Coses: Cap al CAP

Aviam. Això de ser un ‘home modern’ és una merda. I té molts riscos, per què no dir-ho! Abans d’entrar a la cuina ens haurien de fer un examen; teòric i pràctic, com el del carnet de conduir. Jo creia que era un bon ‘home de casa’ (mestressa no té masculí, oi?), però com deien els de l’anunci... ‘Va a ser que no’. Com que aquest mes de juliol estic fent de ‘papá canguro’, haig de multiplicar-me per dos. En absència de la Maribel, ho haig de fer tot jo; sense cap tipus de col·laboració externa. ‘Puedo prometer y prometo...’ que al llarg de l’any faig moltes tasques domèstiques, però ara encara més. Totes. De la primera a l’última.

L’altre dia estava netejant els plats (que sembla una cosa fàcil) i vaig tenir un desafortunat accident. ‘Poca pràctica’ em va dir l’infermera del CAP (Centre d’Atenció Primària) de Palamós. Poca pràctica? I què sap ella? Parlem d’igualtat entre sexes i encara tirem de tòpics? Li hauria agradat que li digués que es treiés l’uniforme i se n’anés a casa a planxar? Oi que no? Doncs és el mateix. Però com que era força guapa (no ho hauria dit, però si anem de masclistes i femenistes jo també m’hi poso) li vaig perdonar. Però que aprengui a posar benes, que ho fa fatal. Que aprengui a posar benes i la doctora a cosir, que tampoc no era el seu fort. Tenia pols de xurrer i menys pràctica que jo ballant la jota. Quin horror!

Falta de pràctica? Home, potser sí. A Granollers tenim rentaplats i els riscos disminueixen; però a Palamós els rento amb certa freqüència. Però de la falta de pràctica en puc parlar jo, ningú més. Què em va passar? Doncs que tenia el fregall a la mà esquerra i un got a la dreta. Potser vaig apretar massa (no ho sé) i el got es va trencar en dos. Se’m va clavar el tros entre el dit polze i l’índex de la mà esquerra i em va sortir una sagnada de por. Quin mal! Arran d’això, he arribat a la conclusió que fregar plats (i gots) s’hauria de considerar com un ‘esport’ de risc. Perquè ho trobo ‘cutre’... en cas contrari, a partir d’ara, faria servir gots de paper.

La resta ja l’he explicat, més o menys. Aigua freda, mocador lligat a la mà (cuñaooo!) i cap al CAP (cap al CAP, és xula aquesta combinació) perquè em fessin una cura ràpida. Ràpida, ràpida no va ser. Vaig entrar ràpid (això sí) però dins del box m’hi vaig estar una hora. Neteja de la ferida, tres puntets (dels de veritat, dels de cosir amb fil i agulla), benatge compressiu i cap a casa un altre cop, a fregar els gots que quedaven. Algú ho havia de fer no? Vaig vigilar, de veritat. Si m’hagués tornat a tallar, no m’hauria atrevit a tornar al CAP ni al ‘ningún’. M’hauria mort de vergonya.

Al dia següent vaig tornar al CAP perquè em miressin la ferida. M'havien de dir si se m’havia infectat o no. Què va passar? Doncs res, o sí, vaja. L’infermera (molt més veterana que la del dia anterior) em va assegurar que les seves companyes m’havien cosit fatal i que un dels punts ja s’havia deixat anar... ‘si és que en algun moment ha estat ben posat’, em va dir. Me’n va 'regalar' dos més (aquests de paper) i em va tornar a embenar, de manera molt més aparatosa que el dia anterior. Aquesta dona era una gran professional; segur. No en tinc cap dubte.

I així estem. Divendres em van revisar la ferida a la Tele (per poc se’m talla la circulació del benatge que m'hi van posar; sí, sí, és veritat!)i espero que la setmana que ve em treguin els punts i s’acabi el serial. Crec que aquí van cagar-la un altre cop. No ho sé. Sort que la Maribel em va canviar la bena a la nit i la sang va tornar a fluir amb normalitat. Que estem a l’estiu!, per qui no ho sàpiga... Que vull nedar, que vull banyar-me. ‘Jolín’, quina merda! I tot per rentar un got sense tenir el carnet. Aiii...