A “Joe”, l’actor de Long Beach interpreta a un home amb molt de caràcter. Un home que ha de lluitar contra ell mateix, tots i cadascun dels dies de la seva vida, per no acabar a la presó. Com diu en un moment de la pel·lícula, sobreviu gràcies al seu autocontrol. Beu, és força violent i té un nodrit grup d’enemics, cultivat al llarg dels anys. No té parella fixa i viu amb un gos perillós. Anys enrere ja va estar un parell d’anys tancat, per un enfrontament amb la Policia. Ara està més o menys net, però hi ha un parell d’agents que li busquen les pessigolles amb insistència. Caldrà veure quant temps aguanta. Podríem dir que en Joe és un perdedor. Potser no ha comès moltes errades, però sempre les ha pagades molt cares.
El pitjor de “Joe” és que m’ha provocat una sensació continuada de déjà vu. La seva és la història d’un home, un altre -i he perdut el compte-, que busca desesperadament la redempció. En el seu cas, ho farà intentant salvar a en Gary, un noi de quinze anys a qui el seu pare -un borratxo sense sentiments- pica dia sí i dia també. En Gary podria defensar-se, però no ho fa. Al nano l’interpreta Tye Sheridan, un actor amb moltíssim futur al davant. A Venècia va guanyar el premi al millor intèrpret jove. Va debutar a “El árbol de la vida” (2011) i a “Mud” (2012) ja va fer tota una exhibició. Atenció amb la dada: té sis pel·lícules a punt d'estrenar. Precisament, en el marc de l’esmentat déjà vu, m’ha vingut al cap la citada “Mud”, on l’home que lluita contra ell mateix és Matthew McConaughey. Sheridan fa un paper similar.
Del repartiment de “Joe” també destaca Gary Poulter, que dóna vida al pare, un home a qui odies des que surt per pantalla per primer cop. Personifica el mal en estat pur. El director de la pel·lícula, David Gordon Green, sap transmetre’ns amb encert el patiment d’en Joe i d’en Gary. Un patiment que els uneix per sempre. Fins ara, Gordon Green havia destacat per comèdies esbojarrades, de l’estil de “Superfumados (Pineapple Express)”, 2008. No és una gran pel·lícula, però són dues hores de cinema força entretingut.
"JERSEY BOYS"
"Jersey Boys" és l'adaptació d'un musical que va triomfar a Broadway, amb premi Tony inclòs. Ens explica la formació, consolidació i trencament d'un grup de quatre nois de Nova Jersey, a qui la música va salvar de la perdició. De fet, en els seus inicis, alguns dels seus components van entrar i sortir constantment de la presó. Estaven massa a prop de la Màfia! El paper de Christopher Walken, que dóna vida al protector del grup, és espectacular. També és molt convincent el paper de John Lloyd com a Frankie Valli. En l'obra de teatre esmentada abans, també l'interpretava ell. No el conexia ni a ell ni als seus companys de repartiment.
La pel·lícula, que dura 134 minuts, passa francament bé. La imatge està molt cuidada, com en tots els títols de Eastwood, i les cançons -cantades amb veu de falset- són, com a mínim, curioses. Amor, passió, gelosia -molta gelosia- i fins i tot odi són alguns dels sentiments que es barregen en pantalla. Com a drama musical, funciona. No sé si cal demanar-li més coses. Recomanable.
"CUENTOS DE BARCELONA"
Una turista holandesa perduda a La Barceloneta, una cita a cegues en un local de kebabs, un botiguer que s'ha passat mitja vida a la Casita Blanca, dues amigues que parlen de les seves coses al Bar Versalles, una repartidora de pizzes molt perillosa i la filla dels propietaris d'un bar regentat per xinesos són alguns dels protagonistes de la primera part, sempre amb Barcelona de fons. L'esquema es repeteix a CEL, amb l'Alba, el señor Damián, la Bárbara o la Mariona, a qui el seu marit no escolta quan parla, per molt que s'hi esforci. Un dels contes que més m'ha agradat, entre la història i la ciència ficció, és "El guerrero", d'Isaac Pachón. A "Que siga la función" hi ha referències cinematogràfiques a el gran Woody Allen. I a "Después del laberinto", Laura S. Abad ens deixa clar que sempre s'ha de seguir buscant. Rendir-se no serveix de res.
Un pescador que perd els records, aquella dona que apareix en la teva vida quan menys t'ho esperes i ho fa trontollar tot -molt bo "Kira i la Makabra, d'Àlex Barberan-, i la perillositat de colar-se al metro sense pagar -molt tenebrós "La leyenda de la línea roja", de Mark Olsson, són alguns dels relats que configuren ONA. La dona que no pot callar mai, el soterrani ple de llibres que transmet la passió per la lectura de generació en generació, l'explotació d'algunes empreses als seus treballadors i la pobresa que obliga que hi hagi persones que recullin menjar dels contenidors completen el llibre, que es pot llegir d'una tirada. Aquesta final és més compromesa, amb una alta dosis de denúncia. "Cuentos de Barcelona" ja està en la seva segona edició. Molta sort!
"Ha pasado más de un siglo. Los carruajes han dado paso a grandes coches. El ruido del tráfico ensordece noche y día. Mujeres y hombres pasean con gracia por las anchas aceras. La ciudad se ha hecho grande; y su gente, que hace ya tiempo que camina entre los matojos y las rocas nevadas de esta imponente colina, nos señala, ahora con admiración, y ya sube por este lugar. Ciudadanos y forasteros se acercan a nosotros, fotografían el momento y hablan con los chiquillos. Les explican historias, historias de familias burguesas. familias adineradas que habitaban bajo extrañas chimeneas de piedras y mágicas azoteas de cuento".
*Si esteu interessats en aquest llibre podeu posar-vos en contacte, via Twitter, amb @ipachon24
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
2 comentaris:
Aquest cop vaig a pel llibre, les películes que has vist no em resulten atractives (ara mateix) pero el llibre... te molt bona pinta i si pasa a Barcelona dolent no deu ser ;)
Un peto!
Ja ens explicaràs, CARLOTA. Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada