels canvis graduals. No es pot fer tot de cop. Considera que s’ha de discrepar, buscar opinions contràries, i no basar-se només en els números, que de vegades són massa freds. Mai res és blanc o negre del tot. S’ha de reflexionar. I sí, el dubte és la resposta. Després de llegir el llibre em queda la idea que el món és millor del que pensava, però segueixo pensant que encara està mol malament. Hauré de practicar el factfulness que defensa Rosling i millorar la meva visió de tot. Oi que els canvis són progressius?

"És la manera més fàcil de captar la nostra atenció. De fet, les grans notícies solen ser les que desencadenen més d’un tipus de por. Els segrestos i els accidents aeris, per exemple, combinen la por a fer-se mal i la por a la captivitat. En el cas dels terratrèmols, les víctimes que queden atrapades sota la runa estan ferides i alhora atrapades, i per això reben més atenció informativa que les víctimes normals. El drama és molt més intens quan dispara múltiples pors alhora.
Però aquesta és la paradoxa: no s’havia difós mai tan eficaçment la imatge d’un món perillós com ara que el món és menys violent i més segur que mai."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Per tenir casa cal guanyar la guerra (Joan Margarit)

Joan Margarit (Sanaüja, 1938) diu que no són unes memòries. Es tracta d’un grapat de records d’infantesa, d’adolescència i dels primers anys de joventut. Parlo de “Per tenir casa cal guanyar la guerra”, publicat per Proa. Té 290 pàgines i, després de llegir-lo, coneixem una mica més a l’autor i sabem, de primera mà, quines persones, llocs i vivències han marcat la seva obra, composta per més de set-cents poemes.

Definiria Margarit com un jove força solitari que, majoritàriament, va ser criat per la seva àvia materna. Va passar poc temps amb els seus pares, amb canvis de casa constants. Entre altres llocs, va viure a Rubí, a Santa Coloma de Gramenet, a Girona, a Barcelona i a Tenerife, una illa que mai ha deixat d’estimar. Possiblement, allà va ser on va viure els seus millors anys de joventut. El fet de no estar arrelat a cap lloc concret i la mort de la seva germana van marcar-lo profundament. El seu pare era arquitecte i va treballar al departament de “Regiones devastades” del ministeri d’Obres Públiques. La seva mare feia de mestra d’escola. La relació amb tots dos mai va ser poc fluida.

El poeta no guarda bon record de la majoria de professors que va tenir en la seva època de creixement, a excepció dels que li va despertar l’interès per a la poesia. Tot un descobriment per a ell. Antonio Machado i Pablo Neruda van ser els seus primers grans referents. Ell preferia caminar, badar i viure la vida des del carrer, que és on realment s’aprenen les coses importants. Moltes vegades ho feia sol, ja que li va costar teixir veritables relacions d’amistat. L’entrada de les dones a la seva vida també es va fer esperar, com ens explica. Cada cop més proper a la mort, segons escriu ell mateix, ara Margarit aprofita els seus records més íntims per apropar-nos a la seva obra; per intentar que l’entenguem una mica més. Tot té un origen i un destí.

L’escriptura de Margarit és pausada, serena i sense ornamentació; àgil, directa. Ho explica tot fent vista enrere, recuperant una bona part dels seus ‘jo’ que han quedat ‘vius’ en diferents èpoques, algunes millors, algunes pitjors. Una bona part de la seva vida primera coincideix amb la postguerra, que el marca moltíssim, com als seus pares. Són èpoques de racionament, de repressió i de pocs somriures, on només amb imaginació i ganes de viure s’esborra una part de la grisor que ho embruta tot. Un llibre imprescindible pels seguidors del poeta.

"A Girona porto a terme la primera identificació de la soledat. N'intueixo els aspectes favorables, allò que, si aprenc a manejar-ho bé, pot convertir-la en una eina efectiva per defensar-me d'una vida que, malgrat ser encara tan curta, ha donat prou senyals d'alarma. Als vuit anys he viscut prou varietat de situacions, a vegades dures i tristes, a les quals les persones del meu entorn han fet i estan fent front. I aprenc de quina manera la soledat, que té fama de no ser gens convenient – els grans i fins i tot a l'escola m'han ensenyat i repetit que estar, quedar-se, sentir-se sol és dolent- pot alhora ocultar una vessant favorable, difícil, i no obstant desitjable si se la sap transformar d'enemiga en aliada de la pròpia seguretat. La contradicció i, doncs, la complexitat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy