La llegenda continua molt viva!

Vaig estar a punt d’aixecar-me i posar-me a aplaudir. El final de ‘El caballero oscuro: La leyenda renace’ és d’aquells que engrandeixen encara més la passió pel cinema. És tan rodó, tan treballat, que t’acabes emocionant, clavat a la butca del cinema, amb els pèls de punta i els ulls mullats. El millor de cinema de superherois en molt de temps. Qui ha vist aquest nou ‘Batman’ sap perquè.

Christopher Nolan, que ha havia dirigit els dos anteriors títols de la trilogia, torna a fer de mag, deixant el millor pels darrers minuts de la pel·lícula.... que dura quasi tres hores! És molt llarga, sí, però avança amb seguretat. No estic d’acord amb els que diuen que és densa i difícil de digerir. Res més lluny de la realitat. Jo vaig anar a veure-la amb ma meva dona i el meu fill, que té 11 anys, i ho va entendre tot. El desenvolupament és de llibre, sense res que, en cap moment, despisti l’espectador.

UNA CATWOMAN IMPRESSIONANT

Entre d’altres, repeteixen Christian Bale, Morgan Freeman, un grandíssim Michael Caine (quin gran majordom que té Batman) i Gary Oldman, a qui sempre recordaré pel seu paper de policia corrupte a ‘El profesional (León’), 1994. Però qui brilla amb llum pròpia, i de quina manera, és Anne Hathaway (‘La boda de Rachel’, 2008). La seva Cat-Woman és espectacular! Guapa, elegant, sensual... La veritat és que deixa el llistó molt alt.

Per completar el repartimentiment, Nolan també ha comptat amb una bona part dels actors amb qui va treballar a ‘Origen’ (2010): Tom Hardy (que dóna vida a un dolent dels de veritat), Joseph Gordon-Lewitt (el futur immediat de la saga), Cillian Murphy, el mateix Caine o Marion Cotillard, l’única decepció de la pel·lícula. El seu personatge no té credibilitat, però tampoc l'ajuda el doblatge que li han fet, mantenint un accent afrancesat que voreja el ridícul.

‘La leyenda renace’ comença vuit anys després que Batman desaparegués de Gotham, coincidint amb la mort de D.A. Harvey Dent, de la qual va assumir l’autoria. Però la pau que regnava a la ciutat s’acaba definitivament quan apareix un terrorista emmascarat que respon al nom de Bane. És el nou líder de la ‘lliga de les ombres’ i té dos objectius clars: acabar amb Batman (si decideix tornar del seu exili) i apoderar-se de la ciutat que, segons diu, vol ‘tornar’ als seus habitants, dirigits per un sistema corrupte.

Una pel·lícula argumentalment fosca, molt fosca, i plena de missatges morals. Cent per cent recomanable.

'THE AMAZING SPIDER-MAN'

Quan vaig acabar de veure 'The Amazing Spider-Man' vaig fer aquesta piulada a Twitter: "Impressionant. M'he quedat amb la boca oberta. Nota? El meu fill diu que 8'5. Les millors promeses són les que no es compleixen!". Ha passat quasi una setmana i segueixo pensant que Marc Webb, pare de '(500) días juntos', ha fet una gran adaptació del còmic de l'home-aranya. Passa francament bé; i això que dura dues hores i setze minuts!

La història no té cap secret; és la de sempre. El millor d'aquesta nova versió és la química que hi ha entre els personatges que interpreten Peter Parker i a la seva xicota. És brutal! A Parker i al seu alter ego, el gran Spider-Man, li dóna vida Andrew Garfield ('Nunca me abandones', 2010). Em costa reconèixer-ho, però aconsegueix fer oblidar Tobey Maguire. Ella és una guapíssima Emma Stone. No és la típica rossa-gerro de les pel·lícules americanes. Treballa realment bé. A l'Emma Stone la vaig descobrir a 'Bienvenidos a Zombieland' (2009), tot i que molta gent la recorda, més recentment, pel seu paper a 'Criadas y señoras' (2010).

Aquesta tòrrida relació entre en Peter i la Gwen és la columna vertebral d'aquest 'Spider-Man', amb un final molt maco, típic de comèdia romàntica. D'aquí la frase amb què vaig acabar la meva piulada: "Les millors promeses són les que no es compleixen". Per cert, gran elecció d'actors per interpretar als tiets de l'home-aranya, que s'ocupen d'ell quan desapareixen els seus pares; la Sally Field -sensacional- i en Martin Sheen.

En definitiva, una gran pel·lícula d'aventures, amb romanticisme i uns efectes especials espectaculars. Els vols del superheroi entre els edificis de New York semblen reals com la vida mateixa. Un 8'5, Pau? Una miqueta menys ;)

'DE QUÈ PARLO QUAN PARLO DE CÓRRER'

A l’espera que el mes de setembre surti a la venda ‘Balla, balla, balla’, aquesta setmana he apostat per ‘De què parlo quan parlo de córrer’, del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). És el sisè llibre seu que llegeixo. Està publicat per Empúries, en la col·lecció La Butxaca. Té 150 pàgines i està traduït per Albert Nolla. La reflexions de Murakami són molt interessants, encara que no siguis un corredor. Jo sempre dic que jo només corro si em persegueixen!

Murakami explica com va canviar la seva vida quan va complir trenta anys. Vivia de nit, regentant un local de jazz, fumant com un carreter. Es va presentar a un concurs literari, sense tenir res publicat i, quan ja ni se'nrecordava que hi competia, li van comunicar que l'havia guanyat. Diu que mai s'ho hauria pensat. Va ser llavors quan va decidir que intentaria ser novel·lista. I, com a conseqüència, el córrer apareix en la seva vida. Comença el seu canvi vital. Necessita fer esport per redreçar la seva vida, fer-la més ordenada.

Sense pràcticament adonar-se’n, Murakami es converteix en un ‘malalt’ del córrer, participant en un parell de maratons a l’any i, fins i tot, en algunes triatlons. A la del Llac Saroma, per exemple, va fer cent quilòmetres sense parar, amb un temps d’11 hores i 42 minuts. Va acabar extasiat. També explica, amb tot luxe de detalls, quan va fer, en solitari, la Marató d’Atenes, la mare de totes les maratons. Diu que en el seu epitafi lo agradaria que posés “almenys no va caminar mai”.

Murakami diu que córrer ha marcat la seva persona i, per tant, la seva obra. Si no hagués fet aquest esport, els seus llibres haurien estat completament diferents. N’està convençut. ‘De què parlo quan parlo de córrer’ és un llibre amè, molt ben escrit, com tota la seva obra, i que, potser sense voler-ho, es converteix en un testament vital. M’ha agradat moltíssim.

"Quan corro, corro i prou. Corro en un buit. O dit d'altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra en aquest buit. És normal. No podem pas tenir el cervell completament en blanc. El nostre cervell no és prou fort ni prou consistent per crear un buit total. Però, tot i així, les idees (o els pensaments) que em vénen al cap mentre corro sempre estan subordinats a aquest buit. Són idees sense contingut que s'estructuren al voltant d'aquest eix de buidor".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.