"Kafka a la platja" (Haruki Murakami)

"Hi ha un món paral·lel a aquest en què vivim, i si vas amb compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi". Crec que aquest paràgraf de "Kafka a la platja" serveix per resumir el llibre i una bona part de l'obra del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). He llegit l'edició de butxaca d'Editorial Empúries, amb traducció d'Albert Nolla. Té 572 pàgines i les vaig devorar en només tres dies. Murakami la va registrar l'any 2002.

Els "móns paral·lels" dels quals parlava en començar són uns constant en l'obra del seu autor. Ha quedat demostradíssim en llibres com "Balla, balla, balla", "Despietat país de les meravelles i la fi del món" o a "1Q84", per citar només tres exemples. En trobaríem més. A "Kafka a la platja" els dos principals protagonistes també es mouen entre la realitat, els somnis i aquests espais indeterminats que només Murakami sap construir tan i tan bé. Per un costat, ens trobem a en Kafka Tamura; i de l'altre, en Nakata. No es coneixen. No tenen res a veure entre ells, però els seus destins semblen lligats per un fil invisible. I no puc explicar més...

En Kafka és aquell jove insegur que tots hem portat a dins algun dia, amb més o menys sort. S'escapa de casa just el dia que compleix 15 anys. Si fos egoista, podria quedar-se amb el seu pare, un pintor reconegut i amb diners suficients per mantenir-lo. Però en Kafka necessita trobar-se a ell mateix, després de no haver superat que la seva mare l'abandonés quan només tenia quatre anys, emportant-se'n la seva germana petita. El seu pare tampoc no l'ha ajudat gaire. El noi no té amics. Sempre ha preferit envoltar-se de llibres, recorrent una biblioteca darrere d'una altra, fins que en troba una que li canviarà la vida. En alguns moments, fa la sensació que en Kafka, amb un jo interior molt fort -que ha batejat com Corb-, coqueteja amb el suïcidi, com els protagonistes de la gran "Tòquio blues".

UN PERSONATGE MOLT SINGULAR

El vell Nakata és l'altra cara de la moneda. Fa anys i anys que no ha lllegit cap llibre... i dels que va llegir quan era petit ni se'n recorda. De fet, per culpa d'un accident que ningú va acabar d'aclarir mai, ara no sap ni llegir ni escriure. Viu gràcies a una pensió d'invalidesa i del que guanya buscant als gats que s'han perdut al seu barri. En Nakata, que sempre diu a tothom que ell és una mica "totxo", té l'habilitat de parlar amb els gats i de fer ploure peixos, sangoneres i el que faci falta. Aquest personatge té molt a veure amb la mort. En el seu dia, quan era petit, va estar més de tres setmanes a l'altre barri. Realment va tornar del tot viu d'allà? Com sempre, Murakami deixa la porta oberta a la interpretació del lector. Tampoc no cal resoldre-ho tot, ni ell ni nosaltres. Quadrar els llibres del japonès és materialment impossible.

La novel·la està plena de referències literàries i musicals,  aquest cop molt centrades majoritàriament en la música clàssica. Un cop més, també demostra que sap construir personatges inoblidables. A més a més d'en Kafka i d'en Tamura, també cal destacar l'Oshima. És un noi? Una noia? Li agraden els homes? Li agraden les dones? El més important és que treballa a la biblioteca on tot es decideix i que és una persona amable i amb ganes de viure. La bibliotecària, autora de la cançó "Kafka a la platja", que dóna nom al llibre, també està molt ben dibuixada, com en Hoshino, el company de viatge d'en Nakata, o la Saeki, amb qui es troba en Kafka quan comença la seva aventura iniciàtica. Un llibre imprescindible.

"La culpa de tot això no és pas teva. Ni meva. Ni de les profecies, ni dels maleficis. Ni dels gens, ni de l'absurd. No es culpa de l'estructuralisme ni de la tercera revolució industrial. Si tots ens hem de morir i desaparèixer, és perquè el món es basa en la mort i en la destrucció. La nostra existència no és més que una ombra d'aquest principi. El vent que bufa pot ser una ratxa violenta o una brisa agradable, però sigui com sigui s'acaba extingint. El vent no té substància, només és aire en moviment. Si pares l'orella entendràs la metàfora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Reinventar-se gràcies a un 'assassí'?

Entre la majestuositat de “Truman Capote” (2005) i l'emoció de “Las dos caras de la verdad” (1996). No queda clar si “Una histroria real” vol semblar-se a una o a l’altra. I aquest és el problema... que, al final, es queda al mig. El debut de Rupert Goold al cinema no acaba de ser reeixit. La pel·lícula està basada en les memòries del periodista Michael Finkel. El guió és de David Kajganich. Dura una hora i tres quarts.

Finkel és acomiadat pel New York Times després que aquest diari publiqués un reportatge seu en portada. Podríem dir que hi havia certes errades... voluntàries. Per aquest motiu, ha d’intentar reinventar-se. A Finkel l’interpreta Johan Hill, a qui estem acostumats a veure com a actor de comèdia (“El lobo de Wall Street”, 2013; “Infiltrados en la universidad”, 2014...) Fa un paper força creïble. Finkel s’assabenta que un presumpte assassí, Christian Longo, es va fer passar per ell quan el van detenir a Mèxic, acusat de matar a la seva dona i als seus tres fills. Això fa que s’interessi automàticament per ell. Possiblement, aquesta era la intenció inicial de Longo. Cridar la seva atenció.

Qui interpreta a Longo és James Franco, que té un paper força difícil, per la complexitat del personatge. No m’acaba de convèncer, tot i reconèixer els seus mèrits. A Franco el recordo per “127 horas” (2010). Felicity Jones, desaprofitada un cop més, es converteix en la dona de Finkel. L’únic cop que li han donat una bona oportunitat, i caram si va aprofitar-la, va ser a “La teoría del todo” (2014). A “Una historia real” tot és massa imprecís i, de vegades, fins i tot difícil d’entendre. El que sí que queda clar és que en Franco utilitza a en Finkel perquè la seva història, acabi com acabi, perduri en el temps. Culpable o assassí? Jo diria que assassí, tot i que deixen la porta oberta a la imaginació.

"SAMBA"

Als fans d’”Intocable” (2011), “Samba” també els agradarà força. Està dirigida per la mateixa parella (Olivier Nakache i Eric Toledano) i Omar Sy repeteix en el paper principal. Aquest cop, però, no és una comèdia pura. Estaríem parlant d’un drama, amb tocs de comèdia romàntica, amb la immigració com a tema principal. El millor, Charlotte Gainsbourg.

La Charlotte, mussa de Lars Von Trier, interpreta a l’Alice, una alta executiva. Està de baixa per estrès i, mentrestant, ajuda als immigrants que correr el perill de ser expulsats. Allà coneix a en Samba, que porta deu anys vivint a França sense papers. Està instal·lat a casa d’un tiet seu, que intenta protegir-lo tot el que pot. La seva relació podria ser millor, però van fent. El primer dia que l’Alice acompanya a la Manu, que fa d’advocada, ja queda enamorada d’en Samba i de la seva causa perduda. Estan a punt de fer-lo fora del país. I això que la Manu (Izia Higelin) li havia dit prèviament que no s’impliqués emocionalment amb els indocumentats. Higuelin va ser nominada a millor actriu secundària en la darrera edició del Cèsar.

“Samba” és tova i no aprofundeix en cap tema. Passa de puntetes per sobre de tot. La pel·lícula es basa en l’acostament entre l’Alice (fantàstica Gainsbourg) i el senegalès protagonista de la història. Podríem dir que tots dos s’ajuden mútuament. L’Alice intenta que en Samba es pugui quedar a França. Ell vol que la dona recuperi la força perduda i, si és possible, es reincorpori a la seva antiga feina. En el repartiment també destaca en Wilson, un marroquí que es fa passar per brasiler. Amb aquesta nacionalitat diu que ho té tot més fàcil: trobar feina i parella. L’interpreta Tahar Rahim, a qui recordo pel seu paper a “Un profeta” (2009). Un personatge simpàtic... i, com en Samba, sense papers. Per passar l’estona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"La víctima" (Saul Below)

Tractem el dolor dels altres com cal? O potser amb massa lleugeresa? Som conscients de la nostra culpa, quan la tenim? Sobre tot això i molt més reflexiona “La víctima”, de l'escriptor nord-americà d’origen canadenc Saul Bellow (1915-2005). Va publicar-lo l’any 1947, però mai s’havia editat en català. Ara ho ha fet Viena Edicions, amb traducció de Jordi Martín Lloret. Forma part de la col·lecció El Cercle de Viena i té 329 pàgines.

Els dos principals personatges són l’Asa Leventhal i en Kirby Albee. Viuen a Nova York. L’Asa amb la seva dona, que fa un temps que és Baltimore, cuidant la mare. En Kirby és vidu. El primer treballa en una revista. El segon és a l’atur... i cada dia beu més! Els dos homes es van conèixer anys enrere en una festa, però ja fa temps que no tenen relació. Fins que un dia, en Kirby aborda a l’Asa en un parc i el culpa de tots els seus mals. Sembla que quan l’Asa no tenia feina, en Kirby li va aconseguir una entrevista amb el seu cap. Van acabar discutint fort, l’Asa i el cap, i en Kirby creu que és per això que el van fer fora a ell. En Kirby fins i tot pensa que va provocar l’enfrontament de manera intencionada. Ara vol que el compensi, de la manera que sigui.

En Kirby trastoca la vida de l’Asa, que ja passava per un moment difícil. La seva dona, la Mary, no hi és i el fill petit del seu germà està molt malalt. A més a més, l’Elena, mare de la criatura, no és massa partidària dels hospitals i en Max, el pare, viu i treballa a Texas, des d’on envia diners a la família. La història que ens explica en Below és un malson xafogós. Té moltíssima força i evidencia la transformació del personatge de l’Asa. Inicialment, odia a en Kirby i pensa que és boig. Però, a mida que avança el llibre, comença a creure que potser sí que té algun motiu per actuar d’aquella manera. Pot tenir una petita part de la culpa de les desgràcies d’en Kirby? Aquest complicat personatge, que se’ns presenta com un fatxenda, fins i tot acaba passant unes quantes nits a casa seva.

EXISTEIXEN LES SEGONES OPORTUNITATS?

Uns comentaris antisemites d’en Kirby en una festa podrien ser l’origen d'aquest complicat enrenou. En Bellow també ens parla de les segones oportunitats, si és que realment existeixen. El llibre és molt descriptiu i ple d’hilarants diàlegs entre els dos protagonistes, als qui retrata francament bé. A la pestanya del llibre ens expliquen que està inspirat en “El doble”, de Dostoievski. “La víctima” va ser la segona novel·la de l’autor nord-americà, que l’any 1976 va guanyar el Pullitzer, amb “El llegat de Humboldt”. És un pèl dens, sobretot al començament, però un cop t’hi submergeixes és difícil deixar-lo. Recomanable.

“Costa d’acceptar-ho, però ho hem d’acceptar. No triem gaires coses. No triem néixer, per exemple, i, a menys que ens suïcidem, tampoc no triem quan morim. Però poder triar algunes coses entremig no et fa sentir tant com si la teva vida fos un accident. Et fa sentir que la vida és necessària. El món és un lloc superpoblat. Hi ha prou espai per als morts. Fins i tot se’ls enterra per capes, segons tinc entès. Hi ha prou espai per a ells perquè ells no volen res. Però els vius... Tu vols res? Hi ha res que vulguis? Doncs hi ha cent milions de persones més que volen el mateix que tu. Tant és que sigui un entrepà o un seient al metro o el que sigui. No sé què en penses tu, però a mi em costa de creure que la meva vida sigui necessària”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Inside out": És important treballar en equip

Pixar és sinònim de qualitat. “Inside me”, que aquí s’ha traduït com “Del revés”, és una petita obra mestra. Està dirigida per Peter Docter -un dels pares d’”Up” (2009) i de “Monstruos S.A.” (2001)- i Ronaldo del Carmen. És de visió obligada. Lògicament, la pel·lícula poden veure-la els més petits, però diria que està pensada pels més grans. Divendres hi vaig anar sol, però tinc clar que repetiré en família.

Exagerant una mica, podríem dir que “Inside me” no descobreix els motius de l’ansietat... però poc li falta. Ens parla de la família, del treball en equip, dels records, de l’alegria i fins i tot reivindica el dret d’estar trist. L’interior del cap d’una nena que creix és complicat! La protagonista d’aquesta bonica història és la Riley, que es muda amb els seus pares. Marxen de Minnesota per anar a San Francisco. El canvi de vida no serà fàcil per ella. Com que estem dins del seu cap, veiem com la guien les seves emocions, convertits en uns personatges divertidíssims: Alegria, Tristesa, Por, Ira i Fàstic. Tots ells viuen en les casernes generals del cervell de la nena, des d’on la dirigeixen... no sempre amb èxit.

La Riley s’ha d’adaptar a una ciutat nova, a una escola nova, a un equip d’hoquei patins nou... i intentar fer noves amistats. L’Alegria intenta posar-se al capdavant de totes les operacions, però la Tristesa, la Por, l’Ira i fins i tot el Fàstic no li posen les coses fàcils. Lògicament, fem costat al personatge de l’Alegria des del primer moment però, a poc a poc, veiem que la resta d’actors són igual de necessaris. Com deia, es tracta d’arribar al punt mitjà. Tenir records tristos també és important. La vida té bons moments i altres que no ho són tant. “Inside me” és imaginativa, original i plena d’enginy. Serà difícil veure alguna cosa millor en el que queda de temporada. És d’aquelles històries que queden.

"LEJOS DEL MUNDANAL RUIDO"

Si sumen una actriu de la qualitat de la londinenca Carey Mulligan a la d’un director del talent del danès Thomas Vinterbeg només pot sortir una molt bona pel·lícula. És el cas de “Lejos del mundanal ruido”, una revisió del clàssic drama rural de Thomas Hardy. La seva protagonista, la jove Bathsheba Everdene, està cortejada per tres homes diferents: un pastor, un home ric i un soldat.

Mulligan està sensacional, com és habitual en ella. Només amb un somriure omple la pantalla. La seva Bathseba està plena de matisos i evidencia perfectament que està en constant evolució. És difícil millorar-la. D’aquesta actriu em quedo amb tres pel·lícules: “Drive” i “Shame”, del 2011, i “An education” (2009). Al pastor, que també treballa francament bé, l’interpreta Matthias Schoenaerts, a qui recordo pel seu paper principal a “De óxido y hueso”, al costat de Marion Cotillard. Tom Sturridge és el soldat i Michael Sheeen (“Matar al mensajero”, 2014) l’home acabalat que intenta casar-se amb la Bathseba, com els altres tres.

“Lejos del mundanal ruido” és un drama amb majúscules. Vinterberg vol deixar molt clara la independència de la protagonista, que no vol sotmetre’s a cap home... tot i que, en alguna fase de la pel·lícula, ho acabi fent. Vol demostrar que pot portar la granja que hereta del seu tiet ella sola, tot i ser una dona soltera. Hi ha molta gent que ho veia impossible. Tant el pastor com l’home ric li fan costat. Tot el contrari que el soldat, que la tracta amb menyspreu des del mateix moment que la coneix... encara que ella no sempre n’adoni. De Vinterberg m’encanten, sobretot, “La caza” (2012), “Submarino” (2010) i “Festen” (1998). Un director imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Vida menor" (Raimon Gil Sora)

"Amb una dona i una filla meravelloses, una família que t'estima, uns amics que t'aprecien i el gronxador de les onades, és molt fàcil ser poeta". Ho escriu Quim Martínez i R. en el pròleg, abans que Sònia Serrabao faci una mena d'introducció a la poesia de Raimon Gil Sora (Palamós, 1979), que titula "Tic-tac: la metàfora del temps". El llibre es diu "Vida menor" i està publicat per Paralelo Sur Ediciones, en la Col·lecció Garbí.

La Sònia assegura que en Raimon viu gràcies a i per a la poesia. Segons ella, "se'ns apareix plena d'escletxes, portes i finestres que donen pas a la metàfora del temps d'on entren i surten fantasmes i fades de la solitud, la nostàlgia i la infantesa". No conec a en Raimon però, després de llegir "Vida menor", em queda la sensació d'una poesia profunda i, en línies generals, molt trista. És veritat que parla sovint de la seva infantesa i que, possiblement, hauria pogut ser una mica més feliç. Poemes com "Soledad", "Rodalies", "Mary", "Suddenly", "Subtítols", "Concepte" o "Mark Spitz" són durs com una puntada a l'estómac. A "Subtítols", per exemple, hi llegim "El temps és com un nen que ha perdut la seva mare i l'està buscant".

Diria que els poemes no estan en ordre cronològic. Després d'un de trist, podem llegir-ne un altre de molt més optimista. Suposo que l'arribada de la Valéria de Araújo a la vida d'en Raimon marca un punt d'inflexió en la seva poesia... i en la seva existència. La Valéria i la seva filla Cintia, que vivien al Brasil, hi posen un toc de color. Hi ha poemes meravellosos, com "Antonio Machado", "Cafè Royal" i, sobretot, "Després d'un concert", "Rabo de nube" i "Parla'm d'amor". De fet, en Raimon li dedica el llibre a la seva dona: "Por encher de música, cheirinhos e cores nossa vida menor". Vull afegir, però, que tot i l'alegria que desprenen, donen sensació de "temporalitat". S'intueix que després de la calma pot tornar la tempesta, en qualsevol moment.

L'autor ens diu que va descobrir la poesia el 22 d'octubre de 1992, quan la seva professora de castellà, la Maria Plaja, va dir als seus alumnes, en començar la classe, que havia mort el gran poeta Luis Rosales. Anava amb ulleres de sol per amagar les llàgrimes. Deu anys després, a Sicília, el canadenc George Elliot Clark el va ensenyar a recitar. Fins llavors, havia escrit poc i llegit molt. "Vida menor és el seu primer llibre". En Raimon també s'encarrega de traduir poetes brasilers al català, amb  la Valéria, la seva dona. El seu bloc es diu "Subtítols" . Com a exemple de la poesia que escriu, recollida, en aquest poemari, em quedo amb aquest "Psalm".

"Si pogués amb un lleuger moviment canviar
la trajectòria de nord a sud i de l'est a l'oest,
i deixar que les paraules s'omplissin de més
sol, si pogués esborrar amb les meves mans
tot el silenci de l'espera, i omplir l'absència
d'un renovat optimisme. Però als meus versos
hi manca la música dels teus llavis. un piano,
un baix, la percussió, tota la nostra distancia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Juan Perro torna a "bordar" a Barcelona

Santiago Auserón és el meu músic de referència. Vaig als seus concerts sempre que puc. M’agrada moltíssim. Divendres va tocar al Jamboree de Barcelona com a Juan Perro, en format de trio. Sis concerts entre divendres, dissabte i diumenge. Van acompanyar-lo el fantàstic guitarrista Joan Vinyals (a qui ja fa temps que va batejar com el Dimoni de Gràcia) i Gabriel Amargant, (l’Ocell del Maresme), al saxo i al clarinet. Una aposta segura.

Al llarg d’una hora i quart llarga, Juan Perro va fer un bon repàs a la seva discografia i, a més a més, va presentar tres cançons noves: “Nada”, “Agua de límón” i “Los inadaptados”. Aquesta última és un homenatge a la pel·lícula “The Misfits”, dirigida per John Huston i amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift en els papers principals. No sé si algun dia les veurem publicades en un CD; sobretot, tenint en compte els dubtes que té el cantant sobre el funcionament actual del mercat discogràfic. Espero que sí! Auserón va sortir a l’escenari vestit de negre, igual que Vinyals i Amargant. Ell, com sempre, amb un barret, divendres també de color negre. Només se’l va treure del cap un parell de vegades.

Va ser un concert tranquil, amb molt de blues i jazz, sense estridències. La cançó més rock, per dir-ho d’alguna manera, va ser “Agua de limón”, amb moltíssima marxa. En presentar-se en format de trio, quasi tot va ser molt íntim. Diria que fins i tot amb algun toc mossàrab, gràcies als solos d’un Amargant que se supera cada dia que passa. Parlant de solos, em vaig quedar amb les ganes del de Vinyals, brutal quan toca i canta “Reina Zulú”. Divendres no va estar entre les peces escollides. Una llàstima. Segur que en la propera ocasió!

COM A BASE, "RÍO NEGRO"

El disc que va sortir més beneficiat, en el moment de repassar els èxits de la formació, va ser l’últim, “Río negro”. Va tocar “Pájaro de siracusa”, “Pies en el barro” (dedicada a Louis Armstrong), “El mirlo del pruno” i “El forastero”. Potser me’n deixo alguna. Ho escrit tot de memòria. També recordo “Obstinado en mi error” (del CD “La huella sonora”) i “No más lágrimas” (del “Cantares de vela”), que va cantar a capella, per tancar un altre concert inoblidable. Va ser l'única cançó de l'únic bis. A les deu començava un altre concert.

El concert el va obrir cantant una cançó en anglès, ara no em ve al cap el títol, i també va tocar “Ámbar” i “Luz de mis huesos”, amb unes introduccions espectaculars. Diria que tampoc no formen cap part de cap CD, com “Caetano”, dedicada, com no, a Veloso. El va conèixer en els seus temps com a líder de Radio Futura. Ja fa temps que les presentacions d’Auserón són igual o més bones que els seus temes. Filosofia pura. A “Ámbar” reflexiona sobre la immortalitat (O es millor viure el moment al màxim?) i a “Luz de mis huesos” sobre el desig adolescent. “El tenim molt lluny aquest desig” va dir algú del públic, amb una mitjana d’edat que potser estaria en la quarantena. Ell continua sent un xaval, tot i que ja està en els seixanta.

Un crac irrepetible. Quan ens tornarem a veure?

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'amistat sempre està per sobre de tot

El debut com a guionista i directora de la mexicana Claudia Sainte-Luce (32 anys) promet. “Los insólitos peces gato” és espontània, honesta i, sobretot, pura. Ha guanyat un munt de guardons, amb el FIPRESCI (Discovery) del Festival de Toronto al capdavant. A Gijón li van donar el Premi Especial del Jurat i al Festival de Mar de Plata la van escollir millor pel·lícula llatinoamericana.

El més estrany d'aquest projecte és el seu títol. “Los insólitos peces gatos” és el que posa en l’adhesiu que hi ha enganxat a la peixera d’un dels protagonistes. A dins hi ha un peix viu i una figura d’aquells gats xinesos tan lletjos que pugen i abaixen un braç. Diuen que porten sort! La protagonista principal és la Claudia, interpretada magistralment per una trista Ximena Ayala. Viu sola (no té família) i treballa en un supermercat intentant vendre salsitxes. Cobra d’acord amb el producte que col·loca. Un dia, a l’hospital, on l’operen de l’apèndix, coneix a la Martha, que ha tingut tres filles i un fill amb tres homes diferents. L’últim, que ja és mort, li va passar la Sida. Ella està molt malalta; i tampoc viurà massa més temps. Lisa Owen construeix un personatge brutal.

Davant d’aquest panorama, seria molt fàcil fer una pel·lícula lacrimògena i manipuladora, però aquesta no ho és. Sainte-Luce sap retratar perfectament l’amistat que neix entre les dues dones, que s’ajuden entre elles. La Claudia troba la família que no té; i la Martha el suport que els seus fills no poden o no saben donar-li. La gran, l’Alejandra, fa el que pot. La Wendy (grandíssima Wendy Guillén) ja en té prou d’ocupar-se d’ella mateixa. La Mariana i l’Armando potser són massa petits. A la Claudia l’estimes des del primer moment que la veus, com a la Martha. Són dos personatges extravagants, molt seus, que s’han sabut sobreposar-se als problemes, molts, gràcies a la seva força interior. Dones vulnerables físicament, callades, però amb un cor molt gran.

L’escena de la platja, tots sis, viatjant amb el seu escarabat groc, és una preciositat. També és molt intensa l’última escena, quan la mare parla, d’un a un, a tots els components de la família, amb la Claudia inclosa. És una història de superació personal que reflexiona sobre la vida, molt sobre la mort, i també sobre el poder de l’amistat. De vegades, les coses són més fàcil del que semblen. I, com tots sabem, encara que no ho posem a la pràctica, s’ha de gaudir dels petits plaers de la vida... mentre es pugui.

"RETRATOS DE FAMÍLIA"

Doncs la pel·lícula de Singapur “Ilo ilo”, que aquí s’ha traduït com “Retratos de familia”, també és espontània, honesta i pura, com “Los insólitos peces gato”. És el debut cinematogràfic d’Anthony Chen, que només té 31 anys. Al Festival de Cannes van escollir-la com a millor opera prima. L’acció passa a Singapur, l’any 1997, en plena crisi econòmica, i està basada en fets reals.

Chen ens explica la història d’una família de classe mitjana. La mare treballa de secretària en una empresa que passa per moments difícils. De fet, es passa una bona part del dia escrivint les cartes de comiat dels seus companys. La Hwee Leng està embarassada del seu segon fill. És per això que decideix contractar a una servent filipina. El primer que fa quan arriba a casa es confiscar-li el passaport... no sigui que s’escapi. Jo d’ella ho hauria intentat quasi al moment, perquè en Jiale, el fill de deu anys, és insuportable. Violent, mentider, manipulador i un reguitzell de coses més. El marit treballa en una empresa que ven un vidre suposadament irrompible. Hi treballa de moment...

Els tres actors que donen vida a la dona, al marit i al nen debuten al cinema; i ho fan francament bé. Qui té més experiència és l’Angeli Bayani, que dóna vida a la servent filipina. La pel·lícula ens parla de la transformació de la família per culpa de la crisi. Tenien un poder adquisitiu mitjà-alt, que fins i tot els va permetre contractar a la Teresa, i ara venen maldades. Com s’adaptaran a la situació? També es molt interessant el retrat que Chen fa del servei domèstic. Té un fill de deu mesos a Filipines (que ha deixat amb la seva germana) i és a Singapur fent-se càrrec d’una altra. Ni així se’n surt. No en té prou amb el que li paguen i ha fer hores extres en una perruqueria.

El procés d’adaptació de la família a la Teresa i a l’inrevés està molt ben tractat. Pel pare, sortir de la seva habitació en calçotets (per donar un exemple senzill) ja no és tan fàcil. A la mare tampoc no li fa massa gràcia que en Jiale cada cop estigui més pendent de la Teresa, que l’estima com si fos seu. La Hwee Leng fins i tot té enveja d’ella? En poc temps, el nano passa del rebuig inicial a l’adoració. Se n’adona que la noia es preocupa més per ell que la resta de la família. Chen diu, que de petit, va viure una història personal semblant. Pel·lícula senzilla, sense estereotips i amb aquell punt d’emoció que la fa propera i amable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"La noia del tren" (Paula Hawkins)

S’ha traduït a 42 llengües i DreamWorks ha comprat els drets per fer-ne una pel·lícula. Parlo de “La noia del tren”, de Paula Hawkins (Harare, Zimbabwe). En anglès ja se n’han venut més de cinc milions d’exemplars. En català, l’ha publicat La Campana (la traducció és d’Imma Falcó) i té 463 pàgines. És d’aquells llibres que creen addició, que no pots deixar ni volent. En castellà, l’edició ha anat a càrrec de Planeta.

“La noia del tren” és la primera novel·la de Hawkins, que va fer de periodista al llarg de 15 anys. És una història d’amor, de desig, d’infidelitats, de divorcis; en definitiva, de tot allò que pot acabar envoltant la parella. Saps realment amb qui estàs i d’on ve? Aquesta és una de les preguntes que podrien fer-se les tres narradores del llibre, que es converteix en un thriller enèrgic i sense fissures. La narradora principal i més potent és la Rachel, amb una vida molt buida. Des que la va deixar en Tom, està ensorrada. No treballa i malviu en una minúscula habitació a casa d’una amiga seva, la Cathy. La beguda és la seva única companyia. També veiem una part dels esdeveniments a través dels ulls de l’Anna, l’actual dona d’en Tom. Tampoc no és feliç, tot i que intenta enganyar-se pensant que fent de mare de la petita Evie no necessita res més.

La tercera narradora és la Megan, de qui no explicaré pràcticament res; només que desapareix misteriosament i que la policia, amb els inspectors Gaskill i Riley al capdavant, intenta trobar-la amb tots els mitjans possibles. Entre els sospitosos hi ha l’Scott, que és el marit de la Megan, i en Kamal Abdic, el psicoterapeuta que l’estava tractant. El passat de la Megan té episodis molt obscurs, fets desagradables que l’han marcat i que, fins fa poc, no havia explicat mai a ningú. Tot comença amb la Rachel mirant per la finestra del tren que la porta a Londres diàriament. Sempre s’atura en el mateix semàfor i, quan ho fa, aprofita per fixar-se en la parella que viu en una de les cases, molt a prop de la que compartia ella amb en Tom. Els ha batejat com la Jess i en Jason, que, en realitat, són la Megan i l’Scott. Els veu com una parella feliç i envejable.

BON RETRAT DELS PERSONATGES

El millor del llibre de la Hawkins és que el misteri es manté fins a les últimes pàgines. Per sort, l’autora no fa allò tan habitual de treure’s un personatge nou de la màniga, en el tram final, i convertir-lo en l'inesperat i vital protagonista. També es molt bo el retrat de les tres narradores. Tenen el perfil de dones perdedores, rossegades per la culpa, enganyades, supervivents... No han tingut la vida que somiaven, però, com a mínim, han lluitat per intentar canviar les coses. Potser sense massa èxit? “La noia del tren” serà un dels èxits d’aquest estiu. He llegit que mai un llibre s’havia venut tan ràpid i tants exemplars, superant “El codi Da Vinci”. En alguns moments, m'ha fet pensar en "Perduda", de Gillian Flynn.

“Hi va haver una època en què em pensava que ell podia ser-ho tot. Que amb ell en podia tenir prou. Ho vaig pensar durant anys. L’estimava amb totes les meves forces. I encara l’estimo. Però ja no ho vull, això. Els únics moments en què em sento jo mateixa és en les tardes secretes i febrils com la d’ahir, quan torno a estar viva enmig de tota aquella calor i aquella penombra. Qui em pot assegurar que un cop hagi fugit no tindré també la sensació que no en tinc prou, amb això? Qui em pot assegurar que no acabaré sentint-me exactament igual com em sento ara, és a dir reprimida en lloc de protegida? Potser em vindran ganes de fugir una altra vegada, i una altra, i potser al final acabaré tornant a aquestes vies velles del tren perquè no tindré enlloc més on anar. Potser. Potser no. S’han d’assumir riscos, No?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Espies estrafolaris (però amb gràcia!)

Segur que torno a anar a contracorrent, però “Spy”, de Paul Feig, no m’ha acabat de convèncer. Té algunes escenes divertides, però no arriba al nivell de “La boda de mi major amiga” (2001). “Cuerpos especiales” (2013), del mateix director, i també amb Melissa McCarthy, encara era més fluixa. Dura dues hores clavades i és una comèdia amb l’espionatge com a eix central. Típic títol de diumenge tarda.

El millor de la pel·lícula és l’actuació de la Melissa, que dóna vida a la Susan Cooper. És una analista de ‘despatx’ de la CIA que, per una urgència, es converteix en una espia de camp, amb un gran repte al davant. Ha d’investigar la desaparició (mort?) d’en Bradley Fine, que és a qui cobria les espatlles des de l’oficina. Ara és ella qui ha de perseguir als dolents pel carrer. Al Bradley l’interpreta Jude Law. També té gràcia el paper d’en Jason Statham, conegut pel seu paper de Frank Martin a la nissaga “Transporter”. També és un dels habituals a les pel·lícules de “Los mercenarios”. Aquí és en Rick Ford, un agent que no és més talòs perquè no s’entrena. És una caricatura dels personatges que l’han fet tan famós.

La Susan, en Rick i altres agents de la CIA, tots una mica per lliure, han d’impedir la venda d’una arma nuclear que, en cas d’explotar, podria provocar un desastre d’abast mundial. La Susan no té cap experiència al carrer, però la seva voluntat i perseverança la fan sortir victoriosa de tots els reptes que li surten al pas. Ni ella s’ho acaba de creure. Les escenes en les quals fa de guardaespatlles de la noia que negocia amb la bomba són força gracioses. Tot és molt surrealista i amb poc sentit, però no casualment. Segur que és el que volia Feig, que quan ha de buscar a una bona actriu va directament a la Melissa. És el típic títol que agradarà pràcticament tothom. Això sí, quan surts del cinema, comences a oblidar-la immediatament.

"LA PROFESORA DE PARVULARIO"

“La profesora de parvulario” és un rara avis. És la segona pel·lícula de Nadav Lapid, després de “Policía en Israel” (2011). El seu protagonista és en Yoav Pollak que, amb només cinc anys, té un do prodigiós per la poesia. Li surten com si res, a l’escola, a la platja... Amb aquesta història va guanyar el Giraldillo de Plata a Sevilla.

Ja sé que Mozart componia amb només cinc anys, però els genis es compten amb els dits d’una mà. És per això que, d’entrada, sobte l’excel·lència d’en Yoav, per molt que el seu tiet periodista l’hagi iniciat en el món de la poesia. El seu pare està massa ocupat amb els seus restaurants de luxe. La seva mare els va abandonar fa anys. L’única que està una mica per ell, i no massa, és la seva cangur, que vol guanyar-se la vida com a actriu. Està interpretada per la cantant Ester Rada. I. Ja que parlo d’interpretacions, el més destacat d’aquesta pel·lícula són les del nen (sensacional Avi Shnaidman) i la de la professora, Sarit Larry. Tots dos debuten al cinema i ho fan de manera espectacular.

Estem davant d’una història difícil, amb molts silencis i primers plans. Dura dues hores i, en alguns moments, es fa un pèl lenta. Més que el do d’en Yoav, pel que es decanta en Lapid és per la força i la perseverança de la professora, la Nira, que vol protegir al nen d’un món fosc, brut, cruel i sense cap interès per la poesia. De fet, podríem dir que la Nira fins i tot perd els papers, perquè no veu res més enllà del nen, que trenca tots els seus esquemes. Segur que s’hi emmiralla. En Yoav compon com sempre li hauria agradat fer-ho a ella, que, en l’actualitat, està participant en un taller de poesia... com a alumna. Una història interessant.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Algú com tu" (Xavier Bosch)

Què tenen les papallones que agraden tanta gent? La seva perfecció de formes i colors? La seva llibertat i facilitat de vol? El seu moviment circular? Sigui com sigui, són el hobby d’en Jean-Pierre Zanardi, protagonista d’”Algú com tu”, de Xavier Bosch (Barcelona, 1967). Les cobertes interiors del llibre, publicat per l'editorial Planeta, n’estan plenes, d’aquests lepidòpters. Són 348 pàgines amb un munt d’emocions.

Després de la trilogia sobre el periodista Dani Santana, Bosch canvia totalment de registre i ens explica una història d’amor total. Amb aquesta novel·la, va guanyar el Premi Ramon Llull. Un dels protagonistes és en Jean-Pierre, galerista parisenc. El seu negoci té un nom misteriós: Anouk. L’altra és la Paulina Homs, una barcelonina casada amb en Manuel i amb una filla petita, la Gina. Es coneixen en terres franceses, en el casament d’una cosina d’ella, la Julia. Passen junts només quatre dies, però són quatre dies inoblidables, quatre dies que serveixen per omplir-los d’energia per viure dos-cents anys... tota l'eternitat. Sobre la història d’en Jean-Pierre o de la Paulina, no en puc explicar res més. S'ha de doscobrir a poc a poc.

“Algú com tu” comença amb la mort de la Paulina, que deixa la Gina òrfena en una edat en què els nens ni són conscients que poden perdre ningú. Amb el pas dels anys, es fa gran i es converteix en un esperit lliure. Viu la vida gaudint del sexe, dels amics i del que faci falta, sense cap tipus de compromís. No es fa massa preguntes. Tot comença a trontollar quan, just el dia que decideix marxar de casa, un gal·lès, en Mark Granger, arriba a Barcelona demanant per la seva mare. Porta morta un bon grapat d’anys. Potser ha arribat el moment d’intentar saber més coses sobre ella. Al pare l’estima, però esta farta que li qüestioni absolutament tot, des de la seva “roba de morta” (de segona mà) a les seves parelles, que de seguida porta a casa. En Manuel no ho veu gens bé!

EL PODER DE L’AMOR

Hi ha qui diu és aquesta novel·la d’en Xavi està pensada, sobretot, per a dones. No deixa de ser una generalització, cosa que mai m’ha agradat. En res. Però sí que és veritat que ha entusiasmat, i molt, a totes les que conec que l’han llegit, començant per la meva mare. “Algú com tu” ens parla de l’amor, del compromís, de la importància de viure el moment, de no deixar passar les oportunitats que ens passen per davant de la cara. Com en tots els seus llibres, la documentació és descomunal, començant per les llibreries més importants d’Europa i dels Estats Units. Aprofita també per parlar-nos de la 22 de Girona. També cita uns quants llibres, que no sé si són importants o no per a ell. Recordo “Los mares del Sur”, del gran Manuel Vázquez Montalbán, “La divina comedia” i “Madame Bovary”.

Xavier Bosch, que ha fet I fa de periodista esportiu i és soci del Barça (un altra de les seves passions), també deixa caure un parell o tres de dades futbolístiques. Ens explica que en Granger és gal·lès, com Mark Hughes, i fa burla del Chelsea, dient que els seus afeccionats els agrada el bon futbol... que és el que no tenen. En els quatre dies que la Pauline i en Jean-Pierre són a París van a veure l’estrena de “Chariots of fire” (1981). En l’apartat dels gestos de complicitat m’ha fet gràcia que un dels professors de la Gina quan era petita és digués Torío, com el marit de la també escriptora i amiga seva Empar Moliner... músic i professor, per cert. I ja que parlem de música, acabo amb un compositor, Schubert, a qui cita unes quantes vegades. A l’autor li agrada molt la música clàssica i l’òpera, segons l’he sentit explicar més d'un cop. Un llibre recomanable.

“Busqueu-me aquí, si creieu que sóc a París, o en qualsevol de les magnífiques llibreries que hi ha pel món. N’he vist moltes, però encara me’n falten. M’han parlat de dues de vell, a Escòcia, a Inverness i a Glasgow, un dia o altre m’hauré d’escapar per veure-les. Una llibreria és... –va rumiar abans de dir-ho, però ho va dir sense petulància- és la pàtria de la llibertat, el refugi de les paraules, l’autèntic museu del pensament.
-Però tu què hi busques, paraules?
-Papallones. Sempre. Llibres de papallones, catàlegs volums que em puguin ensenyar alguna espècie que encara no he vist”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy