Ja que haig de parlar de l’espai, em ve de gust dir que
“Interstellar” està a anys llum de l’oscaritzada i sobrevalorada
“Gravity” (2013), que em va deixar més aviat fred. Anys llum al davant, que quedi clar! Un cop més,
Christopher Nolan (
“Memento”,
2000) la torna a encertar. Són quasi tres hores de poesia pura, amb imatges espectaculars i un repartiment de luxe. Imprescindible.
Entendre “Interestellar” pot ser més o menys fàcil, sempre que no ens plantegem la lògica de la relació espai-temps-gravetat. Per posar-nos-hi, potser sí que necessitaríem ser físics. Cas contrari, cauríem en un forat negre del qual seria difícil sortir. Però més enllà de l’espai, i de si els humans podríem viure o no en un altre planeta, Nolan ens parla, sobretot, d’amor. D’amor, però també de la por al futur i del penediment. Tot, amb molt de sentiment i espiritualitat. Estem davant d’una pel·lícula amb molta ànima i molt oberta. Qui no vulgui trencar-se al cap, té la possibilitat de plantejar-se-la com un títol d’aventures, perquè el seu protagonista no s'atura mai.
En Cooper està interpretat per
Matthew McConaughey, que ha fet un gir de 180 graus en la seva carrera. És la seva quarta pel·lícula de qualitat, després de
“Mud” (2012) –on va començar a ressuscitar-,
“El lobo de Wall Street” i
“Dallas Buyers Club”, les dues del 2013. Aquí interpreta a un pilot de naus espacials, ja retirat, que es guanya la vida fent de granger. És vidu i té dos fills, un noi i una noia. De grans els interpreten
Cassey Affleck (
“Adiós pequeña, adiós”,
2007) i
Jessica Chastain (
“Zero Dark Thirty”, 2012). També brillen amb llum pròpia
Anne Hathaway (la científica
Amelia),
Michael Caine (el
Professor Brand, pare de l’Amelia) i
Matt Damon (el
Doctor Mann).
A grans trets, “Interstellar” ens explica que la Terra cada cop és menys habitable. Fa molta calor i es cremen la majoria de les collites. És per això que la
NASA, d’amagat, està buscant solucions a curt termini. S’acaba el temps. Continuar al nostre planeta, com fins ara, està totalment descartat. L’única sortida depèn de trobar un lloc, més enllà de la nostra galàxia, per intentar tornar a començar de zero i preservar el futur de la humanitat. El pilot escollit per aquesta missió salvadora és en Cooper. El problema és que, per assegurar el demà dels seus fills, els ha de deixar amb l'avi, sense saber si els tornarà a veure algun dia.
"EXIT TROUGH THE GIFT SHOP"
Sempre m’han agradat els grafits de
Bansky, coneguts a escala mundial. És dels que pensa que, per una persona com ell,
“l’èxit comercial és un fracàs”. No sé si acabar-m’ho de creure! Tampoc tinc clar si de Bansky n’hi ha un o més d’un, perquè les seves obres poden aparèixer com bolets, quasi alhora, als cinc continents. De vegades, diria que és impossible que viatgi tan ràpid. Bons col·laboradors?
De Bansky en parla el documental
“Exit Trough the Gift Shop” (2010), dirigit per ell mateix. Té un to molt sarcàstic i dura 87 minuts. Va guanyar l’
Independent Spirit Awards i va estar nominat als
Oscar. Com era d’esperar, Bansky intenta mantenir l’anonimat. Sempre que parla a càmera ho fa amb la dessuadora amb la caputxa posada i amb la veu distorsionada. Però, més que de la seva vida d’artista, Bansky ens explica la de
Thierry Guetta, un francès que viu a
Los Ángeles. Jo diria que no hi és del tot! Comença a enregistrar artistes de carrer, amb l’objectiu de fer un documental, i acaba convertint-se en un d’ells. De fet, la seva vida canvia quan coneix Bansky. El buscava des de feia temps i no el trobava. Fins que un dia, per un cúmul de casualitats, és el geni de
Bristol qui el truca per telèfon a ell.
Bansky li proposa a Guetta que visioni els milers de cintes que té enregistrades i que, finalment, faci el documental que havia promès a tothom. No tenia ni la més mínima intenció. Però clar, li demana qui li demana i no li pot dir que no. El resultat és un fracàs absolut. És llavors quan Bansky li diu que li deixi tot el material i que es relaxi uns mesos. Ja el farà ell. Dit i fet. Guetta acaba de perdre el cap (o no) i es converteix en
“Mister Brain Wash”. Es sap vendre tan bé que, com per art de màgia, es converteix en el rei del grafit del moment, davant de la desesperació dels altres artistes, Bansky inclòs. Estem davant d’una pel·lícula, francament bona, que reflexiona sobre l’art i la fama o l’engany. Subversiva, provocativa i necessària.
"OPEN" (ANDRE AGASSI)
Si t’agrada el tenis,
“Open”, les memòries d’
Andre Agassi, són el teu llibre. Si no t’agrada o no t'acaba de fer el pes, també! El geni de
Las Vegas l’ha escrit amb l’ajut del premi Pulitzer
J.R. Moehringer. Té 475 pàgines i està publicat per
Duomo Nefelibata. Avís per a navegants: Quan el comencis no podràs parar de llegir fins que te l’acabis. És absorbent i hipnotitzant a parts iguals. Tot un manual de supervivència.
Agassi, que en l’actualitat té 44 anys, ha estat un dels millors tenistes de tots els temps. Amb vuit títols, és el sisè jugador amb més tornejos guanyats del
“Gran Slam” (4
Open d’Austràlia, 1
Roland Garros, 1
Wimbledon i 2
US Open). És més; només ell,
Rod Laver,
Roger Federer i
Rafael Nadal han aconseguit conquerir-los tots quatre. En el seu palmarès també hi ha dues
Copes Davis i la medalla d’or als
Jocs Olímpics d’Atlanta. Es va retirar el 3 de setembre de l’any 2006, als 36 anys. Va estar 101 setmanes com a número 1 del món, en etapes diferents. La primera l’any 94 (amb 24 anys); i la segona el 2003, amb 33 anys, 3 mesos i 9 dies. És el tenista més gran que s’ha coronat com a Top 1 del rànking mundial. I això que havia caigut avall, molt avall.
Com definiria Agassi després de llegir “Open”? Doncs com passió pura. Com un home perfeccionista que, després d’abandonar els estudis molt aviat, no va tenir cap més opció que jugar a tenis. Era l’únic que sabia fer bé, tot i que assegura que odia aquest esport fins a punts insospitats. Diu que el detesta
“amb una obscura i secreta passió”. Va continuar jugant, conclou,
“perquè no tenia cap altra alternativa”. La passió que posa Agassi al llibre és la que fa que el devoris, sense perdre’n ni un sol detall. És un home ferit, amb moltes contradiccions interiors, sobretot per culpa del seu pare, que sempre el va dirigir amb mà de ferro. Què es pot esperar d’un home que porta pebre i sorra a les butxaques per si s’ha de barallar amb algú i ha d’intentar cegar-lo al llarg de la batalla? No parla massa bé d’ell, ni de la seva àvia materna. El seu pare l’obligava a tornar més de 2.500 pilotes al dia.
Desconec si Agassi s’agradava massa en els seus primers anys com a tenista, quan, per sorpresa de molts, es va convertir en un ídol de masses. Arracada a l’orella, cresta de Mohicà, jugar partits amb texans i maquillat, de rosa, sense calçotets, amb un postís quan es resistia a quedar-se calb... Molts asseguraven que Agassi només era imatge... i es van haver d’empassar les seves pròpies paraules! La majoria, periodistes, amb qui sempre ha tingut una relació complicada. Agassi també era tenis en estat pur. I si no que li preguntin a
Nike, que va invertir un munt de milions de dòlars en ell. Llegint “Open”, també t’adones que l’Andre és una bona persona, familiar i amic dels seus amics, a qui no falla mai.
En el llibre, explica uns quants exemples de la seva generositat com, per exemple, la creació de l’
Andre Agassi Charitable Foundation, on molts nens i nenes tenen les facilitats per estudiar que li va faltar a ell. En el seu cas, facilitats i més aviat ganes, per ser exactes. Els llibres mai li van agradar massa.
STEFANIE, LA DONA DE LA SEVA VIDA
Dos apunts per acabar, perquè podria estar parlant hores i hores d’aquest gran llibre. Un sobre la seva vida sentimental, amb tres dones molt diferents. La
Wendy, amb qui anava quan era molt jove, l’actriu
Brooke Shields i la també tenista
Stefanie –ell mai li diu
Stefi-
Graf, la millor jugadora de la història. Amb la Brooke s’hi va casar, però diria que no n'estava enamorat. L’Stefanie és, sens dubte, la dona perfecta per a ell. La seva història d’amor, que ens explica des del minut zero, és espectacular. No havia dit que Agassi és passió pura?
La mateixa passió també la fa servir quan explica totes i cadascuna de les seves victòries i derrotes, quasi punt a punt. Ets capaç de passar pàgines ràpidament per saber si acaba guanyant o perdent aquell torneig, en cas que no ho sàpigues o no ho recordis. Cada partit és una batalla, cada torneig una guerra. Apassionant! “Open” és la radiografia de l’èxit i també del fracàs, d’aquelles persones que, per un motiu o altra, van perdre la infantesa i una part de la joventut. Com ell. Com l’Stefanie...
“En el primer torneo, yo destrozo a mi rival y mi herrmano es destrozado por el suyo. Después, ya en la furgoneta alquilada, en el estacionamiento contiguo al estadio, Philly permanece inmóvil, con la vista clavada en el volante, con cara de asombro. Por algún motivo que ignoro, esta derrota le duele más que otras. Aprieta con fuerza el puño y golpea el volante. Muy duro. Lo hace otra vez. Empieza a hablar solo, en voz tan baja que no oigo lo que dice. Ahora habla más alto. Ahora está gritando, se llama a si mismo perdedor nato, golpea sin parar el volante. Lo golpea con tanta fuerza que estoy seguro de que va a romperes algún hueso de la mano. Pienso en nuestro padre golpeando el volante después de dejar inconsciente a aquel camionero”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
