Quan la violència (potser) és l’única sortida

Premi al millor guió a Canes i nominada als Spirit Awards. Parlo de la xinesa “Un toque de violència”, de Jia Zhang Ke (“Naturaleza muerta”, 2006). Dura dues hores i deu i retrata quatre persones, aparentment normals, que acaben desesperades. En cada cas, hi ha un moment en què perden el cap i intenten sortir-se’n a través de la violència.

La pel·lícula va de més a menys, perquè la millor història és la primera. El seu protagonista és en Dahai, un miner que vol aconseguir, de la manera que sigui, que el propietari d’una mina privatitzada reparteixi els guanys amb els seus treballadors. N’està fart de la corrupció de les persones que manen al poble. L’interpreta un sensacional Jiang Wu (“La ducha”, 1999). La segona història també és molt potent. De camí de casa seva, per participar en la festa dels setanta anys de la seva mare, en Zhou San s’adona que, amb la seva pistola, té un poder il·limitat. Mata per qualsevol cosa. Per a ell, la vida dels altres no té cap valor. És capaç d’assassinar dues persones per robar una bossa.

La recepcionista d’una sauna, a qui un client confon amb una prostituta, és l’eix central de la tercera part de la pel·lícula. És l’incident que la fa explotar de manera definitiva, uns dies després d'adonar-se que el seu amant no deixarà mai la seva dona. I per acabar, Zhang Ke ens parla d’un noi jove que, mogut per l’afany de guanyar diners fàcils, canvia tot sovint de feina. No s’arrela a cap lloc i, cada dia que passa, està més desequilibrat. Com deia en començar, la violència és l’eix vertebrador de tota la pel·lícula. Globalment, estem davant d’un títol pessimista, agressiu i, sobretot, amb una grandíssima fotografia, firmada per Yu Likwai.

"VIOLETTE"

També és una pel·lícula força llarga “Violette”, dirigida pel francès Martin Provost (“Séraphine”, 2008). Està interpretada per Emmanuelle Devos, que aquest any també ha triomfat moltíssim amb “El hijo del otro”. Devos dóna vida a l’esciptora Violette Leduc, en un biòpic d’època ben fet i ben interpretat. S’allunya força dels típics clixés de les biografies literàries.

Estem davant d’un títol molt recomanable, sobretot per als amants de la literatura. Coneixem la Violette, filla bastarda d’un noble, molt abans de convertir-se en una escriptora famosa. El moment clau de la seva vida és quan coneix a Simone de Beauvoir, que es converteix en la seva principal valedora. De fet, veiem com acaba d’escriure la seva primera obra, “L’Asphyxie” (1946), i com es publica. Se’n van fer ben pocs exemplars. És molt bona l’escena en la qual la Violette entra en una llibreria i es baralla amb la dependenta perquè no té el llibre ni en sap res d’ell. La pel·lícula ens presenta a l’escriptora com una persona hostil i amb una autoestima molt baixa.

Provost també dóna molta importància a la relació lèsbica que la protagonista va mantenir amb una companya de classe, quan totes dues eren estudiants. Aquesta relació va marcar-la moltíssim. Com es veu en una altra escena de la pel·lícula, poc després de conèixer la Simone de Beauvoir, també li demana que sen vagi al llit amb ella. “L’Asphyxie” va ser el primer dels seus onze llibres, que van convertir-la en una escriptora imprescindible. La Violette va morir als 65 anys, de càncer de mama, després de tot un seguit d’operacions. Aquesta pel·lícula és un merescut homenatge.

“SI T’HI ATREVEIXES” (PERE ANTONI PONS)

No havia llegit res de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) i “Si t’hi atreveixes” m’ha sorprès positivament. El llibre està publicat per Empúries, té 297 pàgines i està ple de referències cinematogràfiques. Els seus personatges, ben dibuixats, cauen bé des d’un primer moment. L’autor els fa força propers. Han viscut al límit, saturats per la droga i l’alcohol, però ara sembla que comencen a tenir el seu futur mínimament clar.

La major part de la història passa en un poble de mar indeterminat. És on viu en Marcus i la Lluïsa, la seva xicota, que està embarassada. En Marcus havia estat amic inseparable d’en Robert, amb qui havien compartit pis, festes i un munt de coses més. Ara, després d’uns anys sense cap tipus de contacte, en Marcus li demana al Robert que el vagi a veure i que s’estigui amb ell uns quants dies. Per què es produeix ara aquest apropament entre tots dos? Un no ha pogut veure complert el seu somni d’escriure guions de cinema. L’altre tampoc no ha estat el novel·lista d’èxit que esperava. Potser és el moment de passar balanç?

L’amistat entre en Marcus i en Robert serveix per emmarcar l’assassinat d’un mestre del poble, que havia tornat després d’uns anys sense que ningú en sabés res d’ell. El mestre havia fugit, cames ajudeu-me, després de ser acusat d’abusos sexuals a una menor. Ningú tenia clar que fos culpable, ni tan sols la Policia, però el boca-orella li va fer molt de mal. En el passat; i en el present. Ara que l’han mort hi ha molta gent que encara considera que el mestre mai no havia abusat de ningú, però també són molts els que estan contents perquè, a títol personal, creuen que s’ha fet justícia. Potser per inesperat, el final del llibre és brutal.

“Setmanes després d’haver-nos conegut a la festa, quan ja havíem quedat unes quantes vegades i havíem comprovat tot el que teníem en comú, en Marcus em va trucar una nit i em va dir que l’anés a veure a casa seva. Em volia fer una proposta. Jo no tenia res a fer i m’hi vaig presentar al cap de mitja hora. Vivia en un sobreàtic amb terrassa al barri de Gràcia, al carrer de Sant Pere Màrtir, al costat de la plaça de la Vila, que aleshores encara es deia Rius i Taulet. Vaig arribar-hi a mitjanit tocades, quan les places de la zona ja eren plenes de gent i tot estirava cap a la festa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy