'Kiseki': El miracle de la il·lusió

Hirozu Kore-eda continua en plena forma. Tres anys després d'arribar a les nostres plantalles amb 'Air doll', el director japonès ha tornat amb una pel·lícula molt més intimista i vital. Parlo de 'Kiseki', que aquí s'ha traduït com 'Miracle'. Molts dels actors que hi participen ja van treballar amb ell a 'Still Walking' (2009), un altre dels seus grans títols.

No és el cas dels dos germans, a la vida real i a la pel·lícula, que protagonitzen aquesta bonica faula sobre l'amor i la il·lusió. Són l'Ohshirô i en Koki Maeda que, tenint en compte l'edat que tenen, fan un grandíssim treball. De la resta d'actors només he reconegut a qui els fa de pare, Jô Odagiri, protagonista de 'Dream' (2008), de Kim Ki Duk. És un guitarrista a qui, com a mínim després de deixar-lo la dona, no li van massa bé les coses.

Un dels germans viu amb el pare. L'altre, amb la mare. A Fukuoka y a Kagoshima, separats per un munt de quilòmetres. Parlen habitualment per telèfon i somnien en el moment de tonar-se a veure en persona. Són nens independents, molt llestos i que ajuden als grans en tot allò que poden. Són més un suport que una càrrega. Incompresos? Potser. Feliços? També! Com sol passar en aquests casos, els avis fan el que poden, que mai és poc.

CINEMA FAMILIAR DE QUALITAT

'Kiseki' és d'aquelles pel·lícules per veure en família perquè, en ella, tot és positiu. El meu fill, que té 11 anys, la va seguir fil per randa; i això que la vàrem veure en versió original subtitulada. Té una part més o menys real, amb el desig del retrobament, i una altra més poètica, ja que un i altre es mouen perseguint un desig. Seguint la llegenda popular, arriben a la conclusió que si demanen un miracle en el punt exacte on es creuen dos trens bala aquests s'acabaran complint. Demanaran tornar a estar junts? Que es reconciliïn els seus pares? No explicaré més.

Kore-da ens presenta el desplaçament dels nens, acompanyats dels seus amics més fidels, com un viatge iniciàtic, com un pas més des de la infantesa més pura cap a una adolescència força més problemàtica. Potser els germans corren riscos que, per un motiu o un altre, els grans no estan disposats a afrontar. 'Kiseki' és natural, sensible i, sobretot, molt creïble, que sempre s'agraeix. Va passar força desapercebuda per les nostres cartelleres, però ja es pot veure online a Filmin.

'VAL MÉS MATAR UN HOME QUE PERDRE UN BON COSTUM'

'Val més matar un home que perdre un bon costum' és la segona novel·la del periodista Miquel Giménez (Barcelona, 1959), de qui fa un temps ja vaig llegir 'El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel', que va ser molt ben rebut per la crítica i pel públic. Està publicat per Acontravent i, com l'anterior, és molt curtet, en aquest cas només 123 pàgines. Te'l pots acabar d'una tirada!

El personatge principal d'aquesta història de crims i misteris es la Senyora Dolors, a qui Giménez -tertulià habitual del programa 'Els Matins' de TV3-, defineix com una "Miss Marple del Berguedà", una terra, per cert, que agrada molt a l'autor. La Dolors, el seu nebot (que és un gran metge de poble), una veïna, el masover de la Masia d'Avià on viu la Dolors i un Mosso d'Esquadra amic de la família formen un equip d'investigació, com a mínim molt peculiar...

En aquest primer cas de la Senyora Dolors, perquè estic convençut que hi haurà més llibres sobre ella, ha de descobrir si una noia que apareix morta en un autocar ha estat assassinada o ha deixat aquest món de manera natural. I no dic res més de l'argument, que en Miquel se m'empipa! El llibre es amè i molt fàcil de llegir, amb un munt de frases fetes -la majoria dites catalanes-, i amb uns personatges molt tendres. Sobretot la Dolors, una cuinera jubilada que en sap tant de crims com d'estofats.

"La senyora Dolors va fer una xarrupada a la tassa de cafè, el deixà a la tauleta, ajuntà les mans i canvià l'expressió de la cara. Ara ja no semblava pas una àvia indulgent i dolça. Un munt d'anys vivint en cases on el crim era el pa nostre de cada dia, com deia, l'havien tranasformat en una mena de màquina de deduir. Ella, però, sempre havia sostingut que això li venia per haver nascut a Avià, on fins i tot hi ha gent que fa pianos de suro i sonen".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.