L'arxipèlag del Gos (Philippe Claudel)

La naturalesa humana és fosca com la gola del llop. Per salvar el cul, hi ha gent (i no dic persones) que són capaces de qualsevol cosa. Gent covarda, opaca, especuladora i sense ànima, disposada, fins i tot, a negociar amb vides humanes. Monstres instal·lats en la cultura de la mentida i dels rumors, que fan créixer exponencialment. Sense aturador. Per protegir-se. Es tracta de mantenir els drets adquirits a qualsevol preu.

D’aquests especuladors de mirada bruta n’hi ha uns quants a “L’arxipèlag del gos”, l’últim llibre del francès Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, 1962). Està traduït per Jordi Martín Lloret i té 208 pàgines. És una de les últimes apostes d’Angle Editorial. La història passa en l’única illa habitada de l’imaginari arxipèlag del Gos, situada en un lloc perdut del Mediterrani, molt a prop del continent africà. Els seus habitants no tenen nom de pila. A la majoria se’ls coneix per la feina que fan: l’Alcalde, el Doctor, el Professor, l’Espasa (un dels millors pescadors de peix espasa de l’illa), l’Amèrica, la Vella... Un matí qualsevol, d’un mes i d’un any qualsevol, la Vella i el seu gos es troben tres morts a la platja. Els cossos han arribat moguts pels corrents marins. Quan se n’assabenta dels fets, l’Alcalde fa seu el problema i intenta resoldre’l a la seva manera. És el principi del final.

L’Alcalde assegura que ho fa tot en nom del progrés i de futures inversions, que, segons diu, són imminents. Els morts donen mala imatge! Però queda masa clar que sempre actua en benefici propi. Secretisme per sobre de tot. Que res se sàpiga. Que res se surti de la normalitat. Que ningú discrepi... I si algú s’atreveix a portar-li l contrària, se l'ensorra sense contemplacions. El llibre, que acaba convertint-se en una terrible faula, fa una critica furibunda al tràfic d’immigrants. En major o menor mesura, en fa culpable a tothom. La figura del Comissari està molt ben trobada. És l’”aconseguidor”. L’assassí a sou. La pedra a la sabata. La nit que amenaça al dia. La tempesta que trenca la calma. El titella necessari dels poderosos. Li mouen els fils des de dalt. Ell, en contrapartida, intenta dirigir els que encara són més desgraciats que ell. Puta vida.

“L’arxipèlag del Gos” és un llibre que s’ha de llegir, abans o després. Fer-ho i no acabar indignat és pràcticament impossible. T'arriba al moll de l'os. L’illa on passa tot és tan miserable, tan miserable, que als morts els enterren dempeus. S'ha d'aprofitar l'espai. No n'hi ha més. Brutal.

“De sobte el gos es va aturar, va bordar, i va sortir disparat en una cursa boja que el va portar una mica més lluny, a una cinquantena de metres, cap a tres formes allargades que l’onatge havia llançat a la riba però que encara sacsejava una mica, com si li costés abandonar-les del tot. El ca les va ensumar, es va girar per mirar la Vella i va deixar anar un udol molt llarg.
En aquell mateix moment, dos homes van veure també les formes al codolar: l’Amèrica, un solter un xic vinyataire, un xic manetes, que de tant en tant venia a veure què havia arrossegat el corrent fins allà: bidons llançats per la borda, posts perdudes, xarxes, cordams, fustes a la deriva. Va veure al lluny les formes estranyes. Va baixar del carro, va acariciar el costat del seu ase i li va dir que no es mogués, que es quedés allà, al camí. També hi havia l’Espasa, a qui deien així perquè, tot i no ser gaire espavilat, segurament és un dels pescadors de peix espasa més fins de l’illa, ja que coneix els costums del gran emperador, els fons on viu, els seus humors i els seus cicles, i és capaç d’endevinar-ne les rutes i els estratagemes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mentides consentides (Hjorth & Rosenfeldt)

Si algú et promet que canviarà, no te’l creguis. Les persones són com són i és difícil que modelin el seu caràcter o la manera de fer, sobretot a partir de certa edat. En queda constància a “Mentides consentides”, la sisena entrega de la “Sèrie Bergman”,  dels suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. El llibre està publicat per Columna, com els anteriors, i té 556 pàgines. La traducció és de Cristina Sala Pujol.

Dic que les persones no canvien perquè Sebastian Bergman continua sent un malparit. Misogin, faldiller, agressiu, mal company... És d’aquelles persones que és millor tenir-les lluny; molt lluny. Tothom que l’envolta l’odia, sense excepció. Pel lector, que no l’ha de patir, és un personatge amb un magnetisme molt gran. I, sense adonar-te’n, li acabes rient les gràcies. Intenta canviar, però no pot. És el psicòleg criminal més popular de Suècia, expert en assassins en sèrie. Quan comença aquest sisè llibre, està centrat en donar classes i en escriure el seu proper llibre. Tot amb ben poques ganes. Fa temps que no en sap res del Riskmord, la unitat de la policia que investiga els casos d’assassinat. Ell, quan hi col·labora, ho fa com a assessor extern.

Tampoc no treballa al Riskmord la Vanja, que és a Uppsala investigant abusos a dones, a les ordres de l’Anne-Lie. Quan el cas es complica, la responsable de la investigació recluta a en Bergman perquè els doni un cop de mà. És el millor. D’aquesta manera, pare i filla acaben l’un davant de l’altra. Poc que s’ho esperaven. La Vanja entra en còlera. En Sebastian veu una nova oportunitat per intentar apropar-se a ella. Tot es complica quan els abusos d’Uppsala creixen i s’ha de parlar de violacions; i fins i tot d’assassinats. És llavors quan torna a entrar en acció el Riskmord, amb en Torkel, en Billy i l’Ursula –vells coneguts de la sèrie- al capdavant. Ja tornen a estar tots junts. El primer que descobreixen és que el culpable dels fets no tria les dones a l’atzar. Hi ha un patró i el segueix pas per pas. Cal aturar-li els peus.

EN BILLY NO AIXECA CAP

En Billy també manté vius els seus vicis del passat. Com deia, ningú canvia. La seva “serp” interior li demana més sang. La seva necessitat de dominar als altres, d’assassinar si és necessari, està més viva que mai. Vol tenir poder absolut. No en va tenir prou amb la Jennifer. La seva vida amb la May és massa ensucrada. Gaudeix molt més, i de quina manera, quan fa el salt al costat obscur. El pare de la Jennifer –la jove policia que havia treballat amb el Riskmord en alguns casos- fa massa preguntes. I la majoria en Billy no les pot ni vol contestar. L’Ursula continua amargada, potser un pèl menys que en històries anteriors; mentre que en Torkel viu una segona joventut al costat de la seva nova parella. El sopar que fa tot l’equip a casa d’en Torkel és de traca i mocador.

“Mentides consentides” torna a ser un llibre addictiu, d’aquells que es llegeixen pràcticament d’una tirada, per moltes pàgines que tinguin. Els autors no perden el temps amb grans figures retòriques ni ornaments innecessaris i se centren en l’acció, que t’atrapa i no et deixa respirar. Frases curtes, molt de diàleg i expressions que qualsevol de nosaltres podria fer servir en el dia a dia. Els autors critiquen obertament a l’ús que alguns fan de les xarxes socials. Es mostren contraris als que donen massa dades personals, als que expliquen on són en cada moment, quan i per què. Dades que els fan vulnerables i que permeten actuar amb més seguretat al possible enemic. Just a la fusta. Moltes ganes que es publiqui la setena entrega!

“El temps restant llegia publicacions antigues de la Jennifer per familiaritzar-se amb el seu estil i veure de quina manera s’expressava, quines abreviacions i emojis feis servir. Va aconseguir trobar un pretext per rebutjar les poques invitacions a fer una copa, una barbacoa o anar a banyar-se junts. Ningú semblava qüestionar aquella existència prolongada per ell. La setmana següent havia anat a la costa oest amb la My, de manera que la tasca se li havia fet molt més difícil. Quan estava sol a Estocolm s’hi havia pogut dedicar en cos i ànima, però ara tornava al món real de forma paral·lela. Persones normals i corrents, relacions socials, amics, els fills dels amics, minigolf, passejades, les nits amb la My. A vegades es mantenia al marge de tot el que passava al seu voltant i s’observava ell mateix, amb la certesa que li havien de notar que havia canviat molt”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Secrets imperfectes
Crims duplicats
Morts prescindibles
Silencis inconfessables
Càstigs justificats

Un circ al pati de casa (Damià Bardera)

Moltíssimes mutilacions. Pròtesis, cames ortopèdiques, dents postisses, dits de fusta, garfis... La majoria dels personatges de Damià Bardera (Viladamat, 1982) tenen alguna minusvalidesa física. Accidental o provocada. Es mouen, amb més o menys fortuna, per les obscures pàgines d’“Un circ al pati de casa”. El llibre està publicat per Empúries i té 152 pàgines. El pròleg és de Toni Sala. S’obre una finestra. Entra aire fresc.

Són 40 contes molts curts -alguns publicats anteriorment- amb altes dosis de cinisme; més d'un amb tocs escatològics. Comicitat i crueltat a parts iguals; humor negre en tota regla. El més llarg de tots es titula “La mortalla” i tot just fa deu pàgines. Un dels que més m’ha agradat és “La mà tallada”, amb un carnisser de protagonista. En quatre ratlles passa de ser el ‘rei del ganivet’, impulsiu i venjatiu, a convertir-se en un home compassiu i detallista. A “El dilema”, un home troba membres diversos i s’obsessiona amb localitzar els seus propietaris legítims. Surrealisme pur. Una dona dissecada i asseguda ‘eternament’ al sofà de casa seva (“La tele”) i un nen que prefereix arrencar-se el cap abans de fer petons als altres (“Petons”) també tenen el seu espai en aquest llibre de perdedors volguts.

“L’os”, amb un mamífer carnívor amb suposats poders curatius; “Saps què és això” (amb suïcidi inclòs, un de molts); i “El xaman”, amb droga per donar i per vendre, també estan francament bé. Bardera, molt irreverent, no deixa respirar al lector. El provoca. Fa que trenqui amb el seu petit (o gran) món interior. Els fets luctuosos s’encadenen un darrere de l’altre. En els seus contes tracta la desigualtat entre classes i la importància de ser conseqüents amb tot allò que es fa, sigui el que sigui. Un catàleg de sers estranys; un circ en tota regla. Sap que provoca i s’ho passa bé. Entre els referents de Bardera hi ha Caterina Albert (Víctor Català), Pere Calders, Salvador Espriu, pel seu tractament dels personatges, i Quim Monzó.

“De tant en tant, la mare sortia a robar per poder menjar alguna cosa als vespres i no anar a dormir amb l’estómac buit. Robava poc, només allò estrictament necessari perquè els fills no ens moríssim de gana. En una ocasió, per les festes de Nadal, va allargar massa la mà i el carnisser del poble, en un acte gairebé reflex, «zasss», va fer anar l’eina i la mare va quedar-se sense mà dreta. Gràcies a Déu, no era la mà bona, i ni la meva germana ni jo no érem amb ella en aquell moment. El poble en va anar ple. Deien que la mare s’havia desmaiat a l’acte, que li sortia la sang a borbolls, que l’expel·lia a tort i a dret, que havia esquitxat tota la botiga! El carnisser, pobrot, no se’n sabia avenir”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Digues un desig (Jordi Cabre)

Creus en les segones oportunitats? És possible tornar a començar? Arribat el cas, posaries el teu comptaquilòmetres a zero i l’engegaries de nou? Vigila... Estàs convençut que la teva existència és avorrida i potser no ho és tant. Gaudeix de les petites coses que et dona el dia a dia i mira cap endavant. Qui sap si buscant una vida de novel·la acabes immers en un thriller desesperant, de final incert. Tu esculls.

No sé per què fas aquestes preguntes inútils. A tu també t’agradaria viure una vida de novel·la. No em diguis que no. T’enganyes a tu mateix. Llegeixes i t’evadeixes de la realitat, com tothom. Arribes a mons llunyans que en veritat mai tindràs a l’abast. Si et donessin la possibilitat de ser un heroi de llibre, l’aprofitaries amb els ulls clucs. Confessa-ho. Que no t’agraden els canvis? S’hauria de veure. No donis res per fet...

A “Digues un desig”, Premi Sant Jordi, en Jordi Cabré (Barcelona, 1974) reivindica la ficció. Està convençut que sempre supera la realitat. El llibre té 258 pàgines i està publicat per Enciclopèdia. L’atmosfera que crea des de la primera pàgina és angoixant. Et fa patir. Molt. No costa d’imaginar-se a l’escriptor protagonista, en una llibreria, el dia de Sant Jordi, amb el cap ennuvolat. Vençut. Desesperat. Entre les novetats, hi ha trobat la seva biografia, signada per ell. Una biografia que el destrossa, que el deixa com un drap brut. Qui l’ha suplantat? Per quin motiu? Quin tros de malparit o de malparida està intentant que perdi el cap? Què passarà quan el llibre arribi a mans de la seva família? El seu malson tot just acaba de començar. No volies ficció? Doncs aquí la tens, escriptor mediàtic. Que el teu Rolex estigui aturat a les 6:57 és una simple anècdota...

Que la ficció supera a la realitat? Hi ha realitats tan bèsties que ningú es creuria; amb tantes capes que semblen inventades. Vides de pel·lícula, impossibles d’imaginar per la majoria de mortals. Això sí, que s’inventin una vida per tu, sense que puguis fer res per evitar-ho, és una putada. Encara més si el ‘guionista’ simpàtic t’odia com ningú altre. Quan tot ja era difícil, t’ho converteixen en impossible. La banca guanya. Tu perds. Et fots i ja està.

“Un joc de miralls de naturalesa catabàtica que dialoga i s’enjogassa amb la pròpia noció de la literatura”. És una part del comentari del jurat després de premiar “Digues un desig”. S’inclou al final del llibre. Per explicar-nos aquesta història rocambolesca, Cabré divideix l’acció en dos fronts i la trasllada al lector amb dos tipus de lletra diferent. Amb una, més clara, ens explica les passes de l’autor per saber qui hi ha darrere de la seva biografia. És el seu dia a dia. La seva fugida cap endavant. Per què no l’haurà escrita ell, oi? L’altre tipus de lletra, en negreta, ens apropa fragments de la biografia, a mesura que el protagonista la va llegint. No se’n sap avenir. Resulta que és infidel, masclista, prepotent i un munt de coses més. Cap de bona. L’acció passa majoritàriament a Barcelona, l’any 2026, amb la Sagrada Família ja acabada, i a una idíl·lica Cadaqués.

Dubtar és d’humans. Ja sé qui soc o em passaré la resta dels meus dies preguntant-m’ho? Hi ha temps encara per fer una metamorfosi profunda, o ja és massa tard? Soc lliure per escollir o sempre hi ha algú darrere guiant les meves passes? Què va ser abans, l’ou o la gallina? Al final es tracta de viure i de no molestar massa. O potser és millor treure el fre de mà i carregar-se tot i tothom que es posi al davant? Qüestió de gustos.

Mentre vas llegint, les dues branques d’aquesta història es van fusionant en una de sola. Cada cop és més difícil diferenciar-les, per molt que continuïn arribant-nos amb dos tipus de lletra diferent. “Digues un desig”, decorada amb un munt de referències pictòriques, està dividida en tres parts (Gènesi, Pigmalió i Metamorfosi), completades amb l’epíleg. En l’inici de dues de les parts l’autor fa servir cites d’”Alícia en el país de les meravelles”, de Lewis Carroll. Qui sóc veritablement en aquest món? Aquest és el veritable trencaclosques!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Mare (Ada Castells)

“Te n’adonaràs quan tinguis fills”. És una frase recurrent. D’aquelles que hem sentit un i mil cops. I que acaben sent veritat. Com la mateixa vida. Hi ha coses dels pares que només s’entenen quan estàs intentant educar a la teva pròpia descendència. És llavors quan s’escurcen les distàncies. Quan tot es fa una mica més comprensible. Van ser massa durs/tous amb nosaltres? O és tan sols un record, deformat o endolcit amb el pas del temps?

La relació mare-filla omple, i de quina manera, “Mare”, l’últim llibre d'Ada Castells (Barcelona, 1968). Té 229 pàgines i està publicat per La Campana. És la història de la confrontació entre dues dones molt diferents. La Raquel és la mare; trigèmina, amb aires de grandesa. Hauria d’haver nascut princesa. Segur que hi va haver algun error en el part? No va néixer princesa, però va fer tot el possible per dominar, sotmetre, marcar diferències entre classes, fer abaixar el cap al servei... Les seves filles l’odiaven a mort. Mai van ser felices al seu costat. Era dèspota i manipuladora. Desesperant. Com a mínim, aquest és el record que en tenen elles, ara que la dona acaba de traspassar.

La Sara, la filla petita, és despistada, desordenada i mai s’ha preocupat massa pel seu aspecte. Quan el llibre comença, la Raquel ja és morta i ella està esperant que vinguin a buscar-li dos o tres mobles que la seva mare estimava amb bogeria, uns mobles que la dona va tenir a l’habitació de la residència on va passar els seus últims dies. La Sara té una filla, l'Elena. La distància que hi ha entre totes dues també és molt gran. Fins a quin punt, si la comparem amb la que existia entre ella i la seva mare? Abans de morir, la Raquel estava escrivint les seves memòries, que va titular “Confeccions Vidal”. La Sara comença a llegir la llibreta de color daurat molt empipada, enfortida per un gran impuls de venjança. Però a mesura que avança la lectura, l’odi que la tenia tenallada comença a esbravar-se i muta en reconciliació.

“La mare” és un llibre potent, amb molta mala llet i fortes càrregues d’ironia. La lectura de la llibreta transforma a la Sara i el seu canvi afecta directament a la visió que el lector té sobre la Raquel. Inicialment, l’odies a mort. Per suprematista. Per voler tenir el poder absolut. Per maltractadora. Mai t’acaba caient bé, però és veritat que, a mida que avances pàgines, et preguntes si potser l’has jutjada amb massa duresa. La dona també tenia el seu punt divertit. En definitiva: es tracta d’un llibre que es llegeix francament bé, i que remarca que les pèrdues són per tota la vida. Si has de solucionar alguna cosa important, no triguis... o potser serà massa tard. Que l’odi no t’ennuvoli la vista.

“Han passat més de trenta anys i ara soc jo qui intento treure la meva filla de casa els diumenges al matí. Soc incapaç d’imposar-me amb la determinació d’una mare absoluta. L’Elena es resisteix a moure’s, ensopida al sofà, mentre li insisteixo que hem d’aprofitar el cap de setmana, que si fan una exposició al Caixaforum, que si una fireta al Poblenou, que si un concert al Palau. Ella que no i que no, que tranquil·la, mama, que vol quedar-se a mirar Game of Thrones o qualsevol altre cúmul d’atrocitats per l’ordinador, i ens barallem a crits que em recorden aquella impotència de la infantesa que jo també sentia. Farta, peregrino sola pels meus temples laics: per la Pedrera, pel CCCB, pel Mercat de Sant Antoni. Abans, però, li amago el teclat, el mòbil, el mòdem i surto feta una fera de casa, dubtant si també li hauria hagut d’abaixar els ploms”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Los crímenes de Alicia (Guillermo Martínez)

Si agafes una coctelera i hi poses unes quantes fórmules matemàtiques, una mica de lògica, un parell o tres d’assassinats, molt de misteri i passió infinita per Lewis Carroll podria sortir-te “Los Crímenes de Alicia”, Premi Nadal 2019. Podria sortir-te, sempre que fossis l’argentí Guillermo Martínez (Bahía Blanca, 1962). Qualsevol altre bàrman fracassaria en l’intent. El resultat és una beguda negra com el carbó, amb molts graus d’intel·ligència.

Martínez centra la història al la ciutat universitària d’Oxford, al Regne Unit, l’any 1994. Allà, la ‘Fraternitat Lewis Carroll’ ha pres una decisió important: publicar els diaris personals de l’autor d’”Alícia al país de les meravelles”. Tot va pel camí correcte fins que una becària, la Kristen Hill, descobreix el missatge que podria contenir una pàgina dels diaris de Carroll que va ser arrencada misteriosament després de la seva mort. La noia creu que podria deixar en evidència molts dels llibres dedicats a l’autor publicats fins al moment. La Kristen té la intenció de mostrar el full a la Fraterninat, però no aconsegueix arribar a la reunió que hi havia convocada per aquell dia. Per quin motiu?

El professor de lògica Arthur Seldom és qui presideix la Fraternitat. Té la ment molt lúcida, capacitat de concentració i una gran facilitat de paraula i de raonament. Ajudat per un alumne seu, estudiant de matemàtiques argentí, intentarà esbrinar què li ha passat a la Kristen i qui hi ha darrere dels assassinats que s’aniran succeint. La idea és matar al missatger? Què s’està intentant amagar? Des de la Policia, l’encarregat del cas és l’inspector Petersen. Són els mateixos personatges de “Los crímenes de Oxford”, publicada l’any 2003. Estem davant d’una novel·la intel·ligent, amb uns personatges molt ben treballats i sense fissures. L’emoció es manté fins al darrer moment, quan el professor Seldom fa una radiografia de la situació amb tot luxe de detalls. Té una ment privilegiada.

Lewis Carroll podria haver estat un pedòfil. Segons s’entreveu a la novel·la, estava obsessionat amb les nenes petites, que fotografiava amb poca roba i poses insinuants. Per escriure les seves obres, s’inspirava en aquestes nenes, que tenien entre deu i onze anys. L’Alícia, en qui es basa “Alícia en el país de les meravelles”, va despertar en ell un costat molt estrany. És de suposar que, el dia d’avui, estaria crucificat. Tots els accidents i assassinats que passen a “Los crímenes de Alicia” poden tenir a veure amb aquesta actitud malaltissa de Carroll? Algú la vol amagar? O, per contra, intenta fer-la encara més evident? El llibre està publicat per Destino i Columna (en castellà i català, respectivament) i té 333 pàgines. De Guillermo Martínez em va agradar molt "Yo también tuve una novia bisexual".

“Hubo un pequeño grito de horror, murmullos, gestos de consternación. Pasé lo más rápido que pude de un rostro a otro, sin saber muy bien que debía buscar. Después de todo, la reacción a la desgracia ajena siempre tiene algo de puesta en escena, de reflejo aprendido. Las dos mujeres, por el antiguo Reparto emocional de géneros, podían permitirse el grito sofocado y aun el asomo de lágrimas, como las que aparecían, a punto de formarse, en los ojos de Laura frente a mí, Los Hombres, por su parte, también tenían sus gestos convencionales, però reducidos al mínimo. Sólo Alberto Raggio se permitió elevar a medias los brazos y bajarlos en impotencia, como si clamara por una injusticia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ichigo Ichie (Héctor García i Francesc Miralles)

Ahir és passat. Demà és futur. L’únic que tenim segur és l’avui, que hem d’aprofitar al màxim. Cada moment és un tresor únic i irrepetible. Ahir vaig llegir “Ichigo Ichie” d’una tirada. Vaig aprofitar l’oportunitat. Segur que avui soc diferent d’ahir i de demà. Si aquesta tarda tornés a llegir el llibre, possiblement l’interpretaria d’una altra manera. Tot es mou. Tot canvia. Res és etern. Està publicat per Enciclopèdia i té 186 pàgines.

“Ichigo Ichie” és l’últim llibre d’Héctor García (Alacant, 1981) i Francesc Miralles (Barcelona, 1968). L’Héctor, conegut amb el sobrenom de Kirai, fa més de 15 anys que viu al Japó. L’expressió 'Ichigo-Ichie' vindria a dir que allò que estem vivint en el moment present no es repetirà mai més. Cada trobada és irrepetible. Com diu el subtítol del llibre, “Fes de cada instant un moment únic”. Els autors volen deixar clar que morim un dia, però que vivim tota la resta. Per això hem d’esprémer el present com si fos un regal que s’ha d’obrir. És important asseure’s, observar amb atenció què passa, assaborir el moment sense distreure’ns (deixant de banda tot allò que no és estrictament necessari) i fer-se amic d’un mateix. Ja està bé que siguem imperfectes, només faltaria. I que tinguem compassió.

El llibre està ple de referències literàries (com “El quadern vermell”, de Paul Auster) i cinematogràfiques, com per exemple “Forrest Gump”, “El camino a casa”, “Corre, lola, corre” o “Blade Runner”, una de les meves pel·lícules preferides. García i Miralles donen un munt d’exemples de tot allò que expliquen. A més a més, radiografien les emocions bàsiques: ira, tristesa, por i alegria. Menys aquesta última, totes les altres ens porten al passat o al futur i poden ser fonts d’angoixes diverses. També fan referència a la cerimònia de l’atenció, desenvolupant al màxim el gust, l’olfacte, la vista, el tacte i l’oïda. Tocar i, sobretot, escoltar. Poca gent ho sap fer. Moltes vegades estem més preocupats pensant com contestarem al nostre interlocutor que en escoltar què ens diu ell realment.

Al final, l’objectiu és gaudir del present i transformar el passat i el futur en una il·lusió, arribant al satori. Tot és temporal, fins i tot el dolor. En resum, tenir problemes és sinònim d’estar viu. Al llarg del llibre, quer ens presenta tota una filosofia de vida, es parla i molt del chanoyu o cerimònia del te, que els autors consideren bàsica. Segons ens diuen, hem de trobar un moment, cada cert temps, per estar en pau amb nosaltres mateixos i obrir els ulls a la vida; gaudint d’un instant irrepetible. Kirai, Francesc, Ichigo-Ichie!

“L’origen de l’ichigo-ichie és la cerimònia del te que hem comentat àmpliament: una festa amb un ritual i un propòsit molt definits. No obstant això, l’art de crear cerimònies que deixin sediments al cor no és exclusiu d’Orient. Encara que d’una altra manera, a Europa, hi ha hagut veritables “mestres del te” en les seves respectives disciplines. Com ara el comte Étienne de Beaumont. Fora de França és un personatge poc conegut, però entre les dues guerres mundials, aquest mecenes, decorador, modista i llibretista es va distingir per la seva capacitat d’organitzar festes inoblidables”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

14 de juliol (Éric Vuillard)

Després de triomfar amb “L’ordre del dia”, el francès Éric Vuillard (Lió, 1968) torna a explicar-nos amb detall un període important de la història contemporània. Amb “14 de juliol” ataca amb detall la presa de la Bastilla. El llibre, publicat per Edicions 62, està traduït al català per Jordi Martín Lloret i té 192 pàgines. Segons l'escriptor, aquella revolució popular té moltes similituds amb el moment actual.

Vuillard dona tot el protagonisme a la massa anònima, a les trenta mil persones que es van revoltar a París perquè tenien gana i ningú no els donava solucions. És la multitud qui va encapçalar la sacsejada. L’autor se’n fa un fart de donar noms i cognoms, llocs de procedència i oficis. Artesans, sastres, carnissers, vinaters, bugaderes, prostitutes... Elles i ells van ser els herois de l'aixecament, que es va consumar el 14 de juliol de 1789. La novel·la és el seu homenatge particular. Van pensar que ja n’hi havia prou de repressió i de desigualtats entre pobres i rics. Aquests fets marquen l’inici del final de l’antic règim i són la llavor de la futura revolució francesa.

L’autor ens intenta explicar, de vegades amb un lèxic arcaïtzant, què va passar aquells dies i per què. L’esclat de la violència se subscriu en un clima enrarit per les decisions polítiques errònies i una pobresa recalcitrant. És una crònica amb molta passió. Hi ha una escena que m’ha quedat gravada a la memòria: el registre de tot un seguit de morts, estirats a terra, en fila. Els que manen busquen si portaven alguna cosa robada a les butxaques, però no hi troben res. Són dones i homes dignes. Volen millorar les seves condicions. Menjar. De robar als rics, ni pensar-hi. Vuillard ens regala un relat d’una gran profunditat literària i estilística. En alguns passatges, el llibre és un pèl dens, especialment per la quantitat de noms, però és del tot imprescindible.

“En una llampada, una multitud d’homes va aconseguir, a través d’una mussolina de teranyines, arrencar de les entranyes de la terra unes quantes ampolles. Era el nèctar de les Llums, sortit de la tina de Montesquieu. Van trencar els brocs de vidre sobre els esglaons del palau i van beure, d’un glop, els vins més nobles, ensangonant-se la cara. Que bons que eren!, no hi ha res millor que fotre’s d’una tirada un vi de mil lliures, mamar a raig un château margaux. Amb el gasòmetre ben ple, es van aixecar amb sabates de balancí, el cervell en escabetx, desarborats, portant ulleres de pell de llonganissa i atonyinant-se com bèsties. El producte furtat del treball s’ha de malbaratar, la seva delicadesa s’ha d’esclafar, perquè cal que tot brilli i que tot desaparegui”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El fill de l'italià (Rafel Nadal)

Qui no té orígens no té identitat. Ho sap molt bé en Mateu, un dels protagonistes de l’últim llibre de Rafel Nadal (Girona, 1954). Es tracta d’”El fill de l’italià”, de Columna Edicions. Té 461 pàgines i és el Premi Ramon Llull 2019. El rebrà dilluns que ve. L’altre personatge important és en Ciro, supervivent del bombardeig del cuirassat Roma. Quan comença la història, ja estava retirat i vivia amb la seva família.

En Mateu, que ja té seixanta anys, no decideix buscar al seu veritable pare fins que mor la seva mare. És quan creu que ha arribat el moment, fins llavors posposat indefinidament. L’únic que té és una fotografia. Una fotografia de grup i els rumors que l’han acompanyat des de petit: que era fill d’un mariner italià. Quan ell va néixer, el marit de la seva mare, republicà, ja havia fugit a Alella. El noi sempre havia sabut que no era fill seu. Amb l’ajut de la seva dona, ara en Mateu posa fil a l’agulla i inicia unes investigacions que el portaran fins a Itàlia. La recerca es preveu llarga i complicada. I carregada d’emocions...

Qui busca és en Mateu, però qui té més pes en l’argument és en Ciro, a qui coneixem poc abans que s’enfonsi el Roma, en el decurs de la Segona Guerra Mundial. Va ser el 9 de setembre de 1943, quan els alemanys van bombardejar el vaixell, amb un balanç d’un miler de morts. El llibre ens explica una bona part de la seva aventura. En primera instància, els supervivents són desplaçats a Maó. Posteriorment, els mariners es passen uns nou mesos a Caldes de Malavella, on alguns fins i tot s’hi van quedar a viure. Van trobar xicota i van decidir formar família. En Ciro va conèixer la Joana, mare d’en Mateu, però va acabar marxant, com la majoria. Es van conèixer perquè ella era una de les noies que rentava la roba dels italians, instal·lats en els diferents balnearis de la localitat, amb el de Vichy Catalan al capdavant.

“El fill de l’italià” és un llibre que es llegeix molt bé. Els seus protagonistes pateixen, però tot està explicat amb un punt d’optimisme, amb esperança. Prefereixen agafar-se a les petites coses boniques que els envolten i deixar anar les dolentes, que són moltes més. La vida dels italians lluny de casa no va ser gens fàcil. Nadal fa servir un llenguatge planer, ple de diàlegs i molt visual. No costa gens imaginar-se en Ciro xiulant cançons napolitanes, mirant-se a la Joana de reüll, per exemple. La part final de la novel·la, que inclou l’intercanvi d’informació entre l’autor i la família d’en Ciro, és molt emocionant. És o no és el pare d'en Mateu? Tot està tractat amb una sensibilitat infinita. Amor, amistat i la història d’un naufragi que els seus protagonistes mai no oblidaran.

“Al Balneari Prats els van separar en habitacions individuals. A l’Ovilio el van instal·lar a l’última habitació de la planta baixa; per arribar-hi havia de fer una excursió que l’obligava a travessar mig establiment, però, a canvi, la seva finestra donava just al davant de la fleca del poble. Només d’entrar es va omplir els pulmons d’aquella olor de pa acabat de coure, que el va fer sentir bé i el va transportar al forn de pa del Roma. En Ciro també va tenir sort: va anar a parar a una de les habitacions del primer pis, que donava directament al jardí; a l’altre costat de la finestra hi tenia un cedre majestuós i tot de til·lers, de castanyers d’índies amb les capçades esfullades per l’hivern, però que ja es veia que a l’estiu devien ser magnífics”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy