Sota un cel escarlata (Mark Sullivan)

Fins fa poc, el milanès Pino Lella era un home desconegut per la majoria de mortals. Fins que el nord-americà Mark Sullivan (Medford, Massachusetts, 1958) va novel·lar la seva vida a “Sota el cel escarlata”. El llibre està traduït per Alexandre Gombau Arnau i publicat per Capital Books. Té 575 pàgines i ha estat 40 setmanes entre els més venuts dels Estats Units. Una dura i bonica història; i molt ben explicada.

Pino Lella, amb qui Sullivan va entrevistar-se un munt de cops abans de posar-se a escriure, encara és viu. Té 93 anys. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial va intentar oblidar-se de tots els horrors viscuts i començar una nova vida. Fins que un dia, no fa massa temps, va decidir obrir el pap i explicar-ho tot, perquè quedés escrit negre sobre blanc. Quan encara no tenia 18 anys, Lella va salvar a un munt de jueus d’una mort segura. Itàlia estava ocupada pels nazis i ell va ser capaç de passar-los a Suïssa a través dels Alps. Posteriorment, es va allistar a l’exèrcit alemany i va fer d’espia dels aliats. Va ingressar-hi a contracor, obligat per la seva família, però al final en va acabar traient partit. Per molts, va ser tot un heroi.

“Sota un cel escarlata” és un llibre que crea addicció. No pots deixar-lo de banda. L’he acabat en un parell de dies. La història t’atrapa; i sempre vols saber una miqueta més. El personatge de Pino Lella cau simpàtic des d’un primer moment i pateixes al seu costat. El perill l’amenaça les 24 hores del dia. Primer com a ‘passador’ als Alps, i després com a xofer personal del general Hans Leyers, el màxim mandatari del Tercer Reich a Itàlia. Vivim l’esfondrament de la ciutat de Milà al costat d’en Pino, del seu germà Mimmo (que el té com a referent) i del seu amic Carletto. També tenen molt de pes els seus pares i tiets. Benitto Mussolini (qualificat constantment de titella) està totalment enfonsat, rendit als designis d’Adolf Hitler.

Leyers és un supervivent nat, amb un lema clar: Fes petits favors sempre que puguis; abans o després te’ls hauran de tornar. Al seu costat, Lella va veure un munt de coses esgarrifoses, com la sortida dels trens carregats de jueus cap al camp d’extermini d’Auschwitz o els presoners dels nazis, fets esclaus, treballant fins a caure morts. Per acabar-ho d’adobar tot, al llibre, amè i amb molt de diàleg, hi ha una grandíssima història d’amor. D’aquelles que només passen un cop a la vida. Gràcies a en Sullivan i a la seva escriptura sincera vivim una història que combina heroisme, horror, passió i també venjança.

“Com heu acabat així?- va preguntar en Pino. Sou jueus?
-Hi ha jueus, però no ho soc pas –va respondre l’Antonio. Estava amb la resistència, Lluitava a Torí. Els nazis em van enxampar i en vam condemnar a això en comptes de posar-me davant un escamot d’execució. Els altres són polonesos, eslaus, russos, francesos, belgues, noruecs, danesos. Les lletres cosides al pit en diuen la procedència. A cada país que els nazis envaeixen i conquereixen, prenen tots els homes aptes físicament i els envien a l’esclavitud. Ho anomenen “treballs forçats” o alguna collonada per l’estil, però és esclavitud t’ho miris com t’ho miris. Com et penses que els nazis fan tantes coses i amb tanta rapidesa?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

100 històries del córrer (Xavier Bonastre)

Conec en Xavier Bonastre (Barcelona, 1961) des de fa molt temps. A més a més, treballem junts a TV3 des de fa 16 temporades. Ell i l’Arcadi Alibés són dos grans corredors populars. Maratonians consagrats. Amb un munt de quilòmetres a les cames. En Xavier acaba de publicar les seves ‘batalletes’ a “100 històries del córrer”, de Cossetània Edicions. El llibre, amb pròleg d’Empar Moliner, té 215 pàgines.

El primer que queda clar és que en Xavier és molt competitiu i agraït. Sempre té un objectiu per complir: baixar d’un temps, superar a un corredor o una corredora en concret, sumar un número determinat de curses... Són propòsits que l’ajuden a millorar. Si veu que va camí de no aconseguir-los, els redefineix sobre la marxa. És allò de fer trampes al solitari. Passi el que passi, acaba content. Ho trobo sensacional. En 100 capítols molt curts, tots de pàgina i mitja, el bon amic Xavi explica un munt de coses: on entrena habitualment, quan, on deixa la roba en l'estona que participa en una prova, com es prepara la bossa, quines coneixences ha fet corrent (cita un parell o tres de cops a l'exentrenador del Barça Luis Enrique), com l'afecta el fred o el calor, estratègies, la importància de les sèries i dels estiraments... Ho toca tot.

L’autor de “100 històries de córrer” és una computadora humana. Ho té tot documentat, en part gràcies a “El blog d’en Xavier Bonastre”, on des de fa molt temps hi escriu les cròniques de totes les curses que fa, que no són poques. Té l’increïble rècord d’haver participat en cinc en un mateix cap de setmana. De bojos. En el llibre també explica totes les malalties importants que ha patit, encapçalades per un càncer de colon amb metàstasi al fetge. Després de cada operació, molts intuïen que deixaria de córrer, però s'equivocaven. Sempre ha tornat ràpid i amb forces renovades. En un dels capítols, en Xavi també té un record molt especial pel seu nebot Martí Bolló, que va morir amb 17 anys. Cada cop que acaba una carrera, mira el cel i li dedica.

Jo vaig començar a córrer fa quatre anys. Des de llavors, quan he necessitat un consell, en Xavi me l’ha donat. Sempre m’ajuda a esvair els dubtes que tinc, que no són pocs. Les coses que explica en el llibre m’han semblat molt properes perquè he viscut experiències similars. Si em comparo amb, diria que soc menys competitiu. També estic pendent del cronòmetre, molt, però potser no tant. O sí? El currículum esportiu d’en Bonastre és brutal: 760 curses, amb 54 maratons al capdavant. Com a bon periodista, ha escrit un llibre simpàtic i fàcil de llegir, sobretot si ets corredora o corredor. En els últims anys, hem coincidit en unes quantes curses, l’última la de la cervesa, a Santa Maria de Balenyà.

“Per a mi, l’ideal seria que totes les curses es fessin ben a prop de casa. Córrer m’agrada molt, és clar, però haver-me de desplaçar per córrer ja no m’agrada tant. Conec molts maratonians, especialment els “col·leccionistes” de maratons, pels quals el fet de córrer és, si més no, l’excusa perfecta per viatjar. En el cas de les maratons sí que comparteixo plenament aquesta filosofia: viatjar per córrer. El que tinc clar és que, si m’animo a fer un viatge per córrer, és per córrer una marató. Per a menys, no m’hi poso”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les fúries invisibles del cor (John Boyne)

En Cyril Avery és un personatge apassionant. Irrepetible. És l’eix central de “Les fúries invisibles del cor”, de John Boyne (Dublín, 1971). Li seguim les passes al llarg de 70 anys, des que va néixer el 1945 fins quasi l’actualitat. És fill de la Catherine Goggin, que el va tenir, tota sola, quan tenia 16 anys. La van expulsar del seu poble natal per impura (ho va fer el capellà de la parròquia) i va instal·lar-se a la capital d’Irlanda.

Després de parir, la Carherine va entregar el seu fill a unes monges, que el van donar en adopció. La família que el va acollir, tant acomodada com excèntrica, mai li va amagar que no era fill seu. És més, els seus pares adoptius no paraven de dir-li que no era un Avery autèntic; i que no ho seria mai. De bon rotllo. En Charles, que treballava en un banc; i la Maude, escriptora, mai no es van preocupar massa d’ell. Va tenir cobertes totes les seves necessitats bàsiques (i unes quantes més), però mai li van donar l’amor que necessitava. De vegades, el tractaven més com una mascota que com un fill. En Cyril mai no es va preocupar de saber qui és la seva vertadera mare; i ella tampoc va intentar buscar el noi del qual va decidir despendre’s, pel bé dels dos. Un i altra coincideixen diverses vegades al llarg dels anys, però sense saber que eren mare i fill. La vida és cruel, i inesperada.

Des de ben petit, en Cyril està enamorat del seu amic de l’ànima, en Julian Woodband, fill d’un prestigiós advocat. Amb el pas dels anys, en Julian es converteix en tot un faldiller, que intenta allitar-se amb totes les noies que li surten al pas. En Cyril s’ho mira amb escepticisme. Boyne ens explica una història preciosa, que, entre altres coses, reflexiona sobre l’amistat, el matrimoni, l’èxit, la popularitat, la SIDA, la prostitució, l'engany, el perdó i la dificultat de ser gai en una societat tan puritana com la irlandesa. Tracta temes cabdals, però quasi sempre ho fa amb un toc d’humor molt oportú. Estem davant d’una novel·la commovedora, que et fa estimar la majoria de personatges des del primer moment. El llibre té 729 pàgines i està publicat per Empúries. La traducció al català és de Jordi Cussà i Anna Camps. Per a mi, imprescindible. Dels millors llibres de l’any. No en tic cap dubte.

“-És coreògraf –va respondre arronsant el coll-. Ja ho sé, ja ho sé. L’únic coreògraf de Nova York que no perdia oli, d’acord? Però és la veritat. Vaig treballar amb tots els grans. Richard Rodgers, Stephen Sondheim, Bob Fosse. El Bob em va venir a veure fa unes quantes setmanes, ara que hi penso; és l’únic que ha vingut. Va ser un detall per part seva. I totes aquelles ballarines joves tan guapes. Feien el que fos per cantar amb el cor i jo les satisfeia ben feliç. I no és pas que recorregués al fàstic de fer els càstings al sofà. No em feia falta. No hi diria ningú en veure’m ara, però en els meus temps era un paio força atractiu. Les noies venien corrent. Podia escollir. Però, on són ara? Tenen por d’acostar-se. Potser també es pensen que ja soc mort. Els meus fills m’han matat de manera més eficaç que la sida, fins ara. Almenys ells ho han enllestit de pressa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Caminant pas a pas (Erling Kagge)

“Caminant pas a pas” és un llibre petit de mida, però amb molt contingut. Inclou fotografies i gràfics. El firma l’advocat i editor Erling Kagge (Oslo, 1963). Està traduït per Laura Segarra Vidal i publicat per Edicions 62. Té 174 pàgines. El noruec és el primer home que ha coronat els tres pols: el Nord, el Sud i l’Everest. Ens parla del plaer de caminar.

Per Kagge traslladar-se d’un lloc a un altre, sense pressa, mirant l’entorn, s’ha convertit en una filosofia de vida. Estima la natura i necessita ‘fusionar-s’hi’ per intentar ser una mica més feliç. Quan els problemes del dia a dia l’ofeguen, decideix sortir al carrer i passejar una estoneta. O molta. Veient llocs i persones, tot es fa una mica més suportable. Potser només momentàniament, però sempre ajuda. S’ha de saber gaudir de les petites coses. L’advocat camina per ciutats, boscos, muntanyes i fins i tot per les clavegueres de Nova York. A més a més, aposta per fer-ho amb tranquil·litat i amb una observació sincera, sense perdre’s cap detall. L’assaig de Kagge és tot un elogi a la lentitud. El camí més ràpid no sempre és el millor. Segons ell, els objectius que s’aconsegueixen sense esforç s’acaben valorant menys. Caminar és el més important que fem.

L’autor de “Caminant pas a pas” reforça les seves tesis citant a un munt d’escriptors i de filòsofs que també caminen o caminaven per ser més feliços, com Fernando García-Dory, Michel Montaigne, Henry David Thoreau o Immanuel Kant. Entre altres coses, també relata un munt d’anècdotes molt divertides de l’alpinista anglès George Mallory i reflexiona sobre la suposada frustració d’Edwin Aldrin en ser el segon home a caminar per la lluna, després de Neil Armtrong. El llibre, escrit d’una manera senzilla, es llegeix amb molta facilitat. Segur que a Kagge li agradaria que ho féssim ben a poc a poc, per gaudir-lo al màxim, reflexionant sobre tot allò que ens diu. Escriu que com més distància hi ha entre les persones que prenen les decisions i les persones afectades, menys rellevants seran aquestes decisions per a tothom.

“Menjàvem el mateix cada dia. Quan duus tot el menjar que et menjaràs els propers dos mesos, el que més t’interessa és que hi hagi la quantitat més gran possible de calories per gram de menjar: civada, greix, xocolata, panses, carn seca i llet de fórmula. La llet de fórmula aporta moltíssima energia. Al principi no li trobava bon gust, però a mesura que passaven els dies i ens anàvem esgotant més i més, el menjar estava una mica més bo que el dia anterior. Abans d’arribar a la nostra destinació, em semblava que tot allò estava deliciós. Cap al final, teníem tanta gana que barrejàvem el menjar amb molta aigua per allargar l’experiència i tenir la sensació de sacietat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"La vida dels cossos" (Guillem Frontera)

La família no s’escull; els amics, sí. I hi ha amistats, teixides amb un fil invisible, que duren tota la vida, com la que mantenen la Paula, en Salvador i en Bernat. Des de ben petits. Al llarg dels anys, s’han vist més o menys, però tots tres saben que sempre poden comptar amb els altres dos. Per qualsevol cosa. Ells són els protagonistes de “La vida dels cossos”, de Guillem Frontera (Ariany, Mallorca, 1965).

L’eix vertebrador d’aquest triplet d’estima i desig és la Paula Montcada, una dona que gaudeix del sexe sense complexos. Són molts els homes que han passat pel seu llit. Curiosament, però, en Salvador Sans i en Bernat Rave sempre n’han quedat al marge... Amb el Salvador, diplomàtic de professió, els uneix l’amor per tot allò que està relacionat amb l’art, amb la poesia al capdavant. Ell n’està perdudament enamorat. La desitja amb tota la passió del món. Una passió sexual que mai l’ha atrapada a ella. Amic i confessor, però no amant. Tots dos formen part de la burgesia mallorquina. No els falta de res. Una bona part de la passió de la Paula queda reservada per en Bernat, un milhomes de vida turbulenta. Una força de la natura. Un llop voraç que se li ha escapat de les mans les poques vegades que l’ha tingut a prop darrerament. L’atracció física és total.

A mesura que avança la novel·la, la història guanya en intensitat i en violència, amb un final tant brutal com inesperat. Com pitjor ho passa la Paula, sobretot quan està casada amb en Carlos, més necessita l’escalf dels seus dos amics de l’ànima. En Carlos, fill d’una família molt ben connectada amb el règim, passa de la Falange a l’Opus Dei. Mai s’acaba d’entendre amb ella, incòmode en un entorn religiós molt opressiu. Ell sempre mira interessadament cap a un altre costat. Els nostres personatges, molt ben dibuixats psicològicament, es mouen sobretot per tres ciutats: la Barcelona de la transició, el Madrid de les darreries del franquisme i la Mallorca que comença a viure el vertigen del turisme. El llibre, que està publicat per Proa, fa olor de sexe quasi de la primera a l’última pàgina. N’hi ha 267. Olor de sexe i sensació de vides perdudes, de moments desaprofitats. Per cert, m’ha sorprès que Frontera faci servir la paraula 'adesiara' (de tant en tant) molt sovint; no sé si voluntàriament o no.

“S’havien conegut a Barcelona. En Carlos, l’havien convidat a un ball del col·legi major on ella residia per tercer any. Paula Montcada estudiava Medecina, estava considerada una bona estudiant, però no aconseguia vincular mentalment el seu futur a l’exercici d’aquesta professió –ni de cap altra que li exigís treball i disciplina. En realitat, s’afigurava el futur com un espai per a totes les exploracions possibles, per a l’aventura i la llibertat d’improvisació: per a un estil de vida que, així s’ho exigia ella mateixa, li mantingués viu l’entusiasme en la recerca excitant d’allò que seria nou, paisatges onírics, cultures primitives, amants amb propostes sexuals exòtiques. Tot enmig de fragàncies orientals”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La passió (Jeanette Winterson)

La passió no es domina. És millor lliurar-s’hi de ple. Impossible nedar a contracorrent. Passió i plaer, font de felicitat. L’anglesa Jeanette Winterson (Manchester, 1959) signa “La passió”, traduïda al català per Dolors Udina. Columna va publicar-la l’any 1988, però havia quedat descatalogada. Ara viu una gran segona joventut, gràcies a Edicions del Periscopi. Té 204 pàgines.

L’Henri i la Villanelle són els dos protagonistes d’aquesta història de devoció sense límits. Tots dos creuen en l’amor vertader. L’Henri, soldat ras de l’exèrcit francès, es desviu per Napoleó Bonaparte, seguint-lo a ulls clucs en totes les seves aventures bèl·liques. Faria qualsevol cosa per satisfer-lo. Treballa a la cuina i és l’encarregat de portar-li els plats de pollastre, que és pràcticament l’únic que menja el general. La Villanelle, que treballa de crupier al casino de Venècia, s’enamora d’una misteriosa dona casada, a qui li entrega el cor, quasi físicament... La noia va néixer amb els peus palmats, com la majoria de gondolers, començant pel seu pare. Mai es treu les botes. És el seu secret inconfessable. La primera part d’aquests episodis acaben el dia de cap d’any de 1805.

Més endavant, un i altre es troben a Rússia. L’Henri continua darrere d’en Napoleó. La Villanelle hi ha anat obligada, després que el seu despietat marit l’hagi venuda a les tropes del general. El soldat, crèdul i innocent, s’enamora perdudament d’ella des el mateix moment que la veu. Amb el temps, s’adona que mai l’aconseguirà del tot, però li és impossible deixar d'intentar-ho. Es faran mal mútuament, però és inevitable. “La passió” és un llibre potent i provocador, amb l’amor i l’odi dels protagonistes viatjant de França i Itàlia cap a la freda Rússia i després desfent camí. Amb el pas del temps, el llibre de Winterson s’ha convertit en tot un clàssic de l’hedonisme. Fa uns dies, l’escriptor Alejandro Palomas va fer una piulada a Twitter dient que “La passió” era la millor novel·la que havia llegit mai.

"Penseu mai en la vostra infància?
Jo hi penso quan sento olor de farinetes. De vegades, després d'anar als molls, vaig caminant a la ciutat i busco amb el nas pa fresc i cansalada. Sempre, quan passo per davant d'una casa determinada que forma part d'una filera com les altres i és igual que les altres, sento una feble olor de civada. Dolça però amb un punt de sal. Espessa com una manta. No sé qui viu a la casa, no sé qui n'és l'amo, però m'imagino el foc groc i l'olla negra. A casa fèiem server una olla per coure que jo brunyia, m'agradava treure llustre a qualsevol cosa que pogués quedar brillant. La mare deixava la civada a la vora del foc tota la nit per fer farinetes. Al matí, quan amb la manxa feia pujar les espurnes per la xemeneia, posava a coure la civada fins que les beines marronoses quedaven a les parets de l'olla i el gra blanc de dintre s'inflava fins a vessar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi Sanuy

El buen hijo (You-Jeong Jeong)

Soc un gran fan del cinema sud-coreà, amb Kim Ki-duk i Park Chan-wook al capdavant. És per això que he volgut llegir “El buen hijo”, de You-Jeong Jeong (Hampyeong-gun, 1966). No m’ha decebut gens ni mica. Està publicat per Reservoir Books i té 307 pàgines. La història és brutal, en tots els sentits. Caldrà estar molt atents a aquesta autora, que dibuixa uns personatges terriblement foscos i tenebrosos.

En Yin Jin ho tenia tot de cara per convertir-se en un nedador olímpic. L’epilèpsia, però, el deixa a mig camí. Les pastilles que pren per fer una vida més o menys normal li provoquen dolors insuportables i més d’un i dos cops decideix prescindir-ne… Tot es complica el dia que s’aixeca del llit de bon matí i veu que està ple de sang. Surt de la seva habitació i descobreix el cos de la seva mare estès a terra, amb el coll tallat. L’únic que recorda, de manera molt llunyana, és a la dona cridant el seu nom. Potser l’ha matada en un moment de desesperació? O li demanava auxili? Té un buit total de memòria. L’haurà de recuperar per encarar les seves properes passes. El diari que la seva mare guardava en un calaix l’ajudarà moltíssim. Situació límit. Caos total. Tot el que envolta en Yi Jin és confús, sobretot les reves reflexions sobre la culpa, els remordiments i la relació materno-fililal.

I és que l’encaix d’en Yin Jin amb la seva mare sempre ha estat molt particular. Tot i que ja té 25 anys, el controla fins a punts insospitats. Ella i també la seva tieta materna, que es diu Kim Hye Won. És psiquiatre de professió i el medica des que en tenia nou. Va ser llavors quan van passar els desgraciats fets que van marcar un abans i un després en la vida de tota la família. “El buen hijo” és un thriller obscur i obsessiu. No hi ha grans girs de guió ni trampes innecessàries per despistar al lector. La història s’aguanta tota sola perquè està ben estructurada, amb un gran enfocament psicològic. A poc a poc, en Yin Jin va recordant els esdeveniments de les darreres hores, en què també ha estat assassinada una noia jove al costat del port. He Jin, germanastre d’en Yin Jin, també té un paper destacat en tota aquesta bogeria sense aturador.

“He Jin cambiaba constantemente de expresión. Tan pronto se encendía como su rostro se volvía hermético o glacial. En un momento dado, me callé. No quería explicarme, o pedirle comprensión, y mucho menos aludir a nuestra amistad. El silencio se prolongó un buen rato y se convirtió en una muralla impenetrable que me ahogaba. Era un silencio espantoso e inhumano, y nada se podía hacer excepto esperar que pasara. Me entregué a la desesperación. Había pensado que, hiciera lo que hiciese, He Jin estaría a mi lado. Seguí esperando”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La sospita (Fiona Barton)

Fiona Barton (Cambridge, Regne Unit, 1957) torna a donar feina a la seva periodista estrella. La Kate Waters, a qui ja coneixíem de “La vídua” i de “La Mare”, ara protagonitza “La sospita”. El llibre té 598 pàgines i està publicat per Columna. La traducció al català és de Núria Parés Sallarès. Una bona mare coneix bé el seu fill? Aquesta és la pregunta del milió. Encara que el conegui bé, sempre se li escaparan coses. Al pare, també, lògicament.

L’Alex i la Rosie se’n van de viatge a Tailàndia després de fer la selectivitat. La idea de les dues amigues era prendre’s un any sabàtic abans de començar la universitat. La primera va quedar amb els seus pares que els trucaria, un dia en concret, per comentar les notes. I no ho fa... Després d’un temps prudencial, la seva família, i també la de la Rosie, denuncien la desaparició a la Policia. Només descobrir el cas, la Kate estreny fort per endur-se’n l’exclusiva, com és habitual. Li falta temps per parlar amb el pare i la mare de les noies i fer el que faci falta. És una professional veterana i amb molts recursos. Tot va més o menys bé fins que, inesperadament, és ella mateixa qui es converteix en notícia. No s’hi havia trobat mai. I si la situació se li escapa de les mans? El seu fill Jake també va marxar de casa fa un parell d’anys, però, per sort, en va tenint notícies. Odioses comparacions.

Com és habitual, Barton ens apropa la història des de diversos punts de vista: el de la Kate, el de la mare de l’Alex i el de l’inspector Bob Sparkes, un altre dels personatges fixos de l’autora. Té una gran relació professional amb la Kate, però ell no passa pel seu millor moment. El llibre, que és molt amè, està ple de diàlegs i aconsegueix mantenir alguns interrogants fins ben bé al final. “La sospita” també reflexiona força sobre les xarxes socials i de l’ús que en fem. L’Alex s’ha comunicat amb les seves amistats a través d’Instagram i amb un munt d’e-mails, que el lector pot llegir en diversos capítols. El viatge havia de ser de plaer, però ràpidament es transforma en tot un malson. La relació entre les noies és força complicada. La seva desaparició es converteix ràpidament en un focus mediàtic internacional. Descobrir la veritat serà complicat per tothom: policies, periodistes i familiars. Història elèctrica, amb un bon final.

"L'Alex sabia que no hauria fet ni la meitat de coses que havia fet fins llavors si no fos per ell. I a ell es veia clar que li agradava la seva companyia. Potser una mica massa. Ella havia intentat mantenir una relació d'amics, però era evident que el noi volia alguna cosa més. Li havia comentat que podia dir-li Jamie, però només quan estiguessin sols.
Parlaven d'un munt de temes de la manera que ho fa la gent solitària: abocant-ho tot massa ràpid amb l'ànsia de trobar una intimitat instantània. El segon dia el noi li va dir que li agradava el fet que a Bangkok ningú no sabés qui era. Ningú no el jutjava".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Totes les bèsties, petites i grosses (James Herriot)

Feia temps que no reia tant amb un llibre. El primer volum de “Totes les bèsties, petites i grosses” m’ha semblat meravellós. Està escrit per James Herriot, pseudònim del veterinari James Alfred Wight (Sunderland, 1916 - Thirlby, 1995). Té 321 pàgines i està publicat per Viena Edicions, dins de la col·lecció El Cercle. La traducció al català és de Mar Vidal. Amb ganes de començar la segona part.

El protagonista d’aquesta divertida i tendra història és en James Herriot, que acaba de treure’s la carrera de veterinari a Glasgow. Està de sort i troba feina ràpidament, a la consulta d'en Siegfried Farnon, instal·lada a la petita localitat de Yorkshire. El tracta bé des del primer moment, tot i que el noi mai no sap per on li sortirà el seu cap. En Siegfried, de caràcter excèntric i juganer, és capaç de defensar una cosa amb vehemència i l’endemà apostar per la contrària. Qui el pateix en la seva pròpia carn és el seu germà Tristan, que també estudia veterinària. Treu males notes i és un cas com un cabàs. Despistat, despreocupat, fresc, simpàtic, bon vivent... Pot fer perdre els nervis a qualsevol. Però té bon cor.

Des que arriba a Yorkshire, en James Harriot s’ha de guanyar als pagesos de la contrada, tancats i sorruts, visita a visita. I la veritat és que se’n surt força bé. El seu rosari d’anècdotes és inacabable, amb difícils parts d’egües, vaques i ovelles al capdavant. Més d’un cop hi ha posat mig cos a dins, despullat de cintura en amunt. Les històries que més gràcia m’han fet són les d'en Tricki, el petit gos de la estrafolària senyora Pumphrey. Tenir-lo més consentit és materialment impossible. El tracta com si fos un noiet. Envia cartes en nom seu i li fa fer un munt de regals. El gran destinatari és quasi sempre el seu 'tiet' James. Surrealisme en estat pur. També té molta gràcia la visita que el mateix James fa amb el veterinari Grier, a qui dona un cop de mà quan aquest li ha fugit l'ajudant. Jo no podia parar de riure.

“Totes les bèsties, petites i grosses” és un llibre àgil, molt visual i que es llegeix francament bé, sempre amb un somriure als llavis. L’autor fa una gran definició dels tres personatges principals, que et cauen molt bé de la primera a l’última pàgina. Tres bones persones, amb més o menys defectes, que es desviuen pels animals, sobretot en Siegfried i en James. També ens dibuixa un munt de llocs, granges i grangers i animals per donar i per vendre. Una novel·la diferent i molt interessant.

“Llavors vaig recuperar el meu lloc original contra la paret mentre el meu col·lega es rentava. Vaig mirar cap als homes sense bellugar el coll; les seves expressions s’havien transformat fins a esdevenir d’una incredulitat evident. Segur, pensaven, que la missió de l’home misteriós havia de ser més difícil; no podia ser que anés vestit d’aquella manera només per donar un supositori. Però quan en Grier va iniciar la complicada operació de descordar-me els botons i obrir les cremalleres es van adonar que la funció s’havia acabat, i ràpidament, el sentiment de decepció es va transformar en befa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy