Lluita pel teu somni (A qualsevol preu?)

Feia temps que no veia una sala de cinema tan plena. Tampoc no estic acostumat al fet que els espectadors aplaudeixin quan acaba la pel·lícula. Diumenge, van passar les dues coses a la vegada. La ‘culpable’ va ser “La ciudad de las estrellas” (La La Land). Potser necessitem més títols d’aquest estil. Entres al cinema, et relaxes i et deixes anar. A la sortida tothom tenia un somriure d’orella a orella.

“La La Land” és un musical que passa francament bé, tot i que supera les dues hores de metratge. Està dirigit pel nord-americà Damien Chazelle, un jove de 31 anys. Està en un gran moment creatiu. Amb la seva anterior pel·lícula, “Wiplash”, va guanyar tres Òscars. Les dues tenen la música com a eix central. Allà ens explicava la història d’un jove bateria de jazz que estava enfrontat amb el seu estricte professor. Al docent l’interpretava J.K. Simmons, que té un paper anecdòtic –però no casual- a “La La Land”. En aquesta darrera pel·lícula el jazz també té un pes importantíssim. El jazz i el cinema, podríem dir que a parts iguals.

Un dels dos grans protagonistes és en Sebastian, un pianista enamorat del jazz que malviu lluitant pel seu somni: obrir el seu propi local i que hi toquin els millors, començant per ell mateix. L’interpreta Ryan Gosling, a qui sempre recordaré pel seu paper a “Drive” (2011). L’altra és la Mia, que treballa de cambrera en una cafeteria de Hollywood mentre fa un munt de càstings, a l’espera que li donin el paper de la seva vida. Fa molts anys que intenta fer d’actriu sense aconseguir-ho. Li dóna vida una grandíssima Emma Stone que, des d’avui, és la meva aposta a l’Òscar a la millor actriu. Fa un munt de registres i el seu somriure és impagable. D’ella em quedo amb “Magia a la luz de la luna” (2014).

Chazelle reflexiona sobre els somnis personals que, de vegades, poden fer perdre el món de vista. Sempre és interessant tenir algú al costat que t’obri els ulls quan faci falta. En cas que els dos integrants de la parella vulguin volar molt alt, potser no poden fer-ho junts. El millor de la pel·lícula és el final. Ens expliquen com acaba la història d’en Sebastian i la Mia i com podia haver acabat. Visualment, “La La Land” és una meravella, amb uns escenaris molt teatrals, en què dominen els colors pastel. També em va cridar l’atenció el domini que té el director de les pauses: de llum, musicals, per canviar d’escena... En definitiva, un film simpàtic, feliç i molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy