La Ma és a les portes de l'infern

Avui s’estrena “La habitación”, de Lenny Abrahamson. Té quatre candidatures als Òscars: pel·lícula, director, actriu principal (per Brie Larson) i guió adaptat. Està escrit per Emma Donoghue, a partir de la seva pròpia novel·la. És irlandesa i dura dues hores clavades. Passa molt bé. D’Abrahamson recordo l'estranya “Frank” (2014), amb el gran Michael Fassbender portant un capgròs a tota hora.

Larson està francament bé. Té tots els números d’emportar-se l’Òscar, amb el permís de Saoirse Ronan (“Brooklyn”), Cate Blanchett (“Carol”), Jennifer Lawrence (“Joy”) i Charlotte Rampling (“45 años”). La Brie nterpreta a la Ma, una dona jove que fa set anys que està tancada en una habitació. Hi és des que la van segrestar. Allà mateix va tenir a en Jack, fruit de les violacions reiterades d'en Nick, el seu captor. Ja té cinc anys. El nen, de qui fa Jacob Treblay, està espectacular. Del repartiment també destaca William H. Macy (“Fargo”, 1996), que dóna vida al pare de la Ma. Un home complicat.

Podríem dir que “La habitación” són dues pel·lícules en una. La primera passa íntegrament dins de la sala on en Nick va tancar a la Ma. Una protagonista més. El nen no coneix res més. Ella sí. Amb paciència, enginy i amb el cap molt clar, la Ma (que tenia 19 anys quan la van raptar) intenta educar al seu fill de la millor manera possible. I no és fàcil. No té pràcticament res i ell és molt espavilat. Les poques coses que aconsegueix li costen durs favors sexuals. El nen s’adapta. El seu món és l’habitació i no li entra al cap que a fora hi pugui haver més coses. La segona part és igual de dura que la primera. No n’explicaré res. És millor anar al cinema verge, sabent les mínimes coses possibles.

“BROOKLYN”

També té candidatures als Òscar, tres, “Brooklyn”: pel·lícula, actriu principal (Saoirse Ronan) i guió adaptat. I també és irlandesa! Està dirigida per John Crowley, un dels responsables de la sèrie televisiva “True detective II”. Ronan (“El gran hotel Budapest”, 2014; i “Hanna”, 2011) enamora. El seu és un paper maquíssim, tendre i ple de matisos. Omple la pantalla cada cop que apareix.

No sé si podria qualificar “Brooklyn” de pel·lícula petita –de fet, sí, perquè acabo de fer-ho-, però és d’aquelles que et roben el cor. Està datada als anys 50. L’Eilis Lacey (Ronan) viu en un petit poble irlandès, amb la seva mare i la seva germana gran. A través de la parròquia, aconsegueix feina en uns grans magatzems de Nova York. El canvi de vida no serà fàcil. Està desubicada. Fins que s’enamora d’un noi amb ascendència italiana. L'interpreta Emory Cohen. Quin gran descobriment! També està sensacional. Quan tot fa pensar que farà vida als Estats Units hi ha una cosa que la farà tornar a casa. Momentàniament? Per sempre?

L’Eilis, tota bondat, haurà d’escollir entre el somni americà, al costat d’un noi que la idolatra; o en tornar i fer arrels a Irlanda, on un conegut fill d'una família rica també comença a cortejar-la. L’interpreta Domhnall Gleeson, que aquest any ha participat en quatre pel·lícules amb presència als Òscars: “The Revenant” (El renacido), “Ex Machina”, “Star Wars; El despertar de la fuerza” i aquesta. Tot un rècord.

"KRIGEN" (A WAR)

I, ja que parlo dels Òscars, aprofito per comentar “Krigen” (A War). És danesa i opta a convertir-se en la millor pel·lícula de parla no anglesa. Totes les travesses apunten a “El hijo de Saúl”, l’hongaresa, com a gran favorita. “Krigen” està dirigida per Tobias Lindholm. Seu també és el guió. Molt ben interpretada per la parella protagonista i amb una fotografia i una posada en escena espectaculars.

La primera part de la pel·lícula passa a Afganistan, on un destacament danès protegeix la població local dels talibans. Com a mínim, aquest és l’objectiu. El principal protagonista de la història és el comandant Pedersen, molt ben interpretat per Pilou Asbaek. Està casant i té tres fills petits, que el troben molt a faltar. A la seva dona la interpreta una guapíssima Tuva Novotny. He llegit en algun lloc que la pel·lícula no aporta res nou, però no hi estic gens d’acord. “Krigen” presenta un gran dilema: Val tot per salvar als teus soldats quan t’estan atacant? És lícit sacrificar víctimes civils per assegurar la derrota de l’enemic?

Precisament, la segona part de la pel·lícula reflexiona sobre tot això, amb en Pedersen en el punt de mira, i mai millor dit. Ha passat alguna cosa, que no explicaré, i s’ha de decidir si ha actuat bé o no. A banda de les interpretacions d’Abaek i Novotny, els soldats també estan molt convincents. El “Carnicer”, sobrenom que rep un d’ells, brilla amb llum pròpia.

Bona setmana totes i a tots

@Jordi_Sanuy

Tot això ho faig perquè tinc molta por (Empar Moliner)

“Tot això ho faig perquè tinc por”, Premi Mercè Rodoreda, és l’últim llibre d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Està publicat per l’editorial Proa i té 203 pàgines. Són dotze contes curts protagonitzats per persones “normals”, d’entre quaranta i cinquanta anys, a les quals res els surt massa bé. Fa la sensació que l’autora intenta dir-nos allò de “gaudeix del dia perquè vindrà la nit”. Vaja, viure el moment.

Moltes de les inquietuds, les pors i els “vicis” de l’Empar apareixen en els seus relats. Si la coneixes, com és el meu cas (ens veiem cada dia a Els Matins de TV3), veus molt d’ella a tot arreu. El més autobiogràfic és el que es titula “Tot això ho faig perquè tinc por”, en el qual ens explica el patiment de la protagonista per comprar lents de contacte en una òptica. Ha de fer-ho seguint unes pautes establertes d’avançada. Qualsevol petit imprevist la deixa en fora de joc. Tot i viure del “showtime” podríem dir que l’Empar és una dona tímida, sobretot per parlar de les seves coses.

El vi (“Un blog de gastronomia”), els còctels (“Ell no reia mai”), el gust per córrer (“Dos anys en la vida de la Flora Camí” i “L’home dels espàrrecs”), els gossos (“La mullena”), les col·laboracions periodístiques (“El tema de l’article”) i els premis literaris (“La divisió de les famílies”) són temes que l’Empar domina sobradament; i en el llibre es nota. També queda evident que coneix amb detall els mitjans de comunicació (pel seu pas per TV3, Catalunya Ràdio i el diari Ara) i retrata els platós i les tertúlies amb molt detall. De plató n’hi ha un a “Com fer servir un desfibril·lador” i un altre a “A la nostra edat”, en el qual un presentador gai busca parella.

FINALS TANCATS

Els altres dos contes que completen el llibre són “Bullying”, on un dels seus protagonistes també és tertulià, i “Sempre ho havien dit”, amb la cocaïna i l’alcohol com a protagonistes. Aquest és l’últim i és el més trist de tots. Diu la també escriptora Sílvia Soler que aquest és el llibre “més àcid i savi” de l’Empar. Hi estic d’acord. En cap dels relats hi ha marxa enrere. Els finals són tancats, i sovint, afligits, i estan protagonitzats per persones amb un cert punt de desencís i d’ansietat. Queda clar que els records sempre pesen molt. La necessitat de ser pare o mare, el procés català i fins i tot la necessitat (o no) de fer dieta també apareixen en algun moment. Com sempre, llenguatge clar, directe, punyent, sense ni una paraula sobrera.

“La Sandra de Fluvià va demanar una cervesa (havia de mantenir la reputació d’escriptora maleïda que conreava amb tanta dedicació des de feia dues dècades) i va esperar el veredicte.
-Vol got? –li va preguntar la cambrera.
-No, no! -va fer ella, com si voler got la fes semblar una escriptora adotzenada i bleda. Un “no” alarmat, com si la cambrera fos inepta i per tant la pregunta (al món desenfadat de la Sandra de Fluvià) malèficament fora de joc. -Jo un Vichy –va dir l’editora. I això va fer que l’altra endevinés que la cosa aniria malament”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

Fabián y el caos (Pedro Juan Gutiérrez)

Directe, cru i ple de sexe. Parlo de “Fabián y el caos”, del cubà Pedro Juan Gutiérrez (Matanzas, Cuba, 1950). Està publicat per l'editorial Anagrama i té 235 pàgines. És el mateix autor de “Trilogía sucia de La Habana”, que espero llegir aviat. La novel·la passa a Cuba, a la dècada dels seixanta, després del triomf de la revolució. Té dos personatges principals: en Pedro Juan i en Fabián.

En Pedro Juan és un noi atlètic, fort i molt segur d’ell mateix. Té el sobrenom de “Verí” i les noies se’l rifen. Però poc sexe pot tenir amb la majoria d'elles, que volen arribar verges al matrimoni i tenir un munt de fills. Ell té al·lèrgia al compromís i les relacions s’acaben en el mateix moment que comencen a pressionar-lo. És per això que allarga molt en el temps la relació amb una dona que supera la seixantena. Ni descendència ni lligams. En contraposició, tenim al Fabián: escanyolit, miop i espantadís fins a punts insospitats. És homosexual i li encanta tocar el piano. Els dos nois es coneixen a l’escola i, sense ser amics, s’acaben respectant un a l’altre, coincidint en diferents etapes de les seves vides.

A “Fabián y el caos”, Gutiérrez fa servir un llenguatge contundent, fins i tot brut, diria, per explicar les llums i les ombres de la seva estimada Cuba. En Pedro Juan és un personatge vital, que gaudeix de la vida i del sexe. En Fabián és el retrat de la desesperació, massa protegit per la seva mare –madrilenya d’origen- i vilipendiat pel seu pare, un català que se’n va emportar la dona a Cuba als anys 20. Van fer un petit imperi, treballant molt, per acabar perdent-ho tot. El fet de ser homosexual el marca moltíssim i, amb el temps, l’obliga a tancar-se en ell mateix. Molta repressió acumulada. Sexe, desolació i molt de pessimisme, en un país efervescent i molt sòrdid.

L’únic vincle d’unió que hi ha entre els dos personatges és que estan d’esquena al règim. En Juan Pedro perquè no li agraden les normes. És un home lliure i no es casa amb res ni amb ningú. A en Fabián perquè li fan la vida impossible, pel fet de ser homosexual. Hi ha un dia que fins i tot el detenen. Coincideixen a classe quan són nens; i més endavant tornen a trobar-se en una fàbrica que enllauna carn de porc. A tots dos els obliguen a treballar allà. A en Juan Pedro per gandul, perquè deambula pels carrers sense fer res en concret. A en Fabián perquè el fan fora del lloc on tocava el piano, per la seva orientació sexual. Un llibre que segur que no deixarà indiferent ningú.

"En aquellos tiempos y en aquel barrio, una puta machacada cobraba un peso por unos veinte minutos. Un peso cubano era exactamente un dólar de USA. Aquella mujer tan atractiva cobraría tal vez dos pesos. Ese dinero yo lo ganaba en un momento vendiendo helados. Pero no quería pagar. Eso era demasiado simple. Yo era muy tímido y creo que me abrumaba ese gran misterio de acostarme con una mujer. Para mí era un enigma. Y eso es lo que me fascinaba. La imposibilidad de hablar con ella. Yo era un menor. Se burlaría. No me haría caso. Y era lo que yo anhelaba. Que me prestara atención. Que comprendiera que yo existía. Invitarla a una mesa, como hacían los hombres en el bar, pagarle una cerveza. Hablar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Quan votar només era una utopia

Sóc fan de Carey Mulligan des que vaig veure “An Education” (2009). No em perdo cap de les seves pel·lícules! A “Sufragistas”, de Sarah Gavron, torna a estar espectacular. Interpreta a la Mud, que ho va arriscar tot per reivindicar la dignitat de les dones. El moviment sufragista va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Cap o pocs homes les entenien, ni els seus marits.

Gavron dóna a la història un to sincer i emocionant, amb moltíssima sensibilitat. Costa d’entendre que a les dones no se’ls permetés votar i, que, en l’actualitat, encara hi hagi països que no reconeguin aquest dret tan bàsic. La pel·lícula, que retrata un moment històric molt convuls, convida a reflexionar. La Mud està casada, té un fill petit i treballa, semiesclavitzada, en una espècie de bugaderia industrial. Podríem dir que va néixer allà i que s’hi deixarà la vida, si res no canvia. Fins que un dia s’uneix a les sufragistes i comença a lluitar per aconseguir la igualtat. Ni la societat, en general; ni el seu marit ni el seu cap ni moltes de les seves companyes, més en particular, li posaran les coses fàcils.

En el repartiment també hi destaquen Helena Bonham Carter i Meryl Streep, que donen vida a dues de les líders de les sufragistes. El paper de la Streep és més aviat curtet. Ben Wishaw fa de marit de la Mud. És un home cruel, capaç d’impedir a la seva dona que vegi al seu fill només perquè protesta i el posa a ell en un compromís. No fa massa el vaig veure a “Langosta”. Brendan Gleeson (“Calvary”, 2014) és el policia encarregat d’acabar amb la revolta de les dones. Ell fa la seva feina, però diria que les entén millor que ningú. Un personatge amb bon fons, que evoluciona a mida que avança la pel·lícula.

"MUSTANG"

“Mustang”, coproducció entre França, Turquia i Alemanya, opta a l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, junt amb “El hijo de Saúl” (Hongria), “El abrazo de la serpiente” (Colòmbia), “A War” (Dinamarca) i “Theeb” (Jordània). Les apostes es decanten per l'hongaresa, que encara no he vist. La veritat és que aquesta està francament bé.

L’acció té lloc en un petit poble al nord de Turquia. Allà, cinc germanes òrfenes, d’entre 12 i 16 anys, viuen amb la seva àvia i amb un tiet. El sol fet de jugar amb uns nois dins del mar, a la sortida de l'escola, les converteix en víctimes quasi per la resta de les seves vides. Una veïna es queixa a l’àvia que són massa “fresques”, tot i que es banyaven vestides, i la família comença a tractar-les com si fossin prostitutes. Les tanquen a casa, que protegeixen amb reixes, i pràcticament no els deixen fer res. Viuen com dones grans i no com les nenes que són. Això sí, quan abans les casin... millor!

El més destacat d’aquesta pel·lícula de denúncia és la interpretació de les cinc nenes, senzillament brutal. Totes elles estan fantàstiques. Té molt mèrit perquè només una, Elit Iscan, havia treballat abans en el món del cinema. Les altres quatre, Ilayda Akdogan, Doga Zeynep Doguslu, Günes Sensoy i Tugba Sunguroglu, debuten. I de quina manera! Tenen un gran futur cinematogràfic. Estaria bé que la veiessin els nostres adolescents, per saber de la llibertat que tenen per fer moltes coses; una llibertat que sempre troben curta i que quasi mai valoren.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Rocky Balboa encara està ben viu

Ara que l’he vista puc dir que m’hauria sabut greu que m’hagués passat per alt. Parlo de “Creed. La leyenda de Rocky”, una molt bona pel·lícula. Tot i ser força llarga, quasi dues hores i quart, passa francament bé. Ha arribat deu anys després de “Rocky Balboa”, la sisena entrega de la nissaga de Rocky. Haig de reconèixer que em va arribar a emocionar, amb un gran Sylvester Stallone. Qui ho havia de dir!

Stallone té tots els números per emportar-se l’Òscar al millor actor de repartiment, tot i que la competència brutal: Mark Rylance (“El puente de los espías”), Christian Bale (“La gran apuesta”), Mark Ruffalo (“Spotlight”) i Tom Hardy (“The Revenant). Els cinc estan francament bé. Stallone torna a interpretar a Rocky Balboa, que ja està totalment retirat de la boxa. Té un petit restaurant italià a Filadèlfia i porta una vida més o menys tranquil·la. Tot canvia quan un dia el visita Addonis Johnson, un jove boxejador que li demana que l’entreni. Inicialment li diu que no, però el noi insistirà fins a aconseguir-ho. L’Adonis (gran Michael B. Jordan, amb un cos imponent) és fill d’Apollo Creed, que va morir abans que ell naixés. De fet, fa ben poc que se n’ha assabentat que el seu pare era el campió del món dels pesos pesants.

L’Apollo va morir quan l’entrenava Rocky Balboa, en aquell fatídic combat contra Ivan Drago, i finalment decideix fer-se càrrec del nou Creed, a qui intentarà portar a la fama. El tracta com si fos de la família. De fet, el presenta com el seu nebot, tot i que un és blanc i l’altre negre. Stallone fa un paper molt mesurat i ple de sentiment; encara més quan el seu personatge es posa malalt. També treballa francament bé Tessa Thompson, a qui recordo per la seva interpretació a “Selma” (2014). Fa de Bianca, la xicota de l’Addonis. És cantant i comença a quedar-se sorda. La pel·lícula és familiar, dramàtica, emocionant i tècnicament perfecta. Els combats estan rodats de manera espectacular. Ja s’està rodant “Creed 2”. No penso predre-me-la.

“45 AÑOS”

També treballa molt bé, i en el seu cas és candidata a la millor actriu principal, la mítica Charlotte Rampling, protagonista indiscutible de “45 años”. Com en el cas d’Stallone, també té quatre rivals de pes, amb quatre interpretacions estel·lars: Brie Larson (“La habitación”), Saoirse Ronan (“Brooklyn”), Cate Blanchett (“Carol”) i Jennifer Lawrence (“Joy”). Difícil elecció. Entre Rampling i Larson.

La Charlotte, que es va fer molt popular amb la pel·lícula “Portero de noche” (1974), interpreta a la Kate Mercer, que està preparant la festa del quaranta-cinquè aniversari de casament. No van celebrar els quaranta perquè al seu marit acabaven de fer-li un bypass. Queda clar des d’un primer moment que ella està molt més sana i amb ganes de fer més coses. De fet, tot sembla indicar que la Kate ho està organitzant tot una mica sola. A l’home l’interpreta Tom Courtenay, que ja va treballar amb la Rampling a “Tren nocturno a Lisboa” (2013). També fa un molt bon paper, a l’alçada de la seva companya de repartiment.

La pel·lícula està dirigida per Andrew Haigh (“Weekend”, 2011) i explora el món de la gelosia... sense fonaments? El matrimoni sembla que va més o menys bé, fins que arriba una carta al marit. Li diuen que han trobat el cos congelat del seu primer amor, desaparegut als Alps suïssos molts i molts anys enrere, abans de conèixer a la Kate. Es planteja si ha d’anar a veure-la o no, coincidint amb la festa d’aniversari. La dona està morta i la relació és anterior a què es coneguessin, però a la Kate la situació l’incomoda fins a punts insospitats. Diria que s’arriba a plantejar si el fet d'haver estat casada tants anys amb en Geoff ha valgut la pena. Era l’home amb qui hi havia de compartir la vida? Bona reflexió i interpretacions magistrals, sobretot de la Rampling, per un títol que s’ha de veure.

“EL CLUB”

Un dels títols més durs que recordo, sobretot des d’un punt de vista verbal. Tracta el tema dels abusos sexuals dels capellans, com “Spotlight”, però de manera cruíssima, sense embuts. “El club” l’ha dirigida el xilè Pablo Larraín, que sempre ha fet un cinema realista i de denuncia social. Ho va demostrar amb “No” (2012), en què explicava com es va forjar la campanya contraria a Pinochet, l’any 1988. Fa posar els pèls de punta.

“El club” se’n va emportar el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín i als Globus d’Or va estar nominada a la Millor Pel·lícula de parla no anglesa. Ens explica la història de quatre capellans que viuen en una cada d’un poble de la costa, amb una monja, que els fa de cuidadora. Molt ràpid veiem que no estan allà per casualitat. No és un premi. No és un retir daurat. Haurien d'estar expiant les culpes, per haver abusat de nens, per haver venut criatures acabades de néixer i per altres monstruositats. Tot es complica quan arriba un capellà nou i, poc després, se suïcida. Aquest fet marcarà la seva tranquil·la existència.

L’arribada d’un capellà amb galons per aclarir als fets ho canvia tot. Arriba amb les idees molt clares i la intenció de tancar la casa. Ell està net? Vol que els capellans confessin els seus pecats i paguin per ells. A més a més, els prohibeix que segueixin apostant amb el seu gos llebrer, a qui entrenen a totes hores. Fins ara, han guanyat molts diners gràcies al gos. Pel·lícula dura, amb converses molt pujades de to i amb unes interpretacions magistrals. No coneixia els actors, però convencen del primer a l’últim moment. Larraín continua en plena forma.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La bíblia andorrana (Albert Villaró)

Quan fas una cosa, sigui quina sigui, i t’ho passes bé... es nota. M’hi jugaria un pèsol que, quan escriu, l’andorrà Albert Villaró (La Seu, 1964) es diverteix com un nen. Ja em va agradar molt “Els ambaixadors” i m’ho he passat pipa amb “La bíblia andorrana”, Premi Prudenci Bertrana 2015. Està publicat per l'editorial Columna i té 303 pàgines. És d'aquells llibres que et llegeixes d’una tirada! Recomanable.

Podríem dir que els andorrans són els bons, enmig de la guerra bruta dels serveis d’intel·ligència d’Espanya i Catalunya, que es fan forts al país dels Pirineus. I entre els andorrans, un oficial de la policia, l’Andreu Boix que et cau simpàtic des del primer moment. Vidu, amb una relació estranya amb l’Alícia i una filla en comú, la Màlia, podríem dir que no és el millor pare del món. Ni el segon, ni el tercer, però fa tot allò que pot. Se’l veu lleial, emboirat, amb alguns atacs d’ansietat i, sobretot, efectiu. La radiografia perfecta del prototip d’aquesta societat malalta que ens ha tocat viure.

A Andorra tot és tranquil·litat, fins que no maten un banquer, en Víctor Mariné. Fins ara, l’Andreu només s’havia de preocupar de la compravenda d’informacions sensibles. Com a molt! Però arran del cas Pujol (en parla de passada), la situació ha fet un canvi de 180 graus. Espanyols i catalans volen controlar els secrets més ben guardats i, sempre que sigui possible, fer-los explotar als nassos del rival. Qui ha matat en Víctor i per què? És el que haurà d’investigar el nostre protagonista, tot i que el nom no és el més important. El problema és que el sistema polític, l’andorrà, el català i l’espanyol, fa figa pels quatre costats. A més a més, ha d'amagar al còmplice del difunt. Una feinada de por.

Enmig d’amenaces i enfrontaments diversos, en Boix ha d’anar a Madrid. Per un tema relacionat amb en Víctor però, també, com a acompanyant de la Cànolic, una experta en història de l’art que treballa pel govern andorrà i per l'arquebisbat de La Seu d'Urgell. Va darrere d’una misteriosa "Conjetura Valdambrini", que podria acabar amb la independència d’Andorra... que s'incorporaria a l’estat espanyol! El document, desaparegut des de fa temps, podria estar arxivat a la biblioteca del Palacio Real. A Madrid, en Boix es troba amb tot un seguit de personatges casposos que, lògicament, no saben ni pronunciar bé el seu nom: “Boig” o “Buà” són algunes de les fórmules que utilitzen sense ni adonar-se'n que ho estan fent malament.

BONA SÀTIRA POLÍTICA

A “La bíblia andorrana” no queda ni un polític dret. L’Albert els tomba, un per un, gràcies a la seva prosa divertida i descarada. Acaben sent de sucat amb oli, com els espies i els assassins, supervivents d’una Espanya bruta i obscura. També té molt de pes, i no explicaré els motius, la talla de fusta de la Mare de Déu dels Esclops, del Santuari de Meritxell. Com sempre, tot està explicat amb molt bon sentit de l’humor i sense floritures innecessàries. Per arribar al lector, va  de cara, d’una manera àgil, fàcil i directa. Alguns dels polítics que cita, més enllà de Jordi Pujol, són Mariano Rajoy, Nicolas Sarkozy... i la seva inseparable Carla Bruni. També rep, i de quina manera, la Casa Reial:

“El Preparao ens va fer observar que, per si no hi havia prou arguments, ell era el descendent directe dels vescomtes de Castellbò i dels comtes de Foix i dels de Bearn i d’Enric IV i de tota la mandanga, amb molts més drets que no pas monsiú le president de la France, que no deixa de ser un arreplegat plebeu que no sap ni qui era el seu avi. Si anàvem a mirar la cosa genètica i seminal, no hi havia color en els mèrits. La Leti diuen que està que no pixa, que li faria molta il·lusió i que és qui més interès hi ha posat. Farà un parell de setmanes que des de la Moncloa van donar l’aprovació. Endavant les atxes. Llum verda”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“The Revenant”: Espectacle en estat pur

Dotze candidatures als Òscars avalen “The Revenant” (El renacido), que s’estrena demà. El mexicà Alejandro González Iñárritu ho ha tornat a aconseguir. Un any després de triomfar amb “Birdman” (que va guanyar quatre estatuetes), està de nou a dalt de tot. Desconec si tornarà a emportar-se els premis a millor pel·lícula, director i fotografia, però les cases d’apostes li donen opcions.

Qui suposo que, finalment, s’endurà l’Oscar al millor actor principal és Leonardo DiCaprio, que està sensacional. La seva actuació, que podríem qualificar d’èpica, té una força il·limitada. Interpreta a un explorador, Hugh Glass, que forma part d’una expedició que recol·lecta pells. Això passa l’any 1823, en les profunditats de l’Amèrica més salvatge. En Hugh va acompanyat del seu fill. Es diu Hawk i el va tenir amb una dona índia. També opta a l’Oscar al millor actor, en aquest cas de repartiment, Tom Hardy, a qui no fa massa vam veure com a Mad Max. El seu personatge, en John Fitzgerald, és la ‘poma podrida’ del grup, i no explicaré per què.

“El renacido”, que dura dues hores i trenta-sis minuts, és espectacle en estat pur. Arrenca magistralment, amb una batalla entre els soferts exploradors i les tribus locals; i també acaba de manera esplèndida, amb una de les millors persecucions a peu que recordo. Enmig, una lluita amb un ós (que m’expliquin com van rodar-la, si us plau!) i moltes escenes, que guardaré en secret, amb en Hugh com a gran protagonista. Ha de sobreviure en un territori hostil, amb un fred que esquerda les pedres, i indis pertot arreu. És la història d’una venjança, amb una fotografia espectacular. La pel·lícula de González Inárritu també ha estat nominada als Òscars pel seu muntatge, disseny de producció, vestuari, maquillatge, so, i efectes visuals i sonors.

A banda de DiCaprio i Hardy, en el repartiment també destaca Domhnall Glesson, el cap de l’expedició d’exploradors. És un actor que està de moda. Darrerament, ha tingut paper en dues pel·lícules que també tenen presència en els Òscars: “Ex machina” i “Brooklyn”. També té un bon paper Will Poulter, a qui molts potser recordaran per la seva participació en la comèdia a “Somos los Miller” (2013). “The revenant” s’ha de veure al cinema. És d’aquells títols per gaudir-los, i de quina manera, del primer a l’últim minut.

"CAROL"

Demà també s’estrena “Carol”, basada en una novel·la de Patricia Highsmith. Sis candidatures als Òscar: guió adaptat, fotografia, banda sonora, vestuari, actriu principal i actriu de repartiment, per Cate Blanchett i Rooney Mara. Per a mi, la Rooney (Lisbeth Salander a la versió nord-americana de “Millennium”) està millor que la Cate, que ja té dues estatuetes, per “The aviator” (2005) i “Blue Jasmine” (2014).

Carol és una bonica història d’amor, a Nova York, als anys 50. Les seves protagonistes són la Carol Aird (Blanchett) i la Therese Belivet (Mara). L’Aird està casada –un claríssim matrimoni de conveniència- i té una filla. Anys errere, va mantenir una llarga relació amb una altra dona. Ara només són amigues. Té una bona posició econòmica. La Therese és molt més jove. Surt amb un noi, tot i que no se la veu massa apassionada, i treballa de dependenta en uns grans magatzems. El dia que l’Aird i la Therese es coneixen -quan entra a comprar una nina per la seva filla- alguna cosa canvia en les seves vides. La connexió és immediata.

La pel·lícula és una delícia; romàntica, intimista i molt i molt sensible. Explicar una història d’amor com aquesta amb tanta tendresa està a l’abast de ben pocs. La Therese s’enamora de la Carol, sense importar-li que sigui una dona o no. Mai hauria pensat que podria arribar a tenir una relació sentimental amb una persona del mateix sexe, però quan s’hi troba no fa escarafalls i gaudeix del moment. La Carol li aporta experiència i li obre punts de mira. Es converteix en la seva guia. Diria que, per la Carol, la noia comença sent un “divertimento” més, fins que la cosa es complica. Molt bona proposta.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy