El nostre cervell està desaprofitat (o no)

A "Lucy", Luc Besson és fidel al seu estil: acció, focs d'artifici i un argument més aviat simple, que de vegades s'aguanta pels pèls. Malgrat tot, enganxa, amb tres actors de renom: la guapíssima Scarlett Johansson, el veterà Morgan Freeman i el dolentot del cinema coreà, Choi Min-sik. La pel·lícula és molt àgil i, a més a més, només dura 88 minuts. No sé si, des d'un punt de vista científic, el que explica sobre la reproducció de les cèl·lules és coherent.

La Lucy té un dia negre. Primer, la seva parella l'ensarrona i, després, uns criminals coreans li obren la panxa per posar-li un paquet de droga dins. Es tracta d'una substància revolucionària, que augmenta la capacitat d'utilització del cervell. La pobra noia havia de transportar-la i oblidar-se'n, però la bossa es trenca dins seu i es converteix en un ens superior. I aquí comencen els problemes per a tots els que l'envolten. Sobretot per a Mr. Chang, el cap dels criminals. L'interpreta Choi Min-sik, que fa dues dècades que domina el cinema coreà, amb títols com "Happy end" (1999), "Old boy" (2003), "I saw the Devil" (2010) i, més recentment, "New world" (2013). Ja només falta que treballi amb Kim Ki-duk!

La Lucy, que sap que morirà aviat -com a conseqüència de la droga- vol deixar per a la posteritat tot el que està aprenent, que és molt, a un ritme esbojarrat. Els humans només fem servir el deu per cent del nostre cervell; i ella està a punt d'utilitzar-ne el cent per cent. El seu destinatari és el Professor Norman (Freeman), que fa més de vint anys que treballa en una teoria sobre el cervell i la reproducció de les cèl·lules. La Lucy s'ha transformat en una màquina de matar. Potser no necessitaria que ningú l'ajudés, però li va bé que li doni un cop de mà Pierre del Río (Amr Waked), un policia que es veu superat pels esdeveniments. Entreteniment en estat pur. Res més.

"CHEF"

Scarlett Johansson també surt a "Chef", de Jon Favreau. Fa de cap de sala d'un restaurant de prestigi, propietat del personatge que interpreta Dustin Hoffman. El xef és Carl Casper (Favreau), despatxat per negar-se a seguir les seves indicacions. Estem davant d'una  divertida comèdia familiar, amb crítica als periodistes gastronòmics inclosa. També hi tenen un paper important Twitter i les noves tecnologies.

Un dels moments més bons de "Chef" és quan Casper (Favreau, director dels dos primers "Iron Man") demana ajuda a Robert Downey Jr, l'actor que interpreta al superheroi. La pel·lícula, que té un bon repartiment, també ens parla de les segones oportunitats, en la feina... i en la vida. El millor amic del cuiner és John Leguizamo i la seva exdona, la voluptuosa Sofía Vergara. La camioneta amb què en Casper comença a vendre menjar pels carrers d'Estats Units és tot un espectacle. Per passar l'estona i no fer-se massa preguntes sobre si tot el que ens expliquen podria apropar-se mínimament a la realitat.

"ÀNIMA" (WAJDI MOUAWAD)

"Ànima", del libanès Wadji Mouawad, és un llibre esquinçador. Supera la crueltat d'"Incendis", escrit per ell mateix. En català està publicat per l'editorial Periscopi i en castellà per Destino. Ha rebut el "Premi Llibreter" de l'any 2014. És un dels llibres que més m'ha agradat dels últims mesos, però no és fàcil de recomanar. En el fons és filosofia pura, però l'envoltori és tremendament violent.

Podríem parlar de viatge iniciàtic, de viatge a l'origen del mal, de la recerca d'una veritat que fa por només de pensar-hi. El personatge central de la història és en Wahhch Debch, que un dia, quan arriba a casa, es troba la seva dona brutalment violada  i assassinada. És en aquest moment quan afloren records que havia aconseguit deixar adormits en un racó del seu cervell, de quan van acabar amb la seva família i el van enterrar viu. Tenia quatre anys. En Wahhch no té cap sentiment de venjança cap a la persona que va acabar amb la vida de la seva dona, però vol saber quina cara fa. Està a punt de tornar-se boig. És per això que comença a viatjar per Amèrica, darrere del seu rastre. La Policia sap qui és, però no l'ha detingut.

Com deia abans, "Ànima", que està molt ben escrit, és filosofia pura; literatura de la de veritat, de la que deixa petjada. Que ningú la confongui amb la típica novel·la sueca amb un assassí i un parell de policies llestos que el busquen de dia i de nit. Per fer-ho encara una mica més excepcional, cada capítol està narrat per un animal diferent. Són les bèsties qui ens expliquen com en Wahhch busca a la gran bèstia majúscula, al dimoni que ha acabat robant-li fa felicitat: aranyes, gats, gavines, serps i, sobretot, un terrorífic gos que es diu Mason-Dixon Line, que és el límit de demarcació entre quatre estats nord-americans: Pennsilvània, Virgínia Occidental, Delaware i Maryland. A més a més, cap dels personatges són bons o dolents del tot; tenen matisos i, sobretot, són víctimes de les seves pròpies circumstàncies.

"El hombre de la cara marcada me miró. El tren estaba a punto de llegar. Vio mis ojos, vi sus ojos, y la luz de la locomotora nos iluminó a los dos. Dijo Entonces dale su nombre, y Humbert empezó a hablar de la muerte, esa línea donde todo se borra, y de la guerra, esa línea donde todo se desgarra. Habló de las líneas porosas que separan a los humanos de los animales y de las líneas que surcan los rostros de los vivos. Habló de las líneas que nos hacen y nos deshacen, pliegues, trazos, límites, fronteras, demarcaciones. Habló de las líneas que nos salvan, conductoras, eléctricas, musicales y habló de las que nos faltan, esas líneas blancas desaparecidas en el trazado de nuestras carreteras, esas líneas invisibles para nuestras almas perdidas en lo más profundo de los laberintos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy