La vida d'una família al llarg de dotze anys

Possiblement, Richard Linklater passarà a la història com el director de la trilogia "Antes del amanecer" (1995), "Antes del atardecer" (2004) i "Antes del anochecer" (2013), protagonitzada per Ethan Hawke i Julie Delpy. Són tres pel·lícules, amb molt de contingut, sobre l'amor, en diferents etapes de la vida adulta. Ara, amb "Boyhood" (Momentos de vida), Linklater torna a encertar-la.

Què té de particular "Boyhood"? Per començar, que està rodada en dotze anys! Linklater en va tenir prou amb 39 dies, però dividits entre 2002 i 2013. Per què? Doncs per poder veure com creixen els protagonistes. Habitualment, es fan servir diferents actors per interpretar un personatge, a mesura que es van fent gran. Aquí sempre és el mateix. Al Mason l'interpreta Ellar Coltrane. Quan comença la pel·lícula té set anys; i quan acaba, divuit. Qui fa de la seva germana és Lorelei Linklater, filla del director. Està espectacular, com en Coltrane. Tots dos treballen francament bé. Els pares de les criatures són Ethan Hawke -que repeteix a les ordres de Linklater- i la Patricia Arquette, a qui sempre recordaré per "Amor a quemarropa" (1993). Fa un paperàs!

A nivell argumental, Linklater fa allò que sap fer com ningú: retratar un tros de vida d'una família, centrant-se, sobretot, en la mare i en els seus dos fills. Una mare que els ha hagut de pujar pràcticament sola. Mai no ha tingut massa sort amb els homes, però sempre ha trobat la força necessària per seguir cap endavant. Amors que comencen, amors que acaben, i moltes reflexions sobre la vida i, de vegades, també sobre la mort. Hi ha tres escenes brutals: quan la nena li diu a la seva mare que no vol mudar-se de casa, quan el pare els hi explica als fills que han de fer servir preservatius i quan la mare li canta les quaranta al nano perquè se'n va a la universitat. Al pare el veuen de tant en tant, sobretot a l'estiu. Són quasi tres hores de narració fascinant. Imprescindible.

"EL NIÑO"

“El niño”, de Daniel Monzón (“Celda 211”, 2009), és el fenomen del moment. És d’aquelles pel·lícules que agraden pràcticament tothom. Conec gent que és la primera que veu al cinema... des de “Ocho apellidos vascos” (2014). Està francament bé; to i que, pel meu gust, potser és un pèl llarga. Dura dues hores i quart. Amb mitja horeta menys, encara seria més rodona.

Per damunt de tot, Monzón ha aconseguit que la pel·lícula sigui molt divertida. Tant Jesús Castro com Jesús Carroza, que interpreten a El Niño i El Compi, cauen bé des del primer moment. Són simpàtics i molt propers. Suposo, que d'això es tracta. Em pregunto, però, si el fet que siguin tan propers, pot ser "contraproduent". Per què? Doncs perquè els hi riem les gràcies i, en el fons, no deixen de ser dos narcotraficants. A petita escala? Sí. Que ho fan per divertir-se i guanyar diners, sense pensar en les conseqüències? També. Podem mirar-ho com vulguem, però transporten droga per mar. Això és indiscutible. Però és una pel·lícula! Acaben sent dos puntets insignificants, si els col·loquem en el gran mapa de la delinqüència. També treballa molt bé Saed Chatuby, el marroquí amb qui formen equip.

Actors joves i prometedors per donar vida als narcotraficants i veterans de luxe per fer de policies, encapçalats per Luis Tosar, Eduard Fernández i Sergi López. “El Niño” té una mica de tot: persecucions per terra, mar i aire (amb bons efectes especials); investigacions a dues i tres bandes; traïcions; amistat i, fins i tot, una bonica història d’amor. Ella és la debutant Mariam Bachir, una actriu guapíssima, que promet molt. Segur que no li faltaran papers. Per acabar, podríem definir la pel·lícula com un thriller monumental. Si no coneguéssim als actors, ens podrien dir que s’ha fet a Hollywood i ens ho creuríem sense dubtar-ho ni un moment. Està ben documentada i és creïble al cent per cent. Molt recomanable.

"LOS HIJOS" (GAY TALESE)

Si algú em demanés que escollís els meus dos autors no europeus preferits, segur que em decantaria pel japonès Haruki Murakami i per Gay Talese. Del nord-americà (Ocean City, Nova Jersey, 1932) he llegit tot el que ha publicat, en castellà, Alfaguara: “Retratos y encuentros”, “El silencio del héroe”, “Vida de un escritor”, “Honrarás a tu padre” i, aquest estiu, “Los hijos”, un altre llibre sensacional. Està traduït per Damià Alou i té 764 pàgines.

Seguint la “marca de la casa”, molt periodística i amb tot luxe de detalls, Talese (que mai ha escrit ficció) ens explica la història de la seva família al llarg de tres generacions. Una família repartida en dos continents (Amèrica i Europa) i que, lògicament, amb el pas dels anys, va ser testimoni de les dues guerres mundials. Com tants milions d’italians, els Talese van provar de fortuna a Amèrica. Potser un dels que va tenir més èxit va ser el seu pare, un sastre que, quasi per accident, es va establir a Ocean City, després de passar-ho malament treballant en una empresa d’amiant. Un altre dels seus parents va fer carrera de sastre a París, també amb molt bons resultats. Al llibre, Talese deixa clar que, quan vius a l’estranger, sempre trobes a faltar alguna cosa, encara que tothom et tracti molt bé. El problema és que quan tornes a casa, tampoc no és fàcil recuperar la vida d’abans. Ets el de fora!

A “Los hijos” coneixem de primera mà la història dels Talese (quin gran treball d’investigació), però també la història d’Europa i, de retruc, dels Estats Units. Són originaris de Maida, un petit poble de la província de Catanzaro. L’any 2006 només tenia 566 habitants. Algunes idees o definicions que fa m’han quedat gravades. Per exemple, el terme “padrone” que, un cop evolucionat, va donar lloc al “padrí” utilitzat a la màfia. El “padrone” era la persona que s’establia als Estats Units i que, aprofitant que sabia anglès, acabava fent d’intermediari entre el cap de l’empresa que l’havia contractat i els italians que, a partir d’aquell moment, acabarien treballant amb ell. Totes les gestions les feia el “padrone” i, moltes vegades, se n’aprofitava. Alguns van fer grans fortunes. També m’han cridat l’atenció les “vídues blanques”, dones que tenien els marits als Estats Units i que feien la passejada de la tarda, per Maida, completament soles.

El llibre de Talese és una història amb llaços de sang molt potents, amors, desamors i, fins i tot, matrimonis de conveniència. Del seu relat sobre les guerres, m’ha impactat molt com parla de la Línia Maginot, la línia de fortificació de defensa construïda per França al llarg de la seva frontera amb Alemanya i Itàlia, després de la fi de la Primera Guerra Mundial.

“Todas las familias tienen sus altibajos, y a veces una familia pasa de la miseria a la riqueza i de la riqueza a la miseria en tres o cuatro generaciones, y el proceso vuelve a empezar. Todo depende de cuanta energía le quede. Al principio, la energía de una familia surge de la miseria. Y esta miseria a menudo impulsa a un miembro de la familia a ir en busca de una vida mejor; y a veces allana el camino para que los demás miembros lo sigan. Entonces tienes una família en ascenso, laboriosa y motivada. Y al cabo de una generación esa laboriosidad puede producir riqueza. Y con la riqueza llega la posición social, incluso la nobleza. Y con la nobleza llega el orgullo, y a menudo la arrogancia. La arrogancia suele ser un elemento que conduce al declive, y con el tiempo vuelve la miseria”.

Queda clar, com es pot llegir a la portada i en una de les pàgines interiors, que “Quien no te quiere te hará reir. Quien bien te quiere te hará llorar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy