Comentari: 'Llamada perdida'. Nota: 5

La tecnologia, mata

2003 / Japó / Terror / 112 minuts / Director: Takashi Miike / Intèrprets: Kou Shibankasi, Shinichi Tsutsumi, Kazue Fukiishi / Una jove estudiant universitària, la Yumi Nakamura, veu com els seus amics moren, un a un, víctimes d’una estranya maledicció. Tot comença quan la Yoko, que és la seva millor amiga, rep un missatge al seu propi mòbil anunciant-li que té una trucada perduda. L’escolta molt sorpresa, perquè està feta des del seu número, dos dies després (?) i conté un crit amb la seva pròpia veu. Quan han passat aquests dos dies, i a l’hora exacta de la trucada perduda, deixa aquest món; i no per voluntat pròpia. El cercle de trucades perdudes s’amplia i les morts dels estudiants es van succeint. Un dia, el mòbil que sona és el de la Yumi. Què passarà? Podrar aturar la maledicció.

O el guió és molt dolent (de fet, n’estic convençut) o jo no he entès res... que també pot ser. ‘Llamada perdida’ és una pel·lícula totalment prescindible, perquè, sobretot, no aporta res de nou. Tot sembla caducat, vist abans en altres títols del gènere, que crec que va tocar fons amb ‘La Maldición 2’ (2003). Precisament, la melena de l’’aparició’ (perquè no sé ni com qualificar-la) és clavadeta a la d’aquesta fluixíssima pel·lícula. La nena és una còpia barata de la que apareix a ‘The Ring’ (2002) i l’argument s’assembla molt, massa diria jo. A ‘The Ring’ la maledicció es transmet a través d’una cinta de vídeo; aquí mitjançant el telèfon mòbil. L’’escollit’ surt de l’agenda del mort i no pot fer res per escapar-se d’un final fatal. A ‘Miedo.com’ (2002) la mort ve acompanyada per l’entrada en una pàgina web. Falta imaginació, sens dubte.

(La resta del comentari explica parts de la pel·lícula)

A 'Llamada perdida’ tot és massa confús, sense sentit; sobretot des que la Yumi rep la trucada perduda. Aquí el que em perdo sóc jo; de veritat. No em queda clar si l’assassina és la nena que maltracta la seva germana petita, la mare de les dues o la mateixa Yumi... O són totes la mateixa persona? Quin embolic. Aparicions de la mare, de les filles, la Yumi a punt de morir en un plató de televisió (on la maledicció acaba amb la seva millor amiga), la Yumi clavant un ganivet al xicot que l’ajuda, la Yumi donant-li un petó al mateix noi amb un gran somriure a la cara i un ganivet amagat a l’esquena... No he entès absolutament res. Res de res. Però si la Yumi és qui averiguava els crims! Es busca a ella mateixa? Té doble personalitat? Triple? D’aquesta pel·lícula per oblidar em quedo amb l’explotació del ‘cas llamada perdida’ per part dels mitjans de comunicació.

Que com l’exploten? Doncs d’una manera molt directa, sense cap escrúpul; vaja, com treballen els productors d’aquests tipus de programa. Esperen a la noia a la porta de casa seva, la sotmeten a una pressió brutal (com si fos una folklòrica) i l’enregistren sense permís; tot molt real. És més, li demanen que ensenyi el telèfon mòbil (i com que l’ha llençat) el productor li dóna el seu. Quasi no té temps de reaccionar i la Tele ja té allò que volia: la noia agafant la suposada ’arma mortífera’. La conviden al programa, sense cobrar és clar, a canvi d’intentar ajudar-la amb la intervenció d’un mèdium. Si fallen, poden mostrar la mort de la noia en directe. Tot per l’audiència... i sense pagar ni un euro. Veieu que és fàcil fer televisió? El problema és que el mèdium no se'n surti el ‘monstre’ o el que sigui fa una veritable carnisseria.

Takashi Miike ha fet un munt de pel·lícules, però cap ha tingut massa èxit. Potser la seva millor obra, i tampoc no mata, és ‘Cementerio Yakuza’ (2001). Els actors de 'Llamada perdida' també són força novells i amb un currículum pobre com les rates. La protagonista principal, Kou Shibankasi, és guapíssima i, possiblement, la tornarem a veure aviat en alguna pel·lícula nipona. Ha de guanyar amb expressivitat, però tot s'aprèn si hi ha talent, m'imagino. A mi m’encanta el cinema oriental, especialment el coreà, però ‘Llamada perdida' és un zero a l’esquerre. Com diria aquell, ‘zero patatero’. Grrr!