Segona oportunitat
2004 / Suècia / 130 minuts / Drama romàntic / Director: Kay Pollak / Intèrprets: André Sjöberg, Mikael Rahm, Ulla-Britt Norrman-Olsson, Ylva Lööf, Barbro Kollberg / En Daniel Daréus és un director d'orquestra amb fama mundial. Té l'agenda plena pels propers vuit anys, però un infart l'obliga a retirar-se. Decideix canviar de vida radicalment i es trasllada al poble on vivia quan era petit. La seva arribada embogeix el poble i, després de pensar-s'ho molt –i quasi per obligació-, accepta dirigir el cor de l'església. La seva creixent popularitat no agrada gens ni mica ni al capellà ni al marit d'una de les cantants, amb qui ell havia tingut problemes de petit.
Potser és una pel·lícula tova, però molt recomanable. És veritat que a la vida és molt difícil tenir una segona oportunitat, però tampoc és impossible. Si la veus, no la deixis passar! En Daniel ho té claríssim. L'estrès i la fama, a qui ha servit els darrers anys, han estat a punt d'emportar-se'l a l'altre barri... i ja en té prou. La música forma part de la història, però per poc temps. Marxa al poble per salvar-se de tot i de tothom, per trobar la redempció, però a qui acaba salvant és als altres. Estavem adormits, sense il·lusió, fins que en Daniel, amb uns mètodes molt poc convencionals, els treu del no res i els dóna un motiu per superar-se diàriament.
(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)
Com passa a tots els llocs, l'èxit d'en Daniel (no buscat per ell) genera gelosia. Sobretot en el capellà de l'església que, precisament, és qui l'havia contractat. No accepta que un nouvingut li tregui el protagonisme, allunyant-lo dels seus feligresos i, fins i tot, de la seva dona. També està gelòs el marit d'una de les cantants, que acaba a la presó per continuats maltractaments físics. Es dóna la circumstància que, quan era petit, ja estomacava al Daniel, que va marxar del poble amb la seva mare.
El director d'orquestra es retroba amb la música, d'una manera més amateur i desinteressada. Els integrants del cor cada cop volen més, fins al punt d'inscriure's, sense dir-li primer a ell, en un concurs que s'ha de fer a Àustria. Ell s'empipa i els assegura que no vol tornar a apropar-se cap a la professionalitat, que canten per amor a la música, no per guanyar res. Ha viscut l'èxit i creu que no els convé. Els integrants del cor li diuen que ells també tenen dret a viure una petita part del què ell ha viscut i en Daniel acaba acceptant. La reflexió és encertada i ell ho sap.
Per desgràcia, però, en Daniel acaba morint al lavabo de la sala de concerts mentre el seu cor comença a cantar i, a poc a poc, s'hi van enganxant la resta de cantants i del públic de la sala. Ell deixa aquest món amb un somriure als llavis i un altre objectiu complert, aquest, involuntàriament El cor ha après que la música et surt de dins i que no té límits. Descansa en pau, Daniel.
3 comentaris:
No creo en las segundas oportunidades. La vida es una mierda
no estic gens d'acord amb el comentari anterior ... tot i que de vegades ens costa adornar-nos que les tenim, jo penso que sempre hi ha camins diferents que ens ofereixen segones oportunitats
la vida és una merda ??? a estones pot ser, però crec que cal trobar i quedar-nos amb alguns dels bons moments
no he vist la pel.licula, però hi estic interessada ... demà mateix intentaré trobar-la de segona ma al mercat de Sant Antoni a Barcelona ... tot i que ja se el final ):
Doncs jo si que hi crec en les segones oportunitats. Si veus la pel·lícula, aviam què et sembla. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada