“Cicatriz” (Sara Mesa)

Feia temps que no llegia un llibre tan intens i diferent, sense similituds amb cap altre. Es diu “Cicatriz” i està escrit per Sara Mesa (Madrid, 1976). Té 194 pàgines i l’ha publicat Anagrama. Amb una escriptura àgil i punyent, sense floritures innecessàries, l'autora critica durament la societat de consum i els robatoris als grans magatzems. També posa el seu punt de mira en les relacions personals que neixen en les xarxes socials.

La Sonia és una noia normal, com qualsevol altra. Amb una feina normal. No definiré “normalitat” perquè no acabaríem fins demà passat. Suposo que ja ens entenem. La feina no l’omple, com a tanta altra gent. La seva vida real no acaba d’agradar-li i intenta fer-la més portable xatejant en un fòrum literari d’internet. Allà hi coneix en Knut, una persona estranyíssima. Des del primer moment veus que la seva relació s’acabarà enverinant. En Knut és solitari, perfeccionista i molt tallant. Fa la sensació que no té la capacitat de mentir i que, en honor a la seva veritat, no el preocupa que pugui ferir algú amb les seves paraules. Li encanta teoritzar sobre l’individu i el grup i, sobretot, anar a contracorrent.

Cada cop més sovint, en Knut li envia llibres a la Sonia, molts cops d’escriptors del Segle XIX. Això sí, li cobra els ports. Ell no els compra. El què fa és robar-los per ella. En sap un munt. Té tècniques molt depurades i pràcticament mai l’enganxen. Primer li fa arribar llibres; després... moltes més coses. Els hauria d’acceptar la Sonia? Fer-ho no la converteix en còmplice? Queda clar que se sent afalagada pel fet que en Knut s’arrisqui per ella. El problema és que el seu admirador anònim s’obsessiona i no hi ha manera que faci marxa enrere, ni que li demani de genolls. És absorbent i no accepta un no per resposta. Els seus e-mails són inacabables i pràcticament diaris, el dia que no l’escriu més d’un cop. Diu que no hi ha cap plaer comparable a pensar.

Mesa ens presenta un món fred, buit, amb una societat de consum que s’ho menja tot. La Sonia i en Knut són supervivents. S’ho han dit tot a internet. Es coneixeran algun dia en la vida real? Mentrestant es mouen a la xarxa en un món de fantasia... malaltissa? La fantasia és una alternativa a la mediocritat en què es mouen en el seu dia a dia. Cap altre personatge té pes a “Cicatriz”. El marit i el fill de la Sonia i algunes amigues d’en Knut són pur decorat. Seguiré amb atenció a aquesta autora, que he trobat realment interessant.

“Quienes tienen manías como comprobar si han cerrado bien la ventana, si han olvidado las llaves, apagado el calentador o cerrado los grifos, en realidad –le explica-, están tratando de recuperar una seguridad perdida, de dar fe de que el universo está en su sitio. Experimento terror ante el futuro, pero aquello que está a mi alcance –o al alcance de mi mano, nunca mejor dicho- lo intento solucionar cuanto antes, a fin de ver que al menos esos flecos si han quedado atados”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La informació és poder (i incomoda a molts)

Demà s'estrena a casa nostra un dels títols amb més candidatures als Òscar: “Spotlight”. En té sis: millor pel·lícula, director (Thomas McCarthy), actor i actriu de repartiment (grandíssims Mark Ruffalo i Rachel McAdams), millor guió original i millor muntatge. Del repartiment també destaquen Michael Keaton i Stanley Tucci. Dura una mica més de dues hores i no es fa llarga en cap moment.

Està basada en fets reals i ens explica el dia a dia d’un grup de periodistes d’investigació del Boston Globe. L’any 2002 arriba un nou editor al diari. Després d’analitzar la situació i parlar una miqueta amb tothom, demana al cap dels Spotlight (l’equip d’investigació) que busquin informació sobre els casos de pederàstia que, segons sembla, s’han produït a la ciutat en els últims anys. El cap és en Robby Robinson (Keaton). A poc a poc, van veient que la bola es fa grossa i que els capellans implicats són un munt, molts més dels que es pensaven en un primer moment. Acabaran publicant la història?

En Robby rep pressions de tot arreu, amb l’església al capdavant, està clar. L’últim cop que van voler treure aquest escàndol a la llum, molts anys enrere, no va ser possible. A les ordres d’en Robby treballen periodistes que aniran fins on faci falta, com en Mike Rezendes (Ruffalo) i la Sacha Pfeiffer (McAdams). Saben que potser estan lluitant per una causa perduda, però no es donaran per vençuts. Stanley Tucci està sensacional en el paper de Mitchell Garabedian, un advocat que va representar a moltes de les víctimes. Indirictament o indirecte, va ajudar als Spotlight a arribar a on ells sols no podien. Una molt bona pel·lícula.

“LOBSTER”

Des que vaig veure “Canino” (2009), em vaig fer molt fan del director grec Yorgos Lanthimos. No em va decebre amb “Alps” (2011) ni amb “Lobster”, estrenada fa unes setmanes. Aquest últim títol, premi del jurat al Festival de Cannes, és impossible que et deixi indiferent. A la gala del Cinema Europeu va guanyar en dues categories: guió i disseny de vestuari.

Per sobre de tot, “Lobster” és una crítica a la societat, que sembla que ens obligui a estar casats. En un món embogit i despersonalitzat, està prohibit ser solter o vidu. Voluntàriament o no, tots acaben en un hotel on tenen 45 dies per trobar parella. En cas que no sigui així, estan condemnats a transformar-se en l’animal que han escollit prèviament. Els solters i solteres que no accepten les normes viuen al bosc, en un estat semisalvatge. Allà també amb moltes normes, igual o més ridícules que les de l’hotel. Diria que en alguns moments, Lanthimos es passa de frenada, però se li perdona, sobretot tenint en compte que intenta mantenir la originalitat que sempre el caracteritza.

L’argument és bo, però, a més a més, el director grec s’envolta de grandíssims actors. És la seva primera pel·lícula rodada en anglès. En el paper principal, Colin Farrel, que està espectacular. Fa poc que l’ha deixat la seva dona. També treballen francament bé Rachel Weisz –una de les actrius més sensuals del cinema actual-, i John C. Reilly. També es mereix una menció especial Léa Seydoux, que interpreta a la despietada líder dels que viuen al bosc. A la Léa sempre la recordaré pel paper d’Emma a “La vida d’Adèle” (2013). “Lobster” (el protagonista vol transformar-se en una llagosta si no troba parella) és una proposta diferent i interessant.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mai no és tard (Miquel Pucurull)

“Si sabés que el món s’acaba demà, avui encara sortiria a córrer una estoneta”. És una de les frases que trobem a “Mai no és tard”, del corredor popular Miquel Pucurull. El pròleg és de l'escriptora l’Empar Moliner i l’edició del periodista Marc Cornet. Té 319 pàgines i està publicat per Columna. En Miquel, que té 77 anys, ha fet 45 maratons i ja està apuntat a la de Barcelona, prevista pel 13 de març.

És tot un exemple pels corredors més joves. Ell s’hi va posar quan tenia quaranta anys, per perdre pes. No li agradava gens. Com van canviar les coses en poc temps! Des d’aquell dia, quasi no ha parat. Només va fer una aturada “tècnica” l’any 2012, després de caure per unes escales mecàniques. El metge li va prohibir que tornés a córrer, però no li va fer cas. Cada capítol del llibre és un quilòmetre, de l’1 a 42, i l’últim l’ha titulat 195 metres. La marató, aquests 42 quilòmetres i 195 metres, són la seva gran passió. Si n’ha d’escollir una, per descomptat, la de Barcelona, la que corre a casa seva, amb els seus. La seva dona, la Felicitat, també ha estat maratoniana, com la seva filla Elisenda, que va arribar a ser campiona de Catalunya.

“Mai no és tard” és un llibre àgil, molt ben escrit i ple d’anècdotes, com el dia que va haver de demanar un entrepà a una espectadora (era de tonyina) per poder acabar la Marató de Barcelona. Aquell dia anava justet de forces. Diu que, quan arribi la parca, vol que el trobi amb les sabatilles posades. Córrer l’allunya de la mort, a més a més de pujar-li la moral i l’autoestima. En Miquel explica que ell sempre s’ha trobat millor entre els joves i critica que alguns intentin tancar-li portes basant-se, només, en la seva edat. Amb els anys, la seva marca a la marató s’ha incrementat considerablement: de les 3 hores i 14 minuts de l’any 1989 (ell en tenia 50) a les 5 hores i 56 minuts del 2014, ja amb 75. Diu que ara la gaudeix més estona.

CORREDOR REIVINDICATIU

En “Pucu” sempre ha estat un corredor reivindicatiu, amb molta presència en els mitjans de comunicació i, des de fa uns anys, a les xarxes socials. Té un bloc que es diu “Calaix de sastre del món del córrer” i és molt actiu a Facebook i a Twitter. Les seves piulades tenen molta gràcia, com la que dedica als corredors novells que, abans d’una cursa, preguntem si en el recorregut hi ha pujades. Sempre hi ha pujades i mai baixades, ironitza. Va lluitar contra la Federació Espanyola perquè no establís el “Carnet del corredor” que, segons ell, era només un “peatge”. També va enfrontar-se a l’Ajuntament de Barcelona quan van decidir suspendre la Marató. No va parar fins que no van tornar a programar-la. Ha fet costat a totes les causes que beneficiéssin l’atletisme popular.

El llibre també és un homenatge a l'atletisme popular català, en general; i a Ramon Oliu, en particular. Ell va ser qui va portar la Marató a Barcelona i en Miquel vol deixar-ne constància. L’auge de les curses populars també és cosa de l'Oliu. De les 45 maratons que ha fet l’autor, només dos han estat fora d’Espanya: la de Nova York i la de Londres. Aquest any, la de Barcelona, de la qual n’està enamorat, la tornarà a córrer, per tercer any consecutiu, amb la il·lusió de recaptar diners per investigar sobre la diabetis infantil, a favor de l’Hospital Sant Joan de Déu. Els beneficis íntegres d’aquest llibre també aniran destinats al mateix. Una de les nétes d’en Miquel, la Laia, és diabètica. “Mai no és tard” és una bona aposta de lectura. Si ets corredor o corredora, encara més.

“En el meu cas corro per allunyar els estralls de la vellesa. No vull fer-me gran. Corro per sentir-me bé anímicament. Per mantenir l'entusiasme i l'optimisme. Per tenir un projecte. Per donar exemple als vells. I a la joventut. De fet, ho reconec. Vull sentir-e jove, Com ara mateix. Fa un any vaig marcar-me un objectiu. Un altre. Hi he estat treballant. Donant el millor de mi mateix per assolir-lo. Esprement-me per tornar a emocionar-me. Ara en recullo la medalla que dóna l'autocomplaença. Miro a l'horitzó. Al cronòmetre de l'arc d'arribada. Un segon. I un altre. El temps passa. Com la vida. I cada cop m'acosto més al final. Sí. Ho sé. Però jo l'aturaré abans d'hora. Una victòria personal. Contra el pas del temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Doncs sí, és una gran aposta!

“La gran apuesta” ho és... de gran aposta! El seu director, Adam McKay, no ho tenia fàcil després de l’èxit, per exemple, de “The Wolf of Wall Street” (2013) o “Margin Call” (2011), que tractaven el mateix tema, d'una manera semblant. Té cinc nominacions als Òscars: millor pel·lícula, director, actor de repartiment (per un espectacular Christian Bale, que té grans rivals), guió adaptat i muntatge. Són dues hores de bon cinema.

Bale interpreta a Michael Burry, un dels primers gestors de fons que va apostar en contra de la suposada “seguretat” de les hipoteques. Del 2000 al 2008 va arribar a invertir 1’3 bilions de dòlars. Tothom pensava que estava boig i que havia perdut el món de vista. Burry, que és un personatge real, té un ull de vidre; i sempre treballa descalç i amb música heavy a tot volum. Igual que ell, però a escala més petita, hi va haver altres persones que també van veure que l’economia dels Estats Units s’enfonsava. És el cas de Jared Vennett (de qui fa un discret Ryan Gosling), Ben Rickert (Brad Pitt, desaprofitat) i Mark Baum (Steve Carell). Després de participar en moltes comèdies, torna a destacar en un paper seriós, com ja va fer a “Foxcatcher” (2014).

Un dels grans encerts de McKay és treure suc de la terminologia econòmica i fer-la entenedora per a tothom. Hi ha un parell o tres de gags boníssims. "Com que això és molt complicat", diu el narrador, "us ho explica de manera senzilla"... Entre altres, fa servir la Margot Robbie –bevent cava en una banyera plena d’escuma- i la cantant Selena Gómez, jugant a la ruleta en un casino. La pel·lícula és una crítica sinistra i duríssima a Wall Street i als seus mètodes. Els brokers sabien perfectament que col·locaven bons escombraries. Els banquers no denegaven ni una hipoteca. Ni demanaven informes financers dels clients! Les cases es venien com a xurros. Després va passar el que va passar, amb l’ensorrament de tota l’economia nord-americana (i mundial) l’any 2008.

"TAXI TEHERAN"

Jafar Panahi és un director perseguit. A Iran té prohibit rodar pel·lícules. Esquivant el poder i la censura, va rodar “Taxi Teheran”, que és una petita obra d’art. Dura 82 minuts i no té ni crèdits. Al Festival de Berlín, se’n va emportar l’Ós d’Or al millor llargmetratge i també va conquerir el premi FIPRESCI. Dels títols més interessants de la cartellera.

La pel·lícula se’ns presenta com un documental, però queda clar que tot està més o menys “preparat”, convertint-la en una ficció estranya, però de moltíssima qualitat. Panahi es converteix en taxista que recorre els carrers de Teheran. Va recollint passatgers i parla amb ells en el decurs del trajecte. Alguns el reconeixen. Altres, no. Parlen de moltíssimes coses com, per exemple, de les supersticions –és el cas de les dues àvies que transporten peixos en una peixera-, dels robatoris, de les herències o de cinema. Aquest és el tema que, personalment, em va interessar més. Diria que fa un retrat molt acurat de com vien les persones a l’Orient Mitjà.

Un dels personatges és un venedor de pel·lícules pirates. Coneix al director al moment! Li recorda que, temps enrere, n'hi va vendre una de Woody Allen. Panahi fa una crítica doble. Al venedor, per negociar amb el setè art sense respectar la propietat intel·lectual, però també al seu país. La censura no permet que entrin segons quins títols; i és una llàstima. Per què s'han de perdre els estudiants de cinema les pel·lícules de directors com Allen o Kim Ki Duk, l’enfant terrible del cinema coreà? En cita alguns més, però ara no els recordo.

L’escena amb la seva néta, a qui va a buscar a l'escola, tard, molt tard, també és brutal. La nena està rodant un curt. Li explica a l’avi tot el que ha de tenir la pel·lícula per ser “distribuïble”, segons la seva professora. Més que per ser “distribuïble” per no ser censurada: la vestimenta dels bons i dolents, els noms i de tot allò que facin. Fer cinema a Teheran ha de ser pràcticament impossible... si no ets Panahi.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No Limits (Albert Llovera)

Albert Llovera (Andorra, 1966) ja ha acabat el Dakar al volant de dos vehicles diferents: un buggy, l’any 2015; i amb un camió de més de nou mil quilos, aquest 2016. L'havien de pujar amb una espècie de grua. Té la dificultat afegida de desplaçar-se en cadira de rodes, com a conseqüència d’una tetraplegia. L’Albert, sempre amb un somriure d’orella a orella, és l’autor de “No Limits”, que ja va per la seva quarta edició.

El llibre, publicat per Planeta (222 pàgines), l’ha escrit amb la col·laboració de Jordi Cantavella. El pròleg és del nou vegades campió del món de Ral·lis Sébastien Loeb. L’Albert està convençut que no existeixen límits quan es creu en un mateix; i ho deixa claríssim. Per a ell, tot va canviar quan, amb només 17 anys, el 1985, va tenir un accident competint a la Copa del Món d’esquí, a Sarajevo. Hi havia poca visibilitat i, en plena baixada, va xocar contra un jutge que anava despistat. L’any anterior, s’havia convertit en l’andorrà més jove en participar en uns Jocs Olímpics d’hivern, a Sarajevo, precisament. Arribat a aquest punt, podia haver-se rendit o, com va fer, renéixer i seguir vivint... al límit? Bé, de fet, ell no en té, de límits.

Fent gala d’un esperit de superació envejable, i després del xoc inicial, l’Albert va seguir fent, més o menys, el que feia abans d’aquell dia fatídic. Molts cops, quan algú queda paralític, el criden perquè l’animi, perquè li expliqui la seva experiència. A Andorra hi té una ortopèdia, col·labora amb hospitals i, fins i tot, és ambaixador d’UNICEF al país dels Pirineus. A més a més, competeix en un munt de ral·lis i, darrerament, en el Dakar. En els primers capítols, Llovera parla d’Andorra, del seu historial acadèmic (amb un munt d’expulsions d’escoles), de la seva addicció a la nit (podríem dir allò de “la noche me confunde”) i del sexe. Aquest capítol és francament bo, despullant-se pràcticament del tot... mai millor dit. Diu que les sensacions que experimenta ara el seu cos són molt més intenses i duradores.

En el llibre, hi ha un munt de testimonis, començant pel seu pare i per la seva mare, que parlen de l’Albert. Molt interessant la visió dels seus amics, de qui sempre para com els seus “socis”. Tots i cadascun d’ells deixen molt clar que és expert en tancar discoteques i que a poques persones li agrada la festa més que a ell. Sembla ser, que les ha fet a l’alçada d’un campanar. El llibre, que recull unes quantes fotos en la seva part central, l’acaba parlant d’un seguit de persones que bateja com superherois, com, per exemple, Christopher Reeve, Stephen Hawking o Frida Khalo. Per cert, l’Albert té una filla, la Cristina, que, com ell, també és olímpica, en el seu cas en atletisme. Com deia Ralph Waldo, i subscriu l’Albert, “l’èxit consisteix en aconseguir allò que vols; i la felicitat en gaudir d’allò que has aconseguit”.

“Sí, es cierto que de vez en cuando echo de menos alguna actividad que podía hacer cuando podía andar. Sin embargo, dejo de pensar en ello y me centro en las que sí puedo hacer. No hace falta estar en una silla de ruedas para no poder hacer cosas. Casi todo el mundo, por la razón que sea, tiene alguna actividad que no puede desarrollar por diversas causas (salud, creencias religiosas, situación económica...) En todos los casos es mejor concentrarse en las que sí podemos hacer y disfrutarlas. Pensemos en nuestras posibilidades, no en nuestras limitaciones. Algunas veces me preguntan qué es lo que más echo de menos mi época anterior al accidente y tengo que ponerme a pensar para intentar recordar alguna...; puede parecer una tontería, pero me gustaría volver a sentir la sensación de tener ganes de orinar”.

Bona setmana a totes i a tots

@Jordi_Sanuy

No et refiïs ni de la teva ombra

Costa de creure que "Los odiosos ocho", de Quentin Tarantino, no estigui entre les vuit finalistes dels Òscars, ni opti a les estatuetes de millor director ni de millor guió. Només té tres nominacions: fotografia (està rodada en un espectacular sistema de Panavisió); banda sonora, firmada pel gran Ennio Morricone; i millor actriu de repartiment, per una brutal  Jennifer Jason Leigh.

Són molts els que donen per fet que la protagonista de "Mujer blanca soltera busca" (1992) guanyarà l'Oscar, pero en la seva categoria hi ha una competència ferotge: Kate Winslet per "Jobs", Alicia Wikander per "La chica danesa", Ronney Mara per "Carol" i Raachel McAdams per "Spotlight". He vist les cinc pel·lícules i totes elles estan sensacionals. Jason Leigh interpreta a Daysi Domerge, una fugitiva a qui volen penjar a la forca. Serà difícil que arribi a fer un paper millor. La Daysi ha estat atrapada per un caça recompenses, en John Ruth (Kurt Russell), que la porta al poble de Red Rock per cobrar els deu mil dòlars que li pertoquen. Viatgen en una diligència, per les terres nevades de Wyoming, poc després de la Guerra de Secessió.

"Los odiosos ocho" és la vuitena pel·lícula de Tarantino i el seu segon western consecutiu, molt proper en el temps amb "Django desencadenado" (2012). En els primers minuts, en John Ruth, la Daysi Domerge, en Marquis Warren, un altre caça recompenses; i en Chris Mannix (que diu que és el nou xèrif de Red Rock) intenten arribar a la Merceria Minnie abans que una tempesta de neu se'ls emporti. En Warren està interpretat per Samuel L. Jackson. Cinquena pel·lícula a les ordres de Tarantino. Mannix, que fa un extraordinari paper, és Walton Goggins. Per a mi, el millor de tots. Quan arriben a la Merceria, ja no es torna a canviar d'escenari; i això que el film, que no es fa llarg en cap moment, s'apropa a les tres hores. Cinema en estat pur.

¿QUI ES QUI A CA LA MINNIE?

En aquesta parada de diligències, hi ha quatre persones més. El que sobta és que no hi són ni la Minnie ni cap de les persones que treballaven amb ella. És per això que en Marquis no ho veu clar i comença a sospitar de tot i tothom. I si un o més dels hostes estan aliats amb la Daysi? Des d'aquest moment, la pel·lícula es transforma en un "Cluedo" o en un "Quién es quién?", com en les millors novel·les d'Agatha Christie. És una pel·lícula rica en diàlegs, que denuncia el racisme que, encara avui, està tan present als Estats Units. En l'ull de l'huracà un negre, Marquis, i un mexicà, en Bob (Demian Bichir). Tarantino, amic dels seus amics, torna a comptar amb Tim Roth (tercer títol amb ell) i Michael Madsen (quart). Ja van treballar junts a "Reservoir Dogs" (1992).

De fet, "Los odiosos ocho" és la pel·lícula que més s'assembla a "Reservoir dogs", pels seus diàlegs i el seu format més teatral. Minimalista, divertida i violenta, com sempre, però només en l'última mitja hora, que és quan explota tot. Si no vaig mirar el rellotge malament, el primer mort -n'hi ha 21- no cau fins a les dues hores, aproximadament. Sóc fan de Tarantino des de la seva primera pel·lícula i m'atreviria a qualificar aquesta d'obra mestra. Llarga vida al director de Knoxville!

"LA CHICA DANESA"

El millor de "La chica danesa" és l'actuació de la sueca Alicia Vikander, una de les meves actrius preferides del moment, amb Carey Mulligan. Només té 27 anys. D'ella em quedo amb "Un asunto real" (2012) i amb "Ex Machina" (2015). També estan nominats Eddie Redmayne (com a millor actor principal), l'espanyol Paco Delgado pel vestuari i Eve Stewart i Michael Standish per la producció.

Vikander interpreta a la pintora danesa Gerda Wegener, casada amb l'Einar, també pintor. Inicialment, és ell qui té més èxit. Fins que un dia, substitueix a la model femenina de la seva dona, que havia fet tard, i canvia la seva vida... per sempre. Poc després la Gerda la convenç per anar a una festa vestit de dona i, des d'aquell moment, s'adona que està empresonat en un cos que no és el seu. S'ha convertit en la Lili i s'ha acabat la seva carrera. No torna a pintar. Redmayne, Òscar pel seu paper de Stephen Hawkins a "La teoría del todo" (2014), sembla ben bé una dona. A mi, però, no m'acaba de convèncer, sempre fent les mateixes cares, en un paper excessivament lineal.

Des del primer moment, la Lili, o l'Einar, com vulgueu, té el suport de la Gerda, que se l'estima amb una passió que està fora de qualsevol dubte. I veure com el teu marit se'n va, no ha de ser fàcil. Quan es van casar, l'any 1904, la transsexualitat no estava gens explorada i el seu intent de canvi de sexe, l'any 1930, va marcar un abans i un després en la Dinamarca d'aquells temps. Visualment, la pel·lícula és molt maca, però li falta una mica més d'atreviment. Tot és massa polit, massa artificial, massa cursi, amb poca ànima, per dir-ho d'alguna manera. I com la majoria dels títols d'aquests Òscars, també és massa llarga, amb dues hores clavades. Una pel·lícula d'actors.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“La Malcontenta” (Sebastià Alzamora)

Tres anys després de guanyar el Premi Sant Jordi amb “Crim de sang”, Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha tornat amb un altre gran llibre. Es titula “La Malcontenta” i està publicat per l'editorial Proa. És més aviat curt, només 237 pàgines, però molt intens. Fa la sensació que no hi ha escrit ni una paraula de més, que tot està molt mesurat, aconseguint donar a la història una força descomunal. Recomanable.

Aquest cop, Alzamora ens parla de l’Antònia Suau, coneguda amb el mal nom de La Malcontenta. Estava enamorada d’en Joan Durí, un bandoler que tenia atemorida la zona sud de Mallorca, en ple segle XIX. El llibre comença amb l’execució pública d’en Durí, l’any 1829, a la ciutat de Palma. L’autor ho relata de manera extraordinària, amb tot luxe de detalls. Inicialment, havien d’acompanyar-lo a la forca en Pelleta, en Salamanca i en Fullaní, que formaven part de la seva banda. No explicaré què passa amb cadascun d’ells. L’Antònia ho veu tot des d’una certa distància; i mai no ho podrà oblidar.

Per sobre de tot, diria que “La Malcontenta” és una història d’amor total. L’Antònia s’enamora perdudament d’en Durí des de l’instant que el veu per primer cop. El bandoler la defensa davant del seu germà Mateu (sense conèixer a caps del dos) i la deixa garratibada. El segon dia que se la troba ja no dubte de marxar amb ell. Com queda demostrat al llibre, la passió que sent per en Durí està per sobre del bé i del mal, de la vida i de la mort. Roba i assassina sense motius, fins i tot a un nen, però ella mai li retreu. Faci el que faci, ho dóna per bo, sense fer-se massa preguntes.

En un món salvatge i molt primari, amb un munt de gent morint-se de gana, l’Antònia perseguirà al delator d’en Durí, que sabem qui és des d’un primer moment. L’autor no ho amaga. “La Malcontenta”, que comença amb l’execució del bandoler, com ja he comentat abans, ens presenta dues línies de flashback ben diferenciades: la persecució del traïdor i els records que té de la seva vida amb en Joan i totes les malifetes que cometen junts. Amor, força, poder i odi conflueixen en aquest llibre que, pràcticament, es llegeix d’una tirada. En una societat plena d’homes, i amb una gran influència de l’església, una dona mourà cel i terra per fer justícia... la seva!

“Quan ella va entrar dins del reducte, no va perdre temps i de seguida el va apuntar amb l’arma. Ell encara va tenir temps per suplicar misericòrdia. Hi havia un gos que anava amunt i avall, i un parell d’artefactes ferris fets a mà, una mena de trampa que no s’havia fet servir mai però que estava feta de ferro forjat. Se’n deien guinyols, i servien per capturar bestioles només posant-los un esquer, que podia ser un cuc o un cargol. Ella no va entendre a què obeïa, perquè estava més acostumada a parar lloses, tal com li havia ensenyat son pare i el seu germà Mateu”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

“Joy”: Més sobre el somni americà

Tot fa pensar que David O. Russell ho tornarà a aconseguir. De nou amb Jennifer Lawrence i Bradley Cooper com a protagonistes, sembla que també col·locarà “Joy” entre les pel·lícules nominades a l’Oscar, com va fer amb “El lado bueno de las cosas” (2012) i amb “La gran estafa americana” (2013). Seria el tercer any consecutiu. Tot un rècord! Per a mi, és la més fluixa de les tres.

Joy és el nom de la protagonista de la pel·lícula, una mare de família que passa per greus problemes econòmics. Viu amb la seva filla, la mare (obsessionada amb les sèries de televisió) i l’àvia, l’única que sempre ha confiat en ella. Al soterrani hi està instal·lat el seu ex i, des de fa poc, el seu pare, interpretat per Robert De Niro. La Joy és, lògicament, Jennifer Lawrence, nominada com a millor actriu als Globus d’Or i als Critics Choice Awards. Recordem que va guanyar l’Oscar per “El lado bueno de las cosas” i que, l’any passat, també va estar entre les finalistes. El personatge de la Joy Mangano, que en l’actualitat té 59 anys, existeix. Viu a Long Island i, amb el temps, és va convertir en una de les cares més conegudes de la telebotiga americana.

Precisament, el que ens explica “Joy” és la lluita d’una dona normal i corrent per treure del pou a la seva família. Intenta fer-ho amb un pal de fregar revolucionari que, al principi, ningú no vol comprar. La persona que li dóna la gran oportunitat és Neil Walker (Bradley Cooper), que està al capdavant d’una cadena de televisió que s’està fent d’or venent els seus productes a la classe mitjana. De la resta del repartiment hi destaquen Isabella Rossellini (la inversora de la Joy, nova xicota del seu pare) i Virginia Madsen, que fa de mare de la noia. La pel·lícula és llarga, més de dues hores, i podríem definir-la com una comèdia, amb tocs de drama, sobre el somni americà i les segones oportunitats. Li falta força i s’aguanta, sobretot, gràcies a una grandíssima Lawrence.

“EL PUENTE DE LOS ESPÍAS”

Sempre he cregut que les pel·lícules que estan basades en fets reals tenen un plus especial. És el cas d’”El puente de los espías”, d’Steven Spielberg. La història que ens expliquen passa en plena Guerra Freda, sobretot a Nova York i a Berlín, però també a Moscou. Aviat te n’adones de la qualitat del producte, que segur que es convertirà en un clàssic. Títol intens, intel·ligent i amb uns personatges extraordinaris.

Veurem si Tom Hanks es cola un cop més en les nominacions als Oscars. Seria la sisena. Va guanyar-lo l’any 1994 per “Philadelphia” i el 95 per “Forrest Gump”. No estaria entre els meus actors preferits, però és veritat que sempre compleix. En aquesta pel·lícula interpreta a James Donovan, un advocat de Brooklyn. Treballa en temes relacionats amb assegurances fins que, pràcticament obligat pel seu cap, li demanen que defensi a un espia rus. Li fan fer perquè, de portes en fora, la gent cregui que tothom té dret a un judici just. La veritat, però, és que la gran majoria ja tenen clar que és culpable i que el millor seria enviar-lo a la cadira elèctrica, com més aviat possible. Això sí, Donovan s’implicarà en el cas i no els posarà les coses fàcils.

Qui sí que està d’Oscar, en la categoria de millor actor de repartiment, és Mark Rylance, que ja està nominat pels Globus d’Or i per un munt de premis més. Ell és qui es posa en la pell de Rudolf Abel, el suposat espia rus. Està sensacional. Crea un personatge tranquil i ple de matisos. M’encanta cada vegada que en Donovan li pregunta si està nerviós o no. Sempre contesta, “ajudaria?” L’objectiu de l’advocat que el representa és alliberar-lo de la cadira elèctrica i, arribat el cas, que el govern nord-americà tingui la possibilitat d’intercanviar-lo per algun pres seu. A l’Abel li comença a tenir molta estima.

“El puente de los espías” enganxa; i això que dura quasi dues hores i mitja. És una pel·lícula plena d’emoció, amb molt de ritme i una posada en escena molt acurada. Del repartiment també destacaria l’elegància i el patiment de la dona de Donovan, interpretada per Amy Ryan, a qui recordava pel seu paper de Sylvia a “Birdman”. De les millors pel·lícules que hi ha en aquests moments a la cartellera. Segur. Cinema fet com abans.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy