Cuando Ellie se fue (Lisa Jewell)

Diuen que els secrets no poden amagar-se eternament. Abans o després s’acaben descobrint i, llavors, tot vola pels aires. La Laurel era una dona aparentment feliç, fins que va desaparèixer l’Ellie, la seva filla preferida, la nineta dels seus ulls. Tenia quinze anys i era una nena exemplar, popular i estimada per tothom. Un matí va marxar de casa per anar a la biblioteca, i ja no va tornar... Aquí va començar el calvari de la mare, que no té aturador.

La Laurel i l’Ellie són dues de les principals protagonistes de “Cuando Ellie se fue”, la darrera novel·la de la londinenca Lisa Jewell (1968). Té 377 pàgines, està traduïda al castellà per Marcelo E. Mazzanti i és una de les grans apostes de Duomo Ediciones per aquesta temporada. La desaparició de l’Ellie, la filla perfecta, destrueix totalment la família Mack. La Laurel s’hi obsessiona i ho acaben pagant el seu marit -que la deixa- i els altres dos fills (la Hannah i en Jake), als qui descuida massa. No els deixa passar pàgina. Coincidint amb el desè aniversari de la desaparició, la policia li truca per dir-li que tenen alguna pista nova. La Laurel mai no s’ha cregut que marxés per voluntat pròpia. L’últim cop que la van veure estava acompanyada de la Noelle Donnelly, la seva professora particular. D’ella també fa temps que ningú en sap res. 

Coincidint amb les novetats del cas de la seva filla, la Laurel comença a sortir amb en Floyd Dunn, un misteriós professor de matemàtiques, autor de diversos llibres d’èxit. Té dues filles, de mares diferents. La petita, que es diu Poppy, s’assembla moltíssim a l’Ellie. Quina explicació té? En Floyd i la Laurel es van conèixer en un bar. Va ser una trobada casual, o interessada per part d’ell? “Cuando Ellie se fue” és un llibre addictiu, amb molt ritme i uns personatges principals ben dibuixats. L’autora ens aporta la informació important a poc a poc, sense trampes ni girs impossibles. Va contestant un per un els interrogants que ella mateixa planteja. I ho escriu tot amb un estil àgil i directe, amb molt diàleg. Estem davant d’un drama familiar majúscul, amb grans quantitats de suspens. Ja l'han llegit més de cinc milions de persones. Recomanable. 

“La investigación del robo en casa de Laurel tantos años atrás había quedado en nada. No habían encontrado huellas dactilares de interés por ninguna parte, la comprobación de las imágenes de la cámara de Seguridad de aquellas dos horas en que Laurel no estaba en casa no había mostrado a nadie que apareciera a la descripción de Ellie ni a ninguna otra adolescente. El ‘ladrón’ se había llevado un portátil viejo, un antiguo móvil de Paul, un poco de dinero que Laurel guardaba en el cajón de la ropa interior, un par de candelabros art déco de plata que habían sido regalo de boda de una pareja muy rica de la que ya no eran amigos, y una tarta que Hannah había cocinado el día anterior y que se había quedado en la encimera de la cocina esperando cobertura”. 

@Jordi_Sanuy

Al llac (Maria Barbal)

Després de guanyar el Premi Josep Pla 2021 amb “Tàndem”, Maria Barbal (Tremp, 1949) torna amb “Al llac”, una novel·la curta ambientada al Pantà de Sant Antoni, al riu Noguera Pallaresa, als anys seixanta. Té 155 pàgines (dividides en vint capítols) i està publicada per Columna. Entre altres coses, ens parla de la nostàlgia i del pas del temps. La gran protagonista és la Nora, en el passat i en el record present. 

La Nora, que té 12 anys, va a banyar-se llac tots els diumenges. És la filla de la cosina d’en Toni, el marit de la Lídia. Ella sempre l’acompanya. La nena s’hi emmiralla. La troba bonica i bona persona. També van amb elles en Joaquim i la seva família, la mare, la dona i el seu fill Quim. L’home despatxa a la sabateria d’en Toni. Des de fa un temps, no tenen massa bona relació. En Joaquim potser mira massa a la Lídia? Tots viuen a Tremp. La Lídia hi va anar quan es va casar, des de la Barceloneta. S’hi troba força bé. La Nora té idealitzats aquests banys en bona companyia. Recorda molt bé el dia que va salvar en Quim d’ofegar-se -o potser no n’hi havia per a tant- i un altre, ja més gran, que va compartir un patí fet amb troncs (el que es veu a la portada del llibre) amb una amiga i tres nois.

Barbal relata la vida al poble, i passa de puntetes per temes com la fidelitat o l’adopció. Els fets més importants del llibre els vivim dues vegades. Primer, quan els explica el narrador; i després en boca de la Nora, en primera persona, tamisats pel pas del temps. L’autora els posa en cursiva. Tot està contat d’una manera senzilla i entenedora, amb una pàtina de melangia. La Nora ja s’ha fet gran i té idealitzats aquells dies d’estiu al llac, on va ser feliç. Des de llavors, tot ha canviat. En Quim s’ha fet gran i la Lídia i en Toni ja no estan junts. Entre ells, hi havia diferències insalvables. És un llibre molt fàcil de llegir, amb una protagonista (la Nora) que cau bé des d’un primer moment. El llac també té molt de pes en el relat de l’autora, que es mou sobrada per uns paratges que coneix molt bé. 

“Ella no tenia un mar a la memòria, com la Lídia, havia nascut a muntanya, però aquella extensió tranquil·la de colors canviants era el seu espai preferit; nedar, la seva diversió més gran. L’aigua tapava una part dels troncs esvelts dels xops que, durant l’any, conservarien una ratlla, la seva marca, testimoni de finals de juny, primers de juliol, època de més abundància líquida. La Nora sabia que el que tenia davant dels ulls era, en realitat, un pantà, que havia cobert el poble de nom Sant Antoni i, és clar, les seves terres, perquè allí s'havia construït una central per produir electricitat. Però tota la gent del poble deia que anava al llac, al "lago", i quasi tots hi aprenien a nedar. De la central, ella n'havia vist les comportes moltes vegades". 

@Jordi_Sanuy

Nabil Robapinyes (Alfons Cama i Saballs i Montse Buñuel Oller)

El 17 de setembre (12 hores) es presentarà “Nabil Robapinyes”, d’Alfons Cama i Saballs (1952), amb il·lustracions de la granollerina Montse Buñuel Oller (1968). A la Biblioteca Pere Carner de Calonge, on va néixer l’autor. L'ha publicat El Cap i La Nansa Edicions i els beneficis aniran a l’Hospital Infantil Vall d’Hebrón. Ha estat possible gràcies a diversos mecenes, com els Guardiola Portero*. 

En Nabil és el fill petit d’una família que viu en un poblet de cases de fang, en una vall encerclada de muntanyes molt altes, a l’atles marroquí. Un dia decideixen travessar el Mediterrani a la recerca d’una vida millor. Però res surt com havien previst. Ell i el seu pare, en Saïd, s’instal·len al poble imaginari de Castellmontseny, després de molts problemes i de passar per Sevilla i Barcelona. Allà reben el suport de l’assistenta social, la Margarida, i també algunes mostres de racisme, sobretot d'alguns companys d'escola. Quan el nen agafa pinyes dels arbres del bosc per vendre-les, no sabia que tenien propietari i que estava cometent un delicte. Per això li posen el malnom de 'Robapinyes'. Quan hi ha gana i no hi ha diners, de vegades, tot s'hi val?

El llibre de Cama i Buñuel, amb unes il·lustracions precioses -marca de la casa-, té un missatge cent per cent educatiu. Fomenta la integració social dels immigrants, que arriben a un país desconegut amb l'objectiu d'intentar progressar i ser feliços, i destaca valors com la convivència, l'amistat i el penediment. La convivència entre veïns, més enllà de la seva procedència; i l'amistat entre nens de la mateixa edat, que potser no tenen els prejudicis de la gent més gran. El penediment -per acusar sense pensar-s'ho dos cops- i el perdó també tenen cabuda en aquest llibre que sembla escrit i dibuixat des del cor. Noranta-tres pàgines que es poden llegir d'una tirada. Està destinat a un públic infantil i tot està explicat d'una manera clara i senzilla.

"Quan aquell matí el seu pare era al poble visitant l'assistent social, en Nabil havia d'anar a buscar aigua. Va posar les ampolles dins de la galleda i va fer viatges a la font. Mentre anava i venia, recordava entristit les passejades amb la seva germana a la petita cascada del seu riu. "Què deu fer, la Layla? Si sabés que ja no podria veure més la mare!", pensava. Caminava i li queien les llàgrimes".

*Entre els mecenes també hi ha Joan Ortiga Salvadó, l'Associació Cultural Federica Montseny i l'empresa Sunbox.

@Jordi_Sanuy

Unsex me! (Jaume Ferrer)

A en Jacob el van assetjar des del primer dia d’escola. Els seus companys van decidir que era una nena intocable i no un nen, i el van transformar en l'ase dels cops. No ho va poder superar... Malgrat la duresa de la situació, mai no va sentir odi ni va tenir sentiment de venjança. Tot el contrari que en Nemesi, que uns anys després es va convertir en la seva parella. Ell no perdona i vol per fer justícia. A qualsevol preu.

El record d’en Jacob i les paraules d’en Nemesi omplen les 224 pàgines d'“Unsex me!”, l'últim llibre de Jaume Ferrer. Està publicat per Club Editor i no és fàcil de llegir ni de digerir. En Jacob ja no hi és i, en una duríssima declaració, en Neme carrega contra tots els que li van fer la vida impossible. Per a ells, desitja “parpelles de pedra”, perquè mai més puguin obrir els ulls. El va conèixer casualment a Montjuïc, buscant sexe ocasional, i van acabar junts. Prim, descuidat i amb poca esma, en Jacob era una criatura irrepetible. Tot i haver traspassat, l’amor que en Nemi encara sent per ell se’l menja de viu en viu. Li agradaria passar full, però li costa moltíssim. En serà capaç després de posar els seus sentiments negre sobre blanc?

En Neme ens ho explica tot en primera persona, amb referències constants a Lady Macbeth (d’aquí el títol del llibre) i també a la família d’en Jacob, que havien regentat una pastisseria, al llarg de diverses generacions. Allà vivia el noi, envoltat dels llençols de les àvies, i també de llibres. Li agradava llegir, tot i que entenia poques coses. Gaudia arrencant-ne les cobertes, que ara ell troba per tot arreu. L’omple la desesperança, perquè la pèrdua és gran, com de vegades també el sentiment de culpa. Però ja no hi ha res a fer. Dels records no se’n pot fer bandera i el bo d’en Jacob ja fa temps que no és en aquest món. Sempre és complicat acceptar-se a un mateix. La novel·la és una dura elegia de la vida que, de retruc, evoca una infantesa horrorosa. 

“Per explicar amb un pic d’alegria qui era aquest vailet, m’agradaria poder dir que en la seva fugida es va refugiar en el somriure, les barbes o el ventre més fabulós de tots, la balena. Hauria sigut millor poder dir que sí i dir que somiava que una balena el convidava a nedar de mar en mar en tota llibertat. Per mi faria sentit i seria menys feixuc. Però no va ser així. 

Ell deia que havia intentat fugir, però havia fallat, i bona part de les seves hores infantils les va continuar vivint a l’escola. Quin remei, com ens passa a tots”.

@Jordi_Sanuy

Cielo azul (Daria Bignardi)

Diuen que si fa mal no és amor, però, quan s’acaba, la buidor que deixa pot arribar a ser esfereïdora. Ho sap la Galla, protagonista principal de “Cielo azul”, la darrera novel·la de la italiana Daria Bignardi (Ferrara, 1961). Està publicada per Duomo Ediciones i té 183 pàgines. És una història intimista sobre les relacions fallides i l’esperança. La traducció és de Montse Triviño. D’aquesta autora, ja havia llegit “El amor que mereces”. 

En Doug deixa a la Galla després de vint anys de matrimoni. I ho fa de cop, sense pistes prèvies ni massa explicacions. S’ha acabat l’amor i no hi ha marxa enrere. La dona, que de jove havia fet de model, queda totalment commocionada. I se sent culpable. No se’n sap avenir. El temps passa i no es recupera. Es limita enyorar al seu exmarit asseguda al sofà, contemplant la magnòlia que té al pati. Fins que decideix demanar ajuda i sincerar-se amb la doctora Anna Del Fante, un parell de cops per setmana. Quan està sola a casa sent una veu dins del cap. És la de la pintora Gabriel Münter, que li relata la seva història d’amor amb Vasil Kandinski. La va deixar per una altra més jove, igual que en Doug. Això li passa després de veure l’obra de la pintora exposada a la seva casa museu de Munic. Ho explica tot en primera persona. Gestiona el descontentament de la millor manera possible. 

Hi ha dos narradors més, també pacients de l’Anna Del Fante. El que visita abans de la Galla és en Nicola Filiasi, un treballador humanitari que tampoc ha superat la seva història d’amor amb la Rosa. La de després és la Bianca, una jove obsessionada amb el cantant Jahseh (conegut popularment com XXXTentacion). Van assassinar-lo a trets quan només tenia vint anys. La vida de la noia gira al voltant del raper i de la seva cançó “The remedy for a broken heart”. La Bianca acaba tocant la guitarra en el cor de la Galla, que prepara un concert amb presos. “Cielo azul” és un llibre intimista, tendre i apassionat que fa diverses referències a Rosa de Luxemburg -militant i teòrica marxista- i als atemptats que hi va haver a Bolonya l’any 1980. Molt recomanable. 

“Cuando dejé de trabajar como modelo, Doug ya era un fotógrafo renombrado. Empecé a hacer de estilista en sus campañas publicitarias y sus encargos de moda, y puede que fuera entonces cuando se iniciaron las discusiones. 

Anna Del Fante dice que algunas personas no son capaces de discutir, que no pueden hacerlo. Yo sentía de vez en cuando la necesidad de desahaogarme -aunque supusiera entrar en conflicto- como hacía mi madre conmigo. Él, en cambio, no lo soportaba. 

No sé cuándo empecé a sentirme menos amada, pero tenía la sensación de que Doug ya no me soportaba desde que su trabajo empezó a ir viento en popa. No me gustaba que siempre quisiera tener la última palabra, me dolía que me hablara en un tono tan brusco. 

Me equivoqué. Tendría que haberme adaptado, negociar, darle la razón”. 

@Jordi_Sanuy

L'instant abans de l'impacte (Glòria de Castro)

Fer un pensament abans no sigui massa tard. És allò de buscar “L’instant abans de l’impacte”, títol de la primera novel·la de Glòria de Castro (Caldes de Montbui, 1974). És el Premi Llibreter de Literatura Catalana. Té 264 pàgines i està publicat per Periscopi. Reflexiona sobre les polítiques de conciliació i critica obertament a la societat de consum. Té format de dietari i s’allarga 365 dies. Punyent i divertit, amb tocs d’humor negre. 

La Glòria va treballar vint-i-cinc anys com a redactora publicitària. Després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, va patir un assetjament laboral salvatge dels seus caps. Formava part del departament de comunicació d’una companyia telefònica, amb seu a Madrid i matriu francesa. No li van encarregar cap feina (CAP!) en cinc anys, posant a prova la seva resistència. Va aguantar més que els dinou treballadors de France Télécom que, malauradament, es van acabar suïcidant. Va aprofitar el temps per escriure aquest llibre, on ho explica tot. És la seva venjança particular. Mala maror a la feina, i també a casa, amb dos fills petits i un marit que no acaba de créixer. Qui estava malament a la feina era ella, però és ell qui l’acaba deixant, davant de la seva incredulitat. No se’n sap avenir. 

L’Horacio, que és argentí, decideix ressuscitar la banda musical de quan era jove, que feia versions de Nirvana. És el que li demana el cos, sense importa-li massa la difícil situació familiar. Va per lliure. Amb un sou menys, la protagonista decideix que, durant un any, no comprarà res que no li sigui de vital importància. Ni calces de blonda, ni espelmes aromatitzades, ni preservatius, ni detergent amb substàncies activades... Res que no sigui totalment imprescindible en el dia a dia d’una família 'normal'. “L’instant abans de l’impacte” és àgil, expeditiu i necessari. En les últimes pàgines, l'autora dona les gràcies a l’empresa que va fer-li mobbing i que, indirectament, va donar-li la idea d’escriure aquest llibre. 

“Va ser l’any que hi van haver tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa, que jo vaig entrar a treballar a l’agència de publicitat de la filial de Madrid. Tot i això, el que passés a França eren coses que semblaven molt llunyanes. Que tenien poc a veure amb mi. Podria començar a explicar-ho així, a l’estil Sylvia Plath, però la poesia no aniria més enllà. Madrid no era Londres, ni Nova York, ni París. Madrid era una ciutat que em semblava odiosa i lletja i on els taxis, que feien pudor de peus i de seitons fregits, t’obligaven a sentir les tertúlies fatxes de la COPE”.

@Jordi_Sanuy

Astillas en la piel (César Pérez Gellida)

Dos amics de la infantesa es retroben després de temps sense veure’s. A la ciutat emmurallada d’Urueña, Villa del Llibre; a una seixantena de quilòmetres de Valladolid. Enmig d’una borrasca de boira i neu. I amb molts comptes pendents. Masses. Són l’Álvaro i en Mateo, que acaben immersos en un joc macabre. Són els grans protagonistes d’”Astillas en la piel”, de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). He llegit l’edició de Debolsillo. 455 pàgines. 

L’Álvaro és un escriptor d’èxit. Els seus darrers llibres s’han col·locat entre els més venuts. En Mateo no ha tingut tanta sort. Es dedica a generar mots encreuats. Li dona per sobreviure i poc més. Quan anaven al mateix internat, un religiós, Don Teófilo, va abusar d’ell reiteradament i considera que el seu amic hauria d’haver-li fet costat amb més determinació. La neutralitat, pensa en Mateo, també va acabar fent culpable a l'Álvaro. Ha passat el temps i no ho ha pogut oblidar. El problema és que “hay astillas que conviene no extraer jamás, estén clavadas donde estén”. Si ho hagués sabut a temps, potser hauria actuat d’una altra manera. Els dos antics amics -queda clar que ja no són- s’enfronten en una lluita que acaba donant moltes voltes. Més de les que pensaven. I només pot guanyar un. Cap dels dos va mesurar les forces de l’altre abans d’entrar en batalla.

“Astillas en la piel” és un llibre molt cinematogràfic, amb dos personatges principals ben dibuixats i una atmosfera angoixant, en un escenari buit, desolat i maltractat pel temps. Un thriller psicològic en majúscules. Entre altres coses, Gellida reflexiona sobre l’escriptura, els escriptors i les claus de l’èxit alhora de publicar una novel·la. El reconeixement és a l’abast de ben pocs. També fa referència a la creació dels personatges que, de vegades, s'acaben menjant al seu inventor. És el cas d'en Suso, un fred i calculador assassí en sèrie. En puc donar fe... A més a més, hi ha lloc per parlar d’abusos sexuals i de venjança que, en aquest cas concret, se serveix freda... per no dir que gelada. Cada capítol comença amb un mot encreuat. Les solucions, totes juntes, s’inclouen al final del llibre. Un encert.

“Tan pronto como ejerzo algo de presión, una chispa se prende en la nuca, recorre la médula espinal en sentido descendente y hace que me estallen los cuerpos cavernosos. Rendido ante el ímpetu de mi propia naturaleza, me dejo arrastrar por esa vigorosa corriente que se alimenta de la vitalidad que estoy a punto de arrebatar. Aprieto los dientes y gruño como si quisiera evitar lo inevitable, e inconscientemente incremento la fuerza. Como dos amantes veteranos, alcanzo el cénit al notar cómo su cuerpo se relaja por completo. El orgasmo arrasa con lo poco racional que queda en mí y, en un arrebato atávico, me hago de nuevo con el cuchillo para clavárselo en la espalda a la vez que eyaculo a borbotones dentro de los calzoncillos. Cuando el placer físico desaparece, me inunda una incómoda sensación de abatimiento”.

@Jordi_Sanuy

Nuestra parte de noche (Mariana Enriquez)

Contactar amb l’obscuritat a la recerca de la vida eterna. Així de senzill. I de complicat. Cerimònies plenes de rituals bestials, amb un desgast físic i mental esfereïdor pel mèdium. Està atrapat per un destí cruel. No hi ha marxa enrere. L’escollit és en Juan, protagonista indiscutible de “Nuestra parte de noche”, de l’argentina Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973). És el Premi Herralde de Novel·la 2019. Té 667 pàgines i està publicat per Anagrama. 

En Juan travessa l’Argentina en cotxe, acompanyat del seu fill Gaspar. De Buenos Aires cap a la frontera nord amb el Brasil, en l’època de la Junta Militar. El mèdium, amb la salut molt debilitada, vol protegir al nen a qualsevol preu. Costi el que costi. Ha d’apartar-lo del destí que té assignat, que no és altre que succeir-lo a L’Ordre, la societat secreta que l’esclavitza des que el van reclutar de petit. Una societat que té els seus orígens en la família de la mare d’en Gaspar, morta en estranyes circumstàncies. Víctima col·lateral? La idea és deixar-lo amb el seu tiet, fora de perill. “For the dead travel fast”, se’ns diu més d’un i dos cops. L’Ordre no perdona res ni ningú. Com la mateixa obscuritat, que devora i mutila. Vida i mort de la mà en una atmosfera fosca i cent per cent macabre. 

“Nuestra parte de noche” és una novel·la de terror sobrenatural -i també real- que ens parla de la relació entre pares i fills, i de les càrregues atroces que arrosseguen. Enriquez es mou amb habilitat per la foscor, amb una narració angoixant i visual. Cases que són més grans per dins que per fora, amb passadissos secrets, rius i boscos. I amb monstres, penjats, dents, caps, parpelles i el que faci falta. És fàcil imaginar-s’ho. En una d’elles desapareix l’Adela, amiga d’en Gaspar. Un fet inexplicable que marca la seva vida. En la narració hi ha algunes referències que ens són properes, com Cadaqués i Ramon Llull. El suposat reportatge periodístic d’Olga Gallardo, titulat “El pozo de Zañartu” -inclòs en la part final- també suma. Hi haurien enterrats els desapareguts de la dictadura...

“Vamos a ver, dijo su padre, y cuando llegaron a las rejas, cerradas con candado, le dijo pasá hijo, pasá si podés, y Gaspar, confundido, le devolvió la caja donde estaba su madre y, cuando intentó empujar la puerta, se dio cuenta de que no necesitaba una llave, que si quería abrirla sencillamente la abría y cómo era posible eso no había manera de entenderlo, pero de pronto la reja estaba abierta y solamente la había tocado -y había pensado, sí, había pensado en que podría abrirla- y su padre lo siguió sin decirle nada, como si fuese lo más normal del mundo, y del otro lado, entre pastos altos y sobre un camino embarrado, los charcos brillantes como espejos bajo la luna, le tomó la cara entre las manos, se agachó para mirarlo a los ojos y le acarició el pelo, la caja estaba en el suelo, entre los dos, y le dijo tenés algo mío, te dejé algo mío, ojalá no sea maldito, no sé si puedo dejarte algo que no esté sucio, que no sea oscuro, nuestra parte de noche”.

@Jordi_Sanuy

Las palabras justas (Milena Busquets)

El títol del llibre, “Las palabras justas”, no podria ser més explicatiu. Milena Busquets (Barcelona, 1972) reflexiona sobre l’amor, la vida, l’escriptura i els escriptors -entre altres coses- amb sentències curtes, on no falta ni hi sobra res. Aforismes en tota regla; expressats de manera colpidora, un darrere de l’altre. “La vejez empieza en el segundo exacto y preciso que renuncias a seducir”, per exemple. 124 pàgines publicades per  l'editorial Anagrama. 

Busquets, filla de l’editora Esther Tusquets, assegura que les dones han d’escollir entre dedicar-se a l’amor o a tota la resta. Amb la seva mare va tenir una relació difícil. Ja en va deixar constància a "También esto pasará". En aquest últim llibre ens diu que “Sobrevivir al liceo francés y a mi madre fue una buena preparación para la vida”. Un cop més, l’escriptora renuncia a la ficció per parlar-nos de la realitat, del seu dia a dia. L’amor que professa cap als seus fills Noé i l’Héctor és total i no pot comparar-se amb cap altre. Entusiasta de mena, ens parla d’un misteriós J, un home més jove que ella que viu a Madrid. La Milena està enamorada de Barcelona, però sent una atracció infinita per la capital de l’estat. Li encantaria tenir un pis allà i anar-hi sovint. L’entristeix que la Ciutat Comtal estigui cada cop més bruta i desmillorada. 

Els escriptors Proust i Chéjov son citats constantment a “Las palabras justas”. En té debilitat. Són els millors. No en té cap dubte. De Steven Spielberg, Busquets diu que és l’artista viu més important. Es va emocionar veient la seva versió de West Side Story. També fa referència a la pandèmia, al confinament i a les mascaretes. El virus va arribar pràcticament sense avisar i va condicionar-ho tot. No s’oblida de fer referència a les seves visites al psiquiatre -hi va sovint- i de recordar els seus bons anys de joventut a Cadaqués. Un clàssic. Es un llibre molt agraït, que no és necessari llegir d’una tirada. Tot el contrari. Et centres en un dels aforismes, reflexiones i continues. M’he quedat amb ganes de més. Diu que els gestos d’amor es tornen acceptant-los, mai intentant igualar-los.

"Yo pensaba que el día que el gobierno decidiese que ya era prudente ir sin mascarilla al aire libre ocurriría lo mismo que ocurrió cuando acabó la Segunda Guerra Mundial, que todos nos lanzaríamos a la calle, eufóricos por la libertad recobrada, locos por ver de nuevo los rostros de nuestros vecinos. Pensé que las mascarillas desechadas arderían en altísimas hogueras, que nos besaríamos con desconocidos y que reiríamos y bailaríamos, borrachos de aire fresco. Pues no". 

@Jordi_Sanuy

La letra con sangre (Saul Black)

Donant un cop d'ull als meus llibres de novel·la negra, l'altre dia vaig trobar "La letra con sangre", de Saul Black (Bolton, Regne Unit, 1965). El va publicar Umbriel Editores l'any 2015. No sé per què no la vaig llegir en el seu dia. Greu error! Està traduït al castellà per Eduardo G. Murillo i té 413 pàgines. La trama és angoixant, amb uns personatges torturats internament, tant els dolents com els bons. Tots ells tenen grans problemes per resoldre. I ho tenen complicat.

Hi ha dos assassins en sèrie que no paren de matar dones. Abans i després s'acarnissen amb elles. I, com a firma, deixen un objecte -sempre diferent- dins dels seus cossos. La llista cada cop és més llarga i les pistes encara són escasses. Però la matança a casa dels Cooper no va acabar de sortir bé. La Nell, de només deu anys, s'escapa. La seva mare i el seu germà no van tenir tanta sort. La nena podria convertir-se en la clau per detenir als culpables, però està lesionada i té molta por. Black sap inquietar al lector. El retrat del malfactor principal és espectacular. És el mal fet persona, sense sentiments ni gens de respecte per res ni ningú. Com sol ser habitual, no ho va passar bé de petit i va acabar perdent el nord.

Al costat dels bons, tampoc res no és perfecte. La detectiva d'homicicdis Valerie Hart està obsessionada en el cas i, després d'una de les primeres morts, va decidir renunciar a l'amor. Es va carregar la relació que tenia amb un company de la policia i es va refugiar en la beguda i en el sexe fàcil. Somia amb les víctimes i donaria qualsevol cosa per fer justícia. I no perd l'afany, tot i la pressió de la Carla York, una policia que sembla capaç de qualsevol cosa per apartar-la del cas. Per què? "La letra con sangre" és un llibre amb un ritme trepidant i una atmosfera aterridora, que t'acaba devorant sense compassió. Carreteres nevades, cases aillades, ponts trencats i una nena que vol sobreviure a qualsevol preu. 

"En el instante en que Rowena Cooper salió de su acogedora cocina impregnada de olor a galletas y vio a los dos hombres en el patio trasero de la casa, con la nieve que caía derretida de los bordes de sus botas, supo exactamente lo que significaba aquello: era por su culpa. Años de no cerrar con llave puertas y ventanas, de dejar las llaves en el encendido del coche, de no pensar que algo como eso podía suceder en alguna ocasión, años de sentirse a salvo... Todo había sido una mentira que había sido bastante estúpida para contársela a si misma. Peor todavía, una mentida que había sido lo bastante estúpida para creérsela. Toda su vida podía convertirse en nada, a la espera de la cita con tu gigantesca estupidez".

@Jordi_Sanuy

La mare que em va parir! (Ninamarina)

La Margherita és l'alter ego de la Ninamarina que, a la vegada, és el pseudònim de la Marina Ferrer (Palamós,1973). Ella firma "La mare que em va parir!", llibre publicat per Letrame Grup Editorial. Ja està treballant en la continuació. Contundència és la primera paraula que em ve al cap quan començo aquest comentari. A l'hora d'explicar les seves vivències; i també en la manera de fer les coses. No li tremola el pols.
 

La nostra protagonista és jove, té molt de caràcter i viu en una família aparentment 'normal'. Odia profundament a la seva mare, que va internar-la en un col·legi, igual que als altres dos fills. Ella, mentrestant, es trasllada a París, estudia tècniques de maquillatge i gaudeix del glamur. La Margherita s'enamora d'un cantautor d'èxit, queda embarassada i, com a conseqüència, s'emancipa. Però ni així pot alliberar-se de la seva mare, que sempre vol controlar-ho tot, encara que, de vegades, sigui des de la llunyania. Se'ns presenta com una manipuladora en tota regla. La nena neix i, segons explica l'autora, li pren la joventut i la parella, amb qui acaba fracassant. Més alcohol que amor, per part d'ell, per fer-ne un resum ràpid.

Però la Margherita és lluitadora i, amb empenta i humor, acaba podent amb tot. Sempre endavant, comenta. Ens parla de feines de nit -perilloses per a una noia de la seva edat i amb una criatura petita-, de rotllos fugissers, de relacions altament tòxiques (de parella i d'amistat) i també de l'amor de la seva vida, que arriba quan menys s'ho espera. Un segon fill, a qui estima amb bogeria, els possibles problemes psicològics de la nena, la seva fugida cap a Andorra -amb el suport de l'àvia- i una malaltia incurable acaben de configurar aquesta història intensa i sense aturador. És un llibre ben escrit, amb ritme i que sembla voler dir-nos que cal viure el moment, sense fer-nos massa preguntes ni donar explicacions. Apuntat queda.

"Ser mare no és fàcil, ho sé, i menys ser mare d'una personeta amb possibles problemes mentals. Compte, en aquest cas, quan dic problemes mentals em refereixo a possibles traumes que pot deixar una infància com la que ha tingut ella... Ens equivoquem quan ens guardem les coses a dintre per no fer mal als altres; quan deixem que ens tractin com a coses; quan som moneda de canvi... i ella crec que ho ha vist tard, això. He sentit a dir que la infància és l'etapa on un va definint la seva salut mental. És important que ningú et pugui convèncer del molt dolenta o boja que pot estar la teva mare o el teu pare. Els teus pares són el teu tot i, si cal, tu ja decidiràs qui vols o no vols a la teva vida en un futur...".

@Jordi_Sanuy

El usurpador (Jørn Lier Horst)

"El usurpador" és el tercer llibre protagonitzat per William Wisting, detectiu de la localitat de Larvik. Els dos anteriors, que encara no he llegit, són "Cerrado en invierno" i "Perros de caza". Els tres estan escrits pel noruec Jørn Lier Horst (1970), traduïts per Lotte Katrine Tollefsen i publicats per Reservoir Books. Aquest té 380 pàgines. L'altre personatge destacat és la Line, periodista i filla d'en William. Segueixen els mateixos casos.

Quan la Line arriba a Larvik per escriure un reportatge sobre l'avi que han trobat mort davant de la tele, el seu pare ja treballa en un altre expedient, el d'un home que ha aparegut, semienterrat, a prop d'una granja aïllada i solitària. Al primer el va localitzar un operari de la companyia telefònica, quatre mesos després del traspàs. Ningú l'havia enyorat. És per això que la jove periodista vol explicar una història humana,  basada en la soledat i la falta d'empatia. Ràpidament, s'adonarà que el que semblava una mort natural podria ser un assassinat... En la segona investigació, que ara ocupa a en William al cent per cent, no hi ha cap dubte. Mort violenta. Veure com avancen pare i filla, policialment i periodística, és un dels grans encerts d'aquesta novel·la negra de manual.

I si finalment els dos casos estan connectats? Sigui com sigui, la policia té clar que van darrere d'un usurpador, d'un assassí en sèrie que l'FBI fa dècades que busca. Ha suplantat la personalitat d'una de les seves víctimes i es mou amb impunitat per tot arreu. Podria ser el culpable dels dos casos que tenen sobre la taula i de molts més. Cal trobar-lo com sigui. "El usurpador", guanyadora del Petrona Award, és un llibre sense girs ni trampes innecessàries. A mesura que les forces de l'ordre van tenint informació, van descartant sospitosos i estrenyent el cercle. L'autor ens ho explica tot amb ordre, calma i molta classe. Totalment creïble. La sèrie Wisting ja acumula vuit milions de lectors, sumant els tres llibres. Caldrà buscar els dos anteriors, abans que surti el quart, que tanca la sèrie.

"El muerto estaba totalmente seco, recostado en la butaca, los labios desgarrados y los dientes negros y amarillos a la vista. Todavía tenía greñas de cabello polvoriento y marchito pegadas al cráneo y, a través de la piel, se le veían los brillantes huesos del rostro. Tenía los dedos atrofiados, negruzcos y agrietados. William Wisting ojeó las fotos que había tomado el técnico de criminalística. El hombre no debía de haber sido muy alto, pero se le habían encogido y podrido los tejidos hasta tal punto que su cuerpo parecía aún más pequeño que en vida".

@Jordi_Sanuy

Cicatriz (Juan Gómez-Jurado)

A l'espera que es publiqui "Todo arde" -18 d'octubre-, vaig recuperant els llibres que Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) va escriure abans de l'addictiva trilogia que configuren "Reina roja", "Loba negra" i "Rey blanco". D'ell també he llegit "El paciente", en què el protagonista viu 63 hores frenètiques, en un compte enrere sense aturador. A "Cicatriz", Simon Sax té 90 dies per demostrar que la seva aplicació de reconeixement d'imatges és fiable en un 74 per cent.

En Simon, sense parella ni pràcticament amics, està al capdavant d'una petita startup que ha creat LISA, per qui s'ha interessat Infinity, una grandíssima multinacional. Arriben a un acord perillós: 10 milions de dòlars si aconsegueixen el citat 74 per cent d'èxit. En cas contrari, ho perden tot. Fins fa poc, a la vida del jove investigador només hi havia dues persones importants: el seu germà Arthur (amb una trisomia del parell 21) i en Tom Wilson, el seu soci i advocat. És l'única persona en qui confia. Ara també hi ha la Irina Badia, una ucraïnesa a qui ha conegut a través d'una pàgina batejada amb el nom de russianwives. Poc després de l'arribada de la noia a Chicago, en Tom apareix assassinat, en un carreró apartat del centre de la ciutat. I fins aquí puc explicar...

Gómez-Jurado alterna els progressos de LISA i la investigació del crim amb la vida de la Irina des que era petita. La part actual ens la fa arribar en Simon, en primera persona. La més antiga, el narrador, en tercera. La noia vivia en una granja al peu dels Carpats, a Chkalova, a Ucraïna. Uns malfactors li van prendre la infantesa i la família. Des de llavors, va preparar-se a consciència per la vanjança. I ho va fer amb l'ajuda de "L'afganès", la crueltat feta persona. Ara, ha arribat el moment de cobrar totes les factures pendents. Què hi té a veure, en tot això, en Simon? "Cicatriz" -la noia en té una a la cara- és una història d'amor i també de mentides que es llegeix pràcticament d'una tirada. El llibre té 474 pàgines -amb un ritme vertiginós- i està publicat per D Bolsillo. Ja se n'han fet 38 edicions!

"Me inclino hacia delante y vomito en la enorme papelera cromada. Mi estómago se contrae como un limón exprimido hasta dejarlo seco. La oleada de sangre en mi cabeza hace que el tiempo se detenga a mi alrededor, y que sólo exista este borde frío metálico en el que me apoyo hasta que logro respirar con normalidad. 

-¿Estás bien, Simon? -dice Tom. 

El contacto con la mano de mi amigo en el hombro es tranquilizador, reconfortante. Al menos hasta que asiento. Entonces me agarra de la camisa y tira de mí hacia atrás, intentando enderezarme. Tengo que apoyarme en la pared para conseguirlo, porque Tom es un palmo más bajo que yo y pesa veinte kiloa menos".

@Jordi Sanuy

Mamut (Eva Baltasar)

Amb "Mamut", Eva Baltasar (Barcelona, 1978) tanca la trilogia (o el tríptic) que va començar amb "Permagel" i va continuar amb "Boulder". El llibre té 128 pàgines i està publicat per Club Editor, com els dos anteriors. Els temes són recurrents, amb la maternitat, la supervivència i la solitud al capdavant. Aquest cop, una bona part de l'acció passa en un mas aïllat i envellit pel temps. La seva protagonista és una dona lesbiana que vol tenir un fill, a qualsevol preu.

La coneixem quan compleix 21 anys i aquell mateix dia s'allita amb un home per aconseguir el seu objectiu, sense èxit. És una dona antiga que potser viu en un temps que no és el seu. Està incòmoda a ciutat i se li nota, perquè tampoc no ho amaga. Cada cop té més clar, que per sobreviure ha de fugir de la societat deshumanitzada en què viu. I s'allunya cada cop més de tot i de tothom. Fins que comença a fer arrels en un mas perdut a la muntanya i aprèn a viure sense cap suport i amb ben poques coses, les imprescindibles. La idea és no estar subordinada a ningú. Decideix què vol fer i quan, sense cap concessió. El pastor de xais amb qui es veu sovint segur que en podria deixar constància. És un home que m'ha generat cert rebuig.

Baltasar ens ho torna a explicar tot d'una manera visual, concisa i poètica, però aquest cop amb més violència de què és habitual. Potser és el llibre més rocós dels tres, el més auster i dur. Té algun passatge desagradable, com el dels gats. També costen de pair els serveis que, voluntàriament, la protagonista (misàntropa?) dona al pastor. L'autora també es guarda alguns girs inesperats per intentar sorprendre el lector en les últimes pàgines. Marca de la casa. La dona està plena de contradiccions, com les dels llibres anteriors. Fuig perquè se sent atrapada. Potser no té cap altra alternativa. Per cert, crec que no tornaré a menjar xai en temps!

"Exposo el meu problema al pastor, ell sabrà què fer. Vaig a veure'l gairebé cada dia i ens hem fet força amics. Ha viscut sol tota la vida, un home sol amb una feina solitària, i tinc la impressió que la meva companyia li agrada. Baixo una mica abans del migdia, quan ja ha enllestit la feina, i dinem junts a la taula de la cuina: xai amb patates, xai amb ceba, xai sempre. Diu que està malalt de gota de tanta carn que menja i que si segueixo anant-hi acabaré com ell, que li costa moure's i es desperta de nit amb els dits grossos del peu que li exploten. Allí neix el dolor, al pavelló dels dits, es desclou dins la carn i repta fins als genollls...").

@Jordi_Sanuy