Només els estúpids dormen tranquils

"Jo sóc jo i les meves circumstàncies". Aquesta frase podria definir Michel, un sindicalista d'unes drassanes franceses que, malauradament, han d'acomiadar vint persones. Decideixen fer-ho per sorteig i, tot i que no està obligat, pensa que el més just és que el seu nom també estigui dins de l'urna. Michel és el protagonista de 'Las nieves del Kilimanjaro', de Robert Guédiguian.

A Michel l'interpreta Jean-Pierre Darrousin, a qui no fa massa vaig veure a 'Le Havre' (2011). Feia de comissari. Ell és l'actor franquícia del director francès, que li ha donat feina en onze pel·lícules. Són les mateixes vegades que ha treballat amb ells Ariane Ascaride ('El erizo', 2009). A la vida real, l'Ariane -aquí interpreta a la dona de Michel- és l'esposa de Guédiquian. Tot queda a casa. Tant en Darrousin com l'Ascaride ho fan francament bé. Són papers simpàtics, agraïts i molt propers.

Que el cinema francès passa per un gran moment, ja no se li escapa a ningú. 'La nieves del Kilimanjaro' arriba a les nostres pantalles després del gran èxit d''Intocable'. El títol és horrorós i sense massa sentit, pel meu gust. És una pel·lícula menys comercial i més reflexiva. Jo la compararia amb l'esmentada 'Le Havre', també amb Darrousin com a protagonista. És una faula vital basada en un poema de Víctor Hugo i ens explica la reacció del matrimoni, en Michel i la Marie-Claire, després de ser assaltats i colpejats per dos emmascarats. Mai s'està preparat per una cosa com aquesta...

LES MALES NOTÍCIES ARRIBEN SENSE AVISAR

La pel·lícula ens vol fer veure com de complicada pot arribar a ser la vida i com pot canviar a partir d'un fet en concret. Si sabés qui fossin els agressors, en Michael podria denunciar-los. Però, arribat el moment, ho hauria de fer? No se'n penediria després? Estaria disposat a patir-ne les possibles conseqüències, bones o dolentes? I no explico res més. Només que l'exsindicalista és un home íntegre, tot un exemple per la nostra societat malalta i despersonalitzada.

Igual que Le Havre, es tracta d'un títol honest i senzill, que reflexiona sobra el pas del temps i l'aburgesament d'alguns. Qualsevol acció que fem, qualsevol, pot tenir conseqüències insospitades. Ens quedem parats i no fem res? Mai, això mai! Ja ho deien els 'Siniestro total', "Sólo los estúpidos tienen la conciencia tranquila". En resum, una bona pel·lícula, superior a la mitjana i amb una banda sonora molt entretinguda. No es pot demanar més.

'CRIM DE SANG'

Avui vull parlar de 'Crim de Sang', de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972). És el Premi Sant Jordi de 2011. Havia llegit que el fet de col·locar un vampir en la Barcelona del 36, coincidint amb la Guerra Civil, no havia estat una decisió molt encertada, però penso tot el contrari. Sempre he cregut que això de la literatura és molt personal i que no ens hem de deixar influir per res ni ningú. Llegint 'Crim de Sang' m'ho he passat molt bé. Està publicat per Proa i té 278 pàgines.

La primera consideració és que la novel·la d'Alzamora és visual i amb moltíssima força. Les escenes dels assassinats i de les execucions (que n'hi ha moltes) semblen reals com a la vida mateixa. El personatge del tolit Manuel Escorza, tolit "de cos i ànima", com escriu l'autor, fa sentir fàstic per la raça humana. Aquest capitost de la FAI és un amargat de la vida, sense cor ni sentiment, amb l'únic objectiu de fer mal als altres.

El contrapunt de la rata Escorza és el comissari Gregori Muñoz, que és l'encarregat d'intentar descobrir els assassinats d'un sacerdot marista i d'un nen de set o vuit anys, tots dos en circumstàncies estranyes. En una Barcelona bruta i plena de sang, també són protagonistes d'aquest thriller gòtic una comunitat de monges caputxines i el bisbe, segrestats dins del convent. La novel·la, que ens parla del mal com a part de la realitat diària, també ens explica els experiments d'un jutge i d'un metge forense, que creuen que són capaços de construir vida a partir de la mort.

I no m'oblido del vampir, que sembla tenir poca presència a la novel·la, tot i que Sebastià Alzamora, molt habilment, es passa moltes pàgines intentant enganyar-nos. I vaja si ho aconsegueix. El final és molt espectacular. Malauradament, tant els personatges com les situacions de 'Crim de sang', que recomano, estan basades en fets reals. Com a exemple, aquest paràgraf:

"Carn de desgràcia, així en deien: però aquell home alegre i ben disposat es dedicava a recollir totes aquelles bèsties mortes i les sometia a un procés que les deixava a punt per servir d'aliment a nova vida. La naturalesa, doncs, demostrava que la vida s'imposa sempre, que de la mort i el podriment en sorgeixen la vida i allò que la propicia. No hi ha un principi i un final, sino un bucle, un cicle que es reinicia una vegada i un altra al llarg del temps".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.