Escondida (Ross Armstrong)

“Escondida”, de Ross Armstrong, atrapa des del primer moment. Ja l’han comparat amb “La chica del tren”, de Paula Hawkins. Té 438 pàgines i està publicat per Duomo Ediciones. És un llibre molt visual. No em sorprendria que també se’n fes una pel·lícula. La seva protagonista és una dona grisa i misteriosa. Es diu Lily i li encanta mirar ocells amb prismàtics, des del balcó de casa seva. Ocells, veïns, veïnes i el que faci falta.

La Lily viu en un pis nou de trinca, en una urbanització de luxe, amb porter i un munt de càmeres de seguretat. Just al davant hi té diversos edificis vells i pràcticament abandonats. S’han de demolir d’aquí a poc temps. Les persones que encara hi queden hi són d’estranquis, esgotant els pocs dies que queden abans que no entrin les màquines i ho enderroquin tot. Un dia la Lily veu alguna cosa sospitosa en una finestra i comença a investigar. Acaba obsessionant-se amb el tema. Hi ha una dona jova desapareguda i una de gran assassinada. Qui s’amaga al darrere? Ho haurà de descobrir sola perquè la policia no se l’escolta. Ella no recorda haver anat mai a la comissaria, però quan s’hi presenta tothom sap qui és... Què està passant?

“Escondida” és un llibre molt àgil, de lectura ràpida. Els capítols són curts i intensos. La narradora és la mateixa Lily, que escriu un diari personal dirigit a no sabem qui. No ho descobrim fins a quasi al final. Vol que quedi constància de què fa i, sobretot, de què pensa. També en les últimes pàgines descobrim qui és la Helen, un nom que l’autora posa sobre la taula quan s’està resolent tot. Entre altres temes, la novel·la tracta l’especulació immobiliària, l’estrès i les dificultats per superar els cops, de vegades duríssims, que dona la vida. No puc avançar res més. Només afegir que el final és una mica agosarat, amb un munt d’escenes portades al límit.

“Registro mis cajones en busca de pruebas, aunque en realidad no sé qué estoy buscando. Pongo la casa patas arriba. De un libro de Daphane du Maurier, que leí hace meses, cae un trozo de papel. En él hay un número escrito, que no reconozco. Es un número de Londres y, sobre él, un nombre: “Helen”. Rozo la tinta, las palabras y paso los dedos sobre ellas como si fueran desaparecer en contacto con mi piel. Es mi letra, pero no recuerdo haber escrito todo eso. No conozco a ninguna Helen. Registro mi armario, frenética. En busca de un recuerdo que pueda desenmarañar las cosas. De una vez por todas. Que pueda demostrar o negar. Mi teoría.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El curiós incident del gos a mitjanit (Mark Haddon)

Me’l va recomanar un company de feina i m’ha semblat molt bon llibre. Parlo d’”El curiós incident del gos a mitjanit”, de Mark Haddon (Northampton, Regne Unit, 1962). El va publicar La Magrana, l’any 2003, amb traducció al català de Rosa Borràs. Té 269 pàgines i es llegeix d’una tirada. El seu principal protagonista és en Christopher Boone, un noi autista que té quinze anys. Ho narra tot en primera persona, de manera curiosa.

En Christopher, que sembla molt bona persona, és un geni de les matemàtiques. Li agraden els números, les llistes i els sistemes. El seu cap està estructurat com una computadora. La seva intel·ligència matemàtica contrasta amb l’emocional, pràcticament inexistent. Per a ell, relacionar-se amb els altres és tota una odissea. No li agrada que el toquin, no suporta els desconeguts i li costa sortir de casa. Desplaçar-se més enllà del seu carrer pot provocar-li una ansietat desmesurada. El noi, que mai no diu mentides, viu amb el seu pare. Segons li va explicar ell un dia, la mare va morir d’un atac de cor uns anys enrere. La troba a faltar.

La vida d’en Christopher canvia radicalment quan troba assassinat el gos d’una veïna, amb una forca clavada al llom. El noi se l’estimava molt i decideix esbrinar qui ho va fer i per quin motiu. També vol deixar-ne constància, negre sobre blanc. Per això es posa a escriure un llibre que és el que nosaltres llegim. Es posa ràpidament en el paper de detectiu, ell que és addicte a les novel·les de Sherlock Holmes. Aquesta obra, que és un homenatge a la constància i a la tenacitat, passa francament bé. De seguida et poses al costat d’en Christopher, que té una voluntat de ferro. Ell és la veritat, la puresa. El seu pare representa el dubte, l’intent de fer les coses bé sense tenir clar cap on va. Real com la mateixa vida. Molt recomanable.

“-Mira, potser no t’ho hauria de dir això, però... Vull que sàpigues que pots confiar en mi. I... Molt bé, potser no sempre dic la veritat. Déu sap que ho intento, Christopher. Déu sap que sí, però... La vida és difícil, ¿saps? És ben fotut dir sempre la veritat. De vegades és impossible. I vull que ho sàpigues que ho intento. Ho intento de debò. I potser no és el bon moment per dir-te això, i sé que no t’agradarà, però... Has de saber que et penso dir la veritat a partir d’ara. Sobre qualsevol cosa. Per què... Si ara no et dic la veritat, llavors més endavant... Més endavant et faré encara més mal, o sigui que... “.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Històries de Pequín (David Kidd)

“Històries de Pequín” és un llibre deliciós. Està escrit per David Kidd (Corbin, Kentucky, 1927-Kyoto, Japó, 1996) i publicat per Viena Edicions. La traducció al català és de Francesc Parcerisas. Té 223 pàgines. L’any 1946, Kidd, llicenciat en cultura xinesa per la Universitat de Michigan, va anar a viure a Pequín per estudiar poesia xinesa. Tres anys després es va casar amb l’Aimee Yu.

Els Yu eren una família benestant, amb tradicions centenàries. L’Aimee i en David es coneixen un dia a l’òpera i comencen a sortir junts. Quan es casen, tots dos se’n van a viure a la casa familiar d’ella, on conviuen diverses generacions. El pare, que es troba en el seu llit de mort, els deixarà ben aviat. Kidd escriu el llibre en primera persona. I ho fa d’una manera molt descriptiva, amb tot luxe de detalls. A través dels seus ulls veiem com la Revolució posa punt final a una època. Els Yu, per exemple, perden tota l’esplendor que havien atresorat al llarg dels anys. Amb el canvi de govern, s’ho van haver de vendre tot. La catàstrofe era irreparable.

Entre altres coses, Kidd ens explica el control policial que hi havia sobre els estrangers, que s’incrementa quan, de cop i volta, veu com desapareix tota una civilització. L’autor acaba marxant de la Xina i, molts anys després, hi torna de viatge. Diu que es va trobar amb un país completament canviat, molt diferent del que havia deixat quan havia marxat als Estats Units amb la seva dona. Aquesta part final és preciosa. No hi reconeix pràcticament res, només la Ciutat Prohibida. Jo vaig visitar-la fa uns anys i se’m van posar els pèls de punta. El retrobament amb alguns membres de la família de l’Aimee és molt emotiva, la millor part del llibre, que es converteix en un bon retrat de l’època. Hi ha un fet significatiu. Quan les coses comencen a anar malament, s'apaga un encenser que havia cremat 500 anys seguits sense interrupció.

“Quan vam arribar al Palau d’Estiu encara plovia, i la gentada de grupets molls de cap a peus que omplia les llargues galeries se’m va fer insuportable. Vaig aturar-me en un pavelló al costat del llac i vaig seure en una balustrada repintada amb vistes al llac, absolutament gris i esmorteït per la pluja. El nivell de l’aigua havia baixat uns quants pams, fent que els embarcadors de marbre on abans havíem atracat les barques i faules s’enfonsessin en els llims. Aquest llac i la resta de llacs i fossats ornamentals de tot Pequín s’alimentaven d’una deu d’aigua nítida de la Font de Jade, alguns quilòmetres a ponent del Palau d’Estiu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

De què parlo quan parlo d’escriure (Haruki Murakami)

Diria que he llegit quasi tota l’obra del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Amb “De què parlo quan parlo d’escriure” i “Crónica de un pájaro que da cuerda al mundo” (d’aquest en parlaré ben aviat) ja són un total de 20 llibres. "De què parlo" està traduït al català per Jordi Mas López. Té 312 pàgines i està publicat per Empúries. És una reflexió sobre la vida en general i la literatura en particular. Descobrim la persona.

“De què parlo quan parlo d’escriure” repeteix l’estructura de “De què parlo quan parlo de córrer”. L’estructura i una bona part de l’argument. En tots dos llibres, Murakami explica que va començar a escriure professionalment quasi de casualitat. Va ser després de guanyar un concurs per escriptors novells amb “Escolta la cançó del vent”, que s’acabaria convertint en la seva primera novel·la. Tenia tanta poca fe en l’obra que va enviar l’original i no se’n va quedar cap còpia! En un i en l’altre llibre també deixa clar que l’esport ha marcat la seva obra. Un cop va tancar el bar de jazz que regentava, va canviar horaris i es va posar a córrer. Ho fa cada dia, sense excepció. Té molt clar que un bon cos, en forma, és l’embolcall perfecte per una bona ment.

Murakami, un escriptor solitari i hermètic, que no apareix massa en públic, ens parla, entre altres coses, de l’originalitat. Per a ell, s’ha de tenir un estil personal, capacitat per anar millorant i, arribat el cas, convertir-se en un referent. El japonès, poc amic dels premis literaris, explica sobre què escriu i per a qui. També ens fa cinc cèntims sobre la seva metodologia i descobrim com neixen alguns dels seus personatges, com l’Aoame, en Kafka, en Nakata, en Jay i en Rata, tots ells entranyables pels fans de la seva obra. De fet, el llibre només és recomanable pels seus incondicionals. En cas contrari, és totalment prescindible. Entre els referents de Murakami hi ha Kafka, Raymond Chandler, Dostoievski i Hemingway. En la part final del llibre també critica el model educatiu japonès, a qui creu que li falta flexibilitat.

“Calculo, tot i que només ho faig a ull, que només un cinc per cent del conjunt de la població, més o menys, llegeix habitualment per iniciativa pròpia. Aquest cinc per cent es podria considerar el nucli dur de la població lectora. Avui dia es parla molt del desinterès pels llibres i la lletra impresa, i crec que fins a cert punt aquest fenomen es dona, però també m’imagino que, si per exemple, des del poder es prohibís que aquest cinc per cent de ciutadans llegissin llibres, segurament ho continuarien fent d’una manera o altra. No dic que arribessin a amagar-se al bosc fugint de l’opressió i tots s’aprenguessin un llibre de memòria, com a Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, però sí que llegirien d’amagat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

La set (Jo Nesbo)

Una aplicació per concretar cites (Tinder), impressores en 3D, localitzadors mòbils, cotxes elèctrics... Jo Nesbo (Oslo, 1960) es modernitza. Tot això i molt més ho trobem al seu últim llibre, la “La set”. És llarg, 668 pàgines, i està publicat per Proa. D’aquest autor ja havia llegit “El pit-roig” i “El lleopard”. El comissari Harry Hole continua en plena forma. En aquest llibre el trobem enamorat i fent classes a l’escola de policia.

La història comença quan una dona és assassinada a casa seva, després d’una cita per internet. Li fan una mossegada brutal al coll. Des del començament queda clar que el culpable portava posada una dentadura postissa de ferro. L’única pista que tenen és que l’home calça unes botes de cowboy. Han d’actuar amb rapidesa. El culpable és un assassí en sèrie i actuarà mentre pugui. Lògicament, quan el cas surt a la premsa la població queda esparverada, sobretot les dones. Concretar una cita amb un desconegut pot comportar riscos il·limitats. Hole creu que l’home que busquen podria ser Valentin Gjertsen, a qui ja va perseguir en temps passats. S’ha escapat de la presó!

Com que les víctimes apareixen pràcticament degollades, amb una mossegada al coll, de seguida hi ha un corrent periodístic que considera que l’assassí ha de ser vampirista. Hallstein Smith, especialista en la matèria, diu que la persona que busquen té la necessitat compulsiva de veure, sentir o ingerir sang. Els raonaments de Smith sempre havien passat força desapercebuts, però els assassinats l’han col·locat en la primera pàgina de l’actualitat. Es converteix en un assidu dels diaris i de les tertúlies. Com és habitual, Nesbo és un mestre dels girs i de les sorpreses. A “La set”, l’escriptor noruec torna a enganxar al lector de la primera a l’última pàgina. Aquest és l’onzè llibre de Nesbo amb Holle de protagonista. Segur que n’hi haurà més.

“Un altre motiu pel qual cada vegada demanaven menys nota de tall era que els joves havien descobert que podien escriure un blog, és clar. Que no feia falta esforçar-se per treure bones notes, que així aconseguien el mateix tipus de repercussió que els podien proporcionar la televisió i els diaris. La Mona havia escrit un article sobre el tema: els mitjans ja no exigien formació als seus periodistes, però tampoc calia fer-ho. Perquè la nova societat de la informació, que cada vegada posava més l'èmfasi en un focus tan banal com eren els famosos i els seus estirabots, havia reduït el paper del periodista a una mena de xafarder del poble en plena era de la globalització".

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy

El cavaller suec (Leo Perutz)

Hi ha qui creu que el destí et persegueix i que sempre t’acaba atrapant. Sense excepcions. Diria que Leo Perutz (Praga, 1882 – Bad Isch, Àustria, 1957), a qui Jorge Luis Borges va comparar amb un “Kafka aventurer”, hi estaria totalment d’acord. Perutz és l’autor d’”El cavaller suec”, publicat per primer cop en català per Viena Edicions. La traducció és de Marta Pera Cucurell. Té 280 pàgines.

L’autor col·loca l’acció a començament del segle XVIII, a la frontera entre Prússia i Polònia. Allà hi ha un intercanvi d’identitats entre dues persones molt diferents. La desesperació és l’única cosa que els uneix. L’un és en Christian von Torbefeld, cavaller desertor de l’exèrcit de Carles XII de Suècia. Desertor per un malentès. L’altre és un lladre de camins conegut amb el nom de Rampinyagallines. Entenen que, canviant d’identitat, millorarà la seva sort. En un món devastat i fosc, al final el destí els tornarà a posar cara a cara. En el camí, el lladre passarà uns quants anys ben bons. Enganyarà tothom, fins i tot a la promesa del cavaller, la Maria Agneta. Feia molt temps que no veia von Torbefeld i, tot i que té dubtes, acaba acceptant l'impostor. El lladre passa de la pobresa absoluta a convertir-se en el senyor d’una bona hisenda.

L’únic que necessita el Rampinyagallines és que ningú el descobreixi. El seu gran enemic és el baró Malefici, amb qui s’ha barallat un munt de cops; sobretot quan assaltava esglésies per robar or i plata. Sap que si l’enxampa, el portarà directament a la forja del bisbe, on els homes treballen i treballen fins a caure morts. És l’infern a la terra. En aquest llibre, Perutz fa una crítica ferotge a l’església. Hi ha qui defineix el seu estil com a “realisme màgic”, abans que fins i tot s’inventés. Curiós, com a mínim. El que sí que és veritat és que es llegeix francament bé, pràcticament d’una tirada. Forma part de la col·lecció “El cercle de Viena”. Molt recomanable.

“Quan el baró Malefici, al capdavant de la seva avantguarda, cavalcava pel bosc poc espès, va veure, en la pàl.lida llum del matí, que els bandolers que ell anava a capturar avançaven cap a ell en un grup serrat pel camí del bosc que portava a la guillaria. I va pensar que, tot i que alguns portaven mosquets, estaven decidits i disposats a rendir-se a la seva gràcia i a la seva desgràcia, ja que no sospitava que haguessin recuperat el coratge. Per això esperonava el seu cavall bai a l’atac, quan va sentir una veu que venia de les altures: Atureu-vos! Ni un pas més! Seria pitjor!”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy