Perdre el cap és més fàcil del què sembla

Segueixen arribant pel·lícules protagonitzades per persones amb problemes psicològics. Després de 'Take shelter', ara és el torn de ‘Martha Marcy May Marlene’. Un títol estrany per a una pel·lícula estranya, amb un final obert al més pur estil de Michael Haneke. És l’òpera prima de Sean Durkin, un nordamericà de només 30 anys. Va rebre el premi de Millor Director al festival de Sundance.

El més destacable de la pel·lícula, molt ben interpretada per la guapísima Elizabeth Olsen ('Luces rojas', 2012), és que Durkin no jutja la protagonista. Ens explica el seu cas, de manera ambígua, i no comet l’errada d'anar més enllà. Que ho faci l’espectador, en cas que ho cregui convenient... En la vida real, l’Elizabeth és germana de les bessones que es van fer famoses, fa molts anys, amb la sèrie de televisió ‘Full house’. Ara li toca triomfar a ella i, si treballa com ho fa aquí, segur que ho aconseguirà.

La Martha s’escapa d’una secta per motius desconeguts. L’acullen la seva germana i el seu marit, que intenten que recuperi la felicitat perduda, amb el pas del temps d'aliat. Però no ho tindran fàcil. Els seus records d'un passat massa proper són dolorosos i l’angoixa, per un o altre motiu, sempre va en augment. Es tracta d’una pel·lícula lenta, potser experimental i amb una fotografia molt opaca, que no deixar passar la llum, ni sortir, de dins del seu cos, els mals que acumula la paranoica protagonista.

Al cap i a la fi, de la manera que ho planteja el director, fa la sensació que allò que li passa a la Martha ens podria succeir a qualsevol de nosaltres. Persones més o menys normals, amb una vida més o menys normal que, un dia, pràcticament sense adonar-se’n, cauen en una depressió i no saben com sortir-ne. La Martha fins i tot creu que la segueixen perquè, en un parell d'ocasions, confon el present i el passat. La pel·lícula està plena de flashbacks i es pot interpretar de moltes maneres, com passa habitualment amb les obres de Haneke (per exemple 'La cinta blanca') o, fins i tot, darrerament, les del grec Giorgos Lanthimos 'Alps'.

‘LOS VENGADORES’

I d’una pel·lícula intimista, a una de les més taquilleres del moment: ‘Los Vengadores’, de Joss Whedon (‘Serenity’, 2005). Haig de dir, abans de res, que no m’emociona el cinema de superherois, tot i que cal reconèixer que aquesta està molt ben feta. Té un ritme frenètic i una llista de bons actors inacabable. Jo em quedo amb Robert Downey Jr. i amb la guapa i sensual Scarlett Johansson.

L’argument és senzill. Nick Fury, director de la SHIELD (una agència fictícia d’intel·ligència i antiterrorisme) ha de lluitar contra una força invasora que ve d’un món exterior. L’únic que li passa pel cap per intentar salvar la Terra és reunir a cinc superherois i, sempre que sigui possible, fer-los treballar en equip. Tots ells són ecogèntrics i individualistes, però potser, per un dia, poden deixar de pensar en ells mateixos... ‘Los vengadores’ és un divertimento de qualitat, perfecte per anar al cinema, amb tota la família, diumenge a la tarda.

Els cinc superherois són Iron Man (sensacional Downey Jr.), el Capità Amèrica, Thor, Hulk (un gran Mark Ruffalo) i la Vídua Negra (Johansson). Samuel L. Jackson és Fury i Gwyneth Paltrow segueix al costat de Howard Stark, l’alter ego d’Iron Man. A més d’acció, a ‘Los Vengadores’ també tenim uns quants gags força bons, com quan li diuen ‘Légolas’ (arquer de la saga de ‘El senyor dels anells’) al personatge que interpreta Jeremy Renner, que sempre va amb l’arc a l’esquena.

‘NOCHE DE LOS ENAMORADOS’ (FÉLIX ROMEO)

‘Noche de los enamorados’ es l’obra pòstuma de Félix Romeo, escriptor, crític i traductor que va morir, d’un atac de cor, el 7 d’octubre de 2011. Havia nascut a Saragossa 43 anys abans. El seu títol més conegut és ‘Dibujos animados’ (1994) ‘Noche de los enamorados’ és un llibre de petit format i molt curt. Està publicat per Mondadori i només té 139 pàgines. Romeo, amb una escriptura molt senzilla i clara -no sobra ni una paraula- reflexiona, de manera punyent, sobre la mort de María Isabel Montesinos.

Voluntàriament o no, a Isabel l’ha matada el seu marit, Santiago Dulong. Com assegurava l’autor en el seu dia, “aquest llibre s’acabaria si deixés de fer-me preguntes”. Per què l’interessa tant aquest cas? Doncs perquè quan va estar empressonat per insubmís, Romeo va compartir cel·la amb el mateix Dulong. La notícia ja li havia cridat l’atenció quan la van tractar els diaris aragonesos... i, com per obra de Déu, es troba amb la possibilitat d'investigar-la en primera persona...

Romeo va definir ‘Noche de los enamorados’ amb una afirmació contundent: “No és un llibre sobre la justícia impossible que s’administra sobre dels morts, sinó un llibre sobre les paraules”. L’escriu parlant amb Dupong, amb veïns i amics de la parella, policies, advocats... i llegint tot el que es va publicar en el seu dia. Després ho tritura tot i ho passa pel sedàs de la memòria. Un llibre molt i molt interessant.

Atenció amb aquest paràgraf que, ben bé, li podria servir d’epitafi al mateix autor: “En 1960, Santiago Dulong tiene treinta y dos años, los mismos cuarenta y dos años que tengo y ahora, cuando escarbo entre gusanos. Me pregunto qué intento encontrar reflejándome en este espejo oscuro”. Romeo en estat pur.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.