'Pecats' per donar i per vendre

Si busques una pel·lícula amb un ritme trepidant i plena d’efectes especials, ‘Pecats’*, de Diego Yaker, no és la teva opció. Però si t'agraden les històries intimistes, amb actors de casa i ‘fetes a mà’ -no sé si és l’expressió correcta-, potser t'agrada aquesta coproducció d'Argentina i Espanya. És per això que Televisió de Catalunya ha col·laborat amb les productores Alter Ego, Ancora Música i Buen Destino.

Per a mi, el millor de la pel·lícula és la interpretació de Diana Gómez, que dóna vida a la Lourdes, una noia que està a punt de viure el seu primer amor. La Diana té 23 anys, és d’Igualada i ha participat en diverses sèries de televisió. L'haurem de seguir de prop. El seu personatge viu en un petit poble argentí, pràcticament deshabitat, i s'enamora d'en Bepo. De fet, o s'enamora d'ell o no s'enamora de ningú, perquè no hi ha cap jove més en dos-cents quilòmetres a la rodona. En Bepo està interpretat per l'argentí Mariano Reynaga. La Lourdes i en Bepo, però, no ho tindran fàcil. Per culpa de qui? Doncs del pare d'ella i de l'avi d'ell.

'Pecats', que inicialment s'havia de titular 'El violín de Bepo' -ell i l'avi construeixen aquest tipus d'instrument a mà- és més aviat lenta i amb pocs diàlegs. Com reconeix el director, el poble té moltíssima importància; tant que passa a convertir-se en un personatge més. Fins i tot diria que té tocs de western, amb una bona banda sonora, de Rudy Gnutti. A més a més dels dos joves protagonistes, tenen papers petits la catalana Cristina Brondo (que dóna a llum d'una manera brutal en els primers minuts) i Carmelo Gómez, que fa de pare de la Lourdes. Regenta l'única botiga d'aquest indret perdut enmig del no res. L'avi és Pepe Soriano.

Quins pecats cometen els protagonistes? Doncs molts! Menteixen, maltracten, assetgen, assassinen... violen? N'hi ha per donar i per vendre. Són pecats, la majoria desconeguts per la jove parella; uns pecats que, qui sap, podrien col·locar-los en una situació límit. Dependrà de la seva capacitat d'assumir-ho tot, més aviat o més tard. Sempre es diu que la vida continua, però de vegades, el problema, és que continua igual.

*No he trobat el cartell en català en cap lloc.

'LA DONA VELOÇ' (IMMA MONSÓ)

Qui em coneix sap que, quan parlo de les coses que m’agraden, a vegades puc ser molt exagerat. Ho dic, perquè, per a mi, hi ha un abans i un després de llegir ‘La dona veloç’, d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Si és un llibre d’autoajuda? Jo diria que no, ni molt menys, però m’ha servit de teràpia. Està publicat per l’editorial Planeta, ha guanyat el Premi Ramon Llull d’aquest any i té 382 pàgines. Recomanable en tots els sentits.

L’Imma divideix els integrants de la família protagonista en ‘ràpids’ i ‘lents’. A la vida real, fins fa poc, jo formava part del primer grup. Desconec si els personatges 'ràpids' de ‘La dona veloç’ són molt o poc reals, però jo m’hi he sentit identificat. I és que, de vegades, has de veure les coses negre sobre blanc per adonar-te’n. No crec que sigui massa bo convertir-se en un esclau del temps. Ni buscar les claus de casa deu minuts abans d’arribar-hi. Ni abaixar la finestra i treure el braç per pagar el peatge amb mig quilòmetre de marge? Això se sol·lucionaria ràpid si no n’hi haguessin!

Aquestes coses que poso d’exemple sempre sempre les fa la Nes, una psiquiatre, soltera, de quaranta-vuit anys. Tot això, que pot semblar insignificant, i unes quantes més. Podríem dir que la seva vida és una cursa contra el rellotge. Intenta guanyar temps tot el dia. Ho fa, però, amb un problema afegit: els segons o minuts que aconsegueix robar al calendari, els torna a omplir a l’instant. Per tant, segueix sense gaudir-los. Dóna la sensació que li fa por tenir estones lliures. Queda clar que té una percepció del temps anormalment exagerada i no sap com combatre-ho.

La germana de la Nes també és ‘ràpida’, igual que el seu pare. La mare i el germà eren ‘lents’. La Nes és ‘ràpida’ i té moltes manies, però potser encara podríem col·locar-la en el capítol de ‘gent normal’. No és el cas d’alguns dels seus pacients, que viuen emparanoiats, cruspits per tot un seguits de manies i rituals que, personalment, m’han semblat reals com la vida mateixa. Conec gent així. La por d’arribar a aquest punt, de ser algun dia com ells, partint de tics més o menys bàsics, m’ha fet reflexionar. Moltes gràcies Imma!

El llibre és seriós, com a mínim a mi m’ho sembla, però és veritat que, llegint-lo, et fas un tip de riure. La Nes et cau simpàtica des del primer moment i, en el seu procés d’organització, arriba fins a punts insospitats. També m’ha caigut molt bé l’U., un amic de la família (ràpid? lent?) que m’ha recordat, i no sé perquè, el raier de ‘L’última nit a Twisted River’, de John Irving. Un home capaç d’enamorar-se d’un quartet musical! ‘La dona veloç’, molt ben escrita, com tots els llibres de l’Imma, es converteix en una original mirada del gran mal contemporani: la manca de temps. I, de vegades, com diu l’autora, cal saber diferenciar entre el que és ‘urgent’ o només ‘important’.

“L’Anna no sap, per exemple, que l’epicondilitis que té (colze de tennista, en diuen), és dels cops que es dóna quan intenta travessar la porta abans d’haver-la obert, no li diu que fa poc que nota que, quan escriu, posa les últimes lletres abans de les primeres, que en els plurals posa les “s” abans d’acabar la paraula, que cada vegada més, al teclat, té la impressió de patir una estranya forma de dislèxia”.

ENCARA PODEU VOTAR ALS PREMIS C@TS

Fins que s'acabi aquest mes de setembre encara podeu participar en la votació dels C@ts, els premis populars de la catosfera. Aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura, com he comentant darrerament. Si em voleu donar el vostre suport podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.