'Alps': Vides buides o plenes de res

Els qui vàrem fruir amb 'Canino', per a mi la millor pel·lícula de l'any 2009, no teníem cap dubte que havíem de recordar el nom del director de cinema grec Giorgos Lanthimos. Fa uns dies va tornar a les nostres cartelleres amb 'Alps', un altre títol inquietant, d'aquells que conviden a la reflexió. D'avançada vull deixar clar que és d'aquells films que creixen en la nostra ment quan sortim del cinema.

En aquesta pel·lícula, la quarta de la seva carrera, Lanthimos torna a fer una anàlisi molt profunda i estranya del comportament dels humans. Tot gira al voltant de la vacuïtat i de l'alienació que impregna, i de quina manera, la nostra societat. Recordem que a 'Canino' ens explicava com un pare criava als seus fills en captivitat, sense cap relació amb l'exterior -una referència al mite de la caverna de Plató-, per intentar protegir-los de tot i de tothom.

Lanthimos repeteix amb Aggeliki Papoulia, una bonica actriu nascuda l'any 1975. Interpreta fantàsticament una infermera que treballa en el torn de nit d'un hospital. A 'Canino' feia el paper de la filla gran. L'infermera, no n'arribem a saber el nom, forma part dels Alps, un grup de només quatre persones amb un objectiu concret: fer la vida menys difícil a les famílies que passen pel tràngol de perdre un familiar proper. A canvi d'una compensació econòmica, ofereixen reemplaçar al difunt unes hores a la setmana.

MUNTANYES I PERSONES INSUSTITUIBLES

Els Alps prenen nom de la cadena de muntanyes de l'Europa central. Totes les muntanyes són insusti-tuibles, com les persones. Encara que, si contemples aquesta possibilitat, potser el millor és que, arribat el moment, et rellevin per una de les més grans i boniques. Aquest grup sinistre -no se m'acut cap qualificatiu més adient- està format per l'infermera, una gimnasta, el seu entrenador i un conductor de l'ambulància, que n'és l'ideòleg. És un home dur, autoritari, violent i misogin. El seu control cap a l'infermera és absolut com el de l'entrenador a l'esportista.

Moltes vegades necessitem que ens exagerin les situacions per poder entendre-les. No sempre és fàcil obrir els ulls i captar la realitat tal com és, tot i que això també és molt relatiu. He arribat a la conclusió que els grans perdedors d'aquesta pel·lícula són els integrants dels Alps, que viuen la vida d'altres perquè no en tenen cap de pròpia. No és una qüestió de diners ni de companyonia. La infermera i els seus companys l'únic que necessiten és sobreviure en un món malalt i quasi sense amor. Al cap i a la fi, els familiars dels difunts saben que la mort és per sempre i que, per moltes muntanyes que et trobis pel cami, res canvia.

Visualment, la pel·lícula s'assembla força a 'Canino', grisa i molt minimalista. La principal diferència és que és que Lanthimos acostuma a desenfocar al personatge secundari, donant molta més força al principal. En definitiva, és un dels títols més impactants i desconcertants que hi ha actualment a la cartellera. S'ha de veure.

FILMIN FA COSTAT AL CINEMA DE QUALITAT

Per cert, he vist 'Alps' online, gràcies a FILMIN, una plataforma que ofereix cinema de qualitat i de manera totalment legal. És tan fàcil com entrar en el seu lloc web, buscar el títol i pagar 1'95 o 2'95 euros. Jo connecto l'ordinador a la televisió amb un cable d'HDMI i puc gaudir de la pel·lícula amb bona imatge i so i en versió original subtitulada. 'Alps' encara no està en el seu catàleg general, però aquest cop he pogut veure-la gràcies a un codi de preestrena per a la premsa. Moltes gràcies Filmin!

'ABANDONARSE A LA PASIÓN'

Vaig descobrir a l'escriptora japonesa Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) gràcies a Flavia company. Aquesta setmana he llegit 'Abandonarse a la pasión', el tercer llibre que li ha publicat l'editorial Acantilado. Els dos anteriors, preciosos, són 'El cielo es azul, la tierra es blanca' i 'Algo que brilla como el mar'. Aquest són vuit relats d'amor i desamor, en només 123 pàgines. Es fa curt, com els altres. M'ha semblat més cru, amb amors pràcticament impossibles.

Totes les relacions que Kawakami ens explica en el llibre estan viciades i amb un domini absolut de l'home cap a la dona. Això sí, moltes vegades les dones que ens dibuixa l'autora japonesa acaben acceptant el dolor com una cosa inherent de la mateixa relació. Patir, fins i tot físicament, els acaba semblant necessari. Fugides en parella, suïcidis conjunts i relacions estranyes i, a voltes, de conveniència i de desesperació. Tot és molt extrem i a estones, també havia de ser així, tendre i preciós. És un llibre de contrastos, molt ben escrit i que cal deixar pair després de llegir-lo.

"En medio de la maleza, tan pronto me notaba el cuerpo del tamaño de un insecto como volvía a sentirme humana. El cielo parecía haberse aclarado, aunque todavía faltaba mucho para el amanecer. Hashiba permaneció sentado y en silencio. El amor que sentía por él se derramó y, justo después, volvió a solidificarse. Mis sentimientos se derretían y endurecían como la cera que gotea y se solidifica antes de llegar al pie. Goteaban sin cesar, en mitad de la noche, entre la hierba".

'PARANOIA 68', AHORA EN CATALÁN

Este blog, 'Paranoia 68' nació a finales de septiembre del año 2006 y lo hizo en catalán, que es mi lengua materna. Por una serie de circunstancias cambié al castellano pero, a partir de este post, he decidido volver al punto de partida. Para quien lo necesite, he incorporado un traductor en la parte superior derecha, justo encima del reloj. Muchas gracias a todos por vuestra comprensión.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.