Gestionar l’èxit... mai ha estat fàcil!

‘The Must Be the Place’, de l'italià Paolo Sorrentino, no m’ha convençut, tot i tenir coses bones. El millor és la interpretació de Frances McDormand (‘Fargo’, 1996), un punt d’alegria en aquesta història fosca i més aviat desagradable. Dona de Joel Coen a la vida real, aquí està casada amb Cheyenne, una exestrella del rock que resideix a Dublín. Viuen en una gran mansió gràcies als drets d’autor dels seus discs.

El primer que no m’acaba de fer el pes és que Cheyenne, interpretat per Sean Penn, sigui una caricatura de Robert Smith, líder indiscutible del grup The Cure. És més, en un moment de la pel·lícula deixen caure que ell es diu John Smith. Massa caualitats! Encara no tinc clar si Penn (‘Mystic River’, 2003), que sembla que vagi disfressat, es llueix o no. Té un caminar pesat, un filet de veu i moltes vegades sembla que no hi sigui tot... conseqüències d’un passat ple de drogues i alcohol.

‘The Must Be the Place’ (aquí s’ha traduït com ‘Un lugar donde quedarse’) reflexiona sobre com gestionar l’èxit, el fracàs o, fins i tot, el sentiment de culpa. En Cheyenne els acumula tots tres. La seva música ja forma part del passat, però ell se segueix vestint, pentinant i maquillant com si hagués d’anar a un concert. El pas del temps li ha fet molt mal, però segueix ancorat en l’ahir. No vol créixer i queda clar que, com molts d’altres, està afectat per la famosa síndrome de Peter Pan. La seva dona segueix tractant-lo com un nen... perquè ho necessita!

INCURSIÓ INNECESSÀRIA AL NAZISME

Cheyenne es nega a mirar endavant perquè encara no ha superat que alguns dels seus fans, molt joves, se suicidessin interpretant les seves cançons de manera errònia. Segueix visitant les seves tombes. Se sent culpable. La seva monòtona vida fa un tomb quan li comuniquen que ha mort el seu pare, amb qui feia 30 anys que no tenia contacte. Torna als Estats Units per anar a l’enterrament i li diuen que el seu pare, jueu, vivia obsessionat amb venjar-se d’un torturador nazi.

Crec que la incursió en el nazisme era completament innecessària. Hi havia temes suficients com per no embrutar l’argument passant de puntetes per aquest tema tan espinós. És en aquest punt on la pel·lícula es transforma en una descafeïnada ‘road movie’, en la qual Cheyenne intenta reconciliar-se amb el passat per afrontar, de la millor manera possible, el futur que encara li queda per davant. No calia, de veritat.

L’anècdota de la piscina, en què un noi li pregunta per què no s’hi banya és sensacional. Ell se’l mira i li contesta; “Perquè mai ningú hi ha posat aigua”.

‘UNA CASA AMB PISCINA’

I ja que parlem de piscines avui la meva recomanació litarària és ‘Una casa amb piscina’, de l’holandés Herman Koch ('El sopar'). Està publicat per Amsterdam. Per explicar-nos aquesta història, que no queda resolta fins l’últim moment, Koch torna a reunir a dues families burgeses amb fills. En lloc d’un restaurant, aquest cop la trobada és en una casa d’estiueig... amb piscina. L'autor insisteix en la falsedat de les relacions socials.

El marit del matrimoni Schlosser (Koch se centra més en les feines dels homes que en la de les dones) és un metge de capçalera que visita actors, pintors, escriptors i altra gent de la faràndula. Té la sensació que tots ells se senten superiors i no li fa gens de gràcia. Per això sorprèn, fins i tot la seva dona, quan comença a relacionar-se amb Ralph Meier, un actor que arriba a la seva consulta recomanat per un amic. Aquesta trobada casual, en principi sense importància, canviarà la vida de les dues famílies... Per sempre! Hi ha una tercera parella, amb una gran diferència d’edat, entre un director de cinema i una jove actriu.

Com explicava abans, en aquesta novel·la Koch reflexiona sobre les relacions interpersonals. Moltes ja neixen viciades des d’un principi. És allò de veure clarament les bogeries dels altres i no fixar-te en les teves. Com a exemple, només un detall: al metge li molesta que l’actor li miri la dona amb desig i, paral·lelament, ell intenta beneficiar-se a la seva. A ‘Una casa amb piscina’, Koch també es pregunta fins a quin punt és lícit jugar a ser Déu i prendre’s la justícia per mà pròpia. Té alguna justificació possible?

Es tracta d’un llibre amè, ben escrit i molt i molt cínic. Hi ha qui diu que el Dr. Schlosser té moltes similituds amb el televisiu Dr. House, però no puc estar-hi d’acord. Aquest és més despreocupat. El seu únic objectiu, com explica al començament de l'obra, és passar el temps i aconseguir, a qualsevol preu, que el pacient no arribi a mans de l’especialista. I és que en temps de crisi...

DESÈ ANIVERSARI DEL TANNAT DE PALAMÓS

Aquest any els amics del Restaurant Tannat de Palamós celebren el seu desè aniversari. Si algun dia passeu per aquesta bonica localitat de la Costa Brava no dubteu ni un moment en fer-los una visita. En Manel i la Concha us tractaran com si fóssiu de casa. Les últimes especialitats afegides a la carta són el 'carpaccio de corball marinat a l'estil cebiche', el 'rissoto de ceps al parmessano' i el 'ragut de bou amb arròs de remolatxa i confitura de tomàquet'. Us deixo l'enllaç del seu lloc web, per si voleu saber més coses de la carta o el local. Tot es prepara al moment i està per llepar-se els dit. També es molt important que els dinars i els sopars surtin per un preu molt raonable.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.