Morir-ne disset (Sergi Belbel)

Espero no fer cap falta greu d'ortografia ni de sintaxi escrivint aquest comentari de "Morir-ne disset", la novel·la amb què Sergi Belbel (Terrassa, 1963) ha guanyat el Premi Sant Jordi. Correria el risc que el seu protagonista principal, l'Ernest Calvo, em "morís". Segons ell, és més genuí dir que un assassí ha mort algú que no pas que l'ha matat. I ell, se n'ha fet un fart, com indica el títol: disset! El llibre, molt divertit, té 224 pàgines i està publicat per l'editorial Proa.

L'Ernest (abans Ernesto) és fill d'una família d'immigrants vinguda del sud d'Espanya. S'han instal·lat en una de les ciutats industrials més lletges de Catalunya. Mai no en diu el nom, però queda clar que és Terrassa, on va néixer i créixer en Sergi. S'integra com el més català dels catalans, tot i que molts dels seus companys li continuen dient "xarnego". Ell està obsessionat amb la llengua i sorprès per la deixadesa dels catalans pel català. Els (ens) posa davant del mirall. Considera que es tracta amb poca cura i sense respecte. I decideix posar-hi remei. Detesta els abusos de poder i qualsevol greuge, per petit que sigui, pot acabar amb el culpable sota terra. La seva primera víctima cau el mes de febrer de 1981 i la seva 'neteja' s'allarga fins als Jocs Olímpics de Barcelona. Per a ell, "morir" persones acaba sent el més normal del món.

"Morir-ne disset" és un llibre escrit en primera persona. No és una novel·la negra, tot i que molts l'han etiquetat dins d'aquest gènere. Hi ha fets violents, sí, però ningú no els investiga. No hi ha policies. No hi ha ningú perseguint l'Ernest. No hi ha penediment per part seva. Belbel ens parla del català, però de moltes altres coses: de la relació de l'Ernest amb en Lluís (el seu millor amic, que és homosexual), de la Guerra Civil (que van perdre els catalans), i de les contradiccions d'una societat en procés de canvi. I ho fa amb ironia i molt sentit de l'humor, banalitzant totes les accions del protagonista. La història no es fa pesada en cap moment, tot i que en moltes pàgines hi ha molta lletra i pocs punts i a part. El jurat el va definir com una novel·la ludocriminal, amarada d'humor negre. És, sens dubte, un joc original i divertit.

"No recordo quan vaig començar a pensar en català. Potser la nit del primer mort. Ho he fet. He mort una persona. Vaig pensar: he mort una persona. No vaig pensar: he matat una persona. He mort. Cal dir-ho així. Tanmateix, el verb matar també existeix en català. És al diccionari. Però sona molt menys català dir he matat una persona que no pas he mort una persona. L’última rèplica de Terra baixa de Guimerà em va quedar gravada al cap de ben petit quan vaig veure l’obra per primera vegada, a l’escola: he mort el llop, crida Manelic. No diu pas: he matat el llop". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy