L’Ana s’incorpora a la feina després d’uns mesos de baixa, en què va estar més a prop de la mort que de la vida. El seu anterior cas, explicat en el primer llibre de l’autora (“No soy un monstruo”), la va deixar sense forces. Mai s’hauria imaginat que la seva amiga Inés, periodista de successos, acabaria empresonada per assassinat. La Inés torna a aparèixer a “La química de l’odi”, un thriller intel·ligent i amb molts punts d’interès. Chaparro ens parla de colors ‘històrics’ (amb visita al Museu del Prado inclosa), de televisió, i dels nens robats del franquisme. Tot per donar-li un embolcall de qualitat a la història, que comença amb l’assassinat d’una de les dones més famoses d’Espanya.
La Duquessa de Mediona, fixa en les revistes del cor, apareix morta el mateix dia que l’Ana torna a treballar. Una casualitat? El culpable volia que fos ella qui investigués el cas? L’Ana acaba d’arribar i encara no coneix al seu equip. No sap en qui pot confiar i en qui no. També desconeix si els sentiments que desperta ella entre els seus col·laboradors. L’únic que té clar és que el seu cap, en Ruipérez, no la suporta i que farà tot el possible per carregar-se-la. Hi ha diversos sospitosos, i tots estan molt ben connectats: amb la política, la televisió, el futbol, les xarxes socials i, fins i tot, la casa reial. La Duquessa els tenia collats a tot, d’una manera o l’altra. Tenia un poder inesgotable. Fins que van acabar amb ella... Qui ho va fer? I per què? Ho descobrim al final del llibre.
La mort de la Duquessa no és l’única que ha d’investigar l’Ana Arén. Ben aviat apareixen més cadàvers, no explicaré on ni en quines circumstàncies, i s’ha d’esbrinar si estan relacionats amb l’anterior. Hi ha un patró comú? Estem davant d’un assassí en sèrie? Hi ha missatges ocults? Per intentar esbrinar-ho tot, la inspectora en cap, emocionalment tocada, ha de lluitar contra tot i tothom, inclòs en Ruipérez, que et cau malament des del moment que entra en acció. A l’Ana li van matar la mare quan era petita i, potser per això, acaba convertint-se en policia. La història que té entre mans li obrirà ferides que tenia ocultes en un costat del cervell. Per desgràcia, el passat sempre torna... i per res bo.
La química de l’odi” m’ha semblat un llibre molt interessant i documentat. La definició que fa d'aquest profund sentiment d'aversió, que va intercalant en diverses parts del llibre, fa posar els pèls de punta. La història dels colors, del marró, del vermell i del verd, m’ha deixat sense paraules. Fa servir un llenguatge àgil i directe, amb uns personatges molt ben treballats. Tot el que gira al voltant de la televisió, i de les noves tecnologies, ho explica amb tot luxe de detalls. Es nota que domina el tema i que se sent còmode. “No soy un monstruo” serà una de les meves properes lectures. Vull saber més coses de l’Ana, però, sobretot, de la Inés.
“Creem l’odi del no-res, el fem créixer i ens el guardem com un pes de plom a la boca de l’estómac. Una energia gratuïta i autorenovable amb una potència de destrucció brutal. Ens fa sentir poderosos. Clarividents. Perquè l’amor ens torba però l’odi ens fa tornar sagaços.
I llavors aprofita qualsevol escletxa per fer mal.
El que l’odi estava a punt de fer no era tan difícil, només havia d’aprofitar la força devastadora de la seva ràbia. Sabia que mai ningú s’havia proposat una cosa així, i al principi li va semblar que el que estava pensant era una bogeria. Però tenia la intel·ligència, el temps i sobretot l’odi suficient per aconseguir-ho.”
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
1 comentari:
Ui quines ganes!!
Publica un comentari a l'entrada