'Argo': Si vols enganyar algú, fes-ho bé!

Que una pel·lícula estigui basada en fets reals és bo i dolent alhora. Bo perquè li dóna credibilitat i dolent perquè, si coneixes la història, saps com acaba. No és el cas d''Argo', dirigida magistralment per Ben Affleck. Estava al cas de l'assalt de l'ambaixada dels Estats Units a Teheran, el 1979, però no del rescat dels sis diplomàtics refugiats a casa de l'ambaixador canadenc.

'Argo' es convertirà en un dels títols imprescindibles del 2012. Explica un capítol molt important de les relacions entre els EEUU i el Canadà i, alhora, fa una divertida caricatura del cinema de Hollywood, capaç de vendre qualsevol producte, per dolent que sembli a primera vista. Affleck ha rodat una pel·lícula amb suspens, intriga i humor, tot en la seva justa mesura. L'últim quart d'hora, amb una tensió sense límits, és dels que no s'obliden. Per posar-li un "però" diria que, un cop està resolt el rescat -bé o malament-, no era necessari allargar el final. Potser les informacions complementàries sobraven.

Els iranians pretenien que els americans els entreguessin el Sha Mohammad Reza Pahlevi, que s'estava tractant d'un càncer als EEUU. Havia de tornar per pagar pels seus crims. No tenia dret de ser protegit d'aquella manera. Per això assalten l'embaixada a Teherán. 'Argo' se centra en els diplomàtics que es van escapar  i en l'operació de rescat, a càrrec de la CIA, amb l'agent Tony Mendez al capdavant. Affleck no fa un mal paper, però m'agrada molt més com a director . Després d'estudiar diverses possibilitats, decideixen fer veure que roden una pel·lícula a Teheran. Els iranians no han de descobrir que els sis refugiats formen part de l'equip de rodatge, que busca localitzacions.

A nivell interpretatiu, em quedo amb John Goodman i Alan Arkin, que donen vida al caracteritzador i al director de cinema que, per donar credibilitat al projecte de Mendez, intenten promocionar-lo a Hollywood, on a vegades tot es buit i superficial. Només existeix el que surt als diaris. Per tant, cal un guió, l'storyboard, el cartell de la pel·lícula... Si s'ha d'enganyar a tothom, cal fer-ho de la millor manera possible. "Argo" és el títol, per cert. Els sis actors que interpreten als diplomàtics també ho fan de fàbula. A més a més, la seva semblança amb els protagonistes reals -que ens ensenyen al final de la pel·lícula- és molt i molt gran. En definitiva, dues hores de cinema del de veritat, de gran qualitat tècnica i amb una narració tremendament intel·ligent.

'RUBY SPARKS'

Els directors de 'Little Miss Sunshine' han tornat amb 'Ruby Sparks',  una altra comèdia romàntica. No està malament, tot i que la història de l'escriptor en plena crisi creativa s'ha repetit molt en el cinema contemporani. Em quedo amb 'Adaptation. (El ladrón de orquídeas)'. El principal protagonista és en Calvin Weir-Fields. Va triomfar amb la seva primera novel·la, deu anys enrera, quan era joveníssim, i no ha escrit res més.

En Calvin, interpretat per Paul Dano, és molt tímid i li costa un munt relacionar-se amb les dones, tot i que més d'una, potser per aprofitar-se del seu èxit, li dóna ràpidament el telèfon. Ell un dia, recomanat pel seu psiquiatre, decideix comprar-se un gos. Potser seria una bona manera de conèixer a algú sense males intencions, però l'animal té més por que ell. Tot canvia quan s'enamora de Ruby Sparks, la protagonista del seu pròxim llibre. A ella li dóna vida, i mai millor dit, la guapa Zoe Kazan.

'Ruby Sparks', amb uns diàlegs força interessants, és una bona reflexió sobre la por i les inseguretats en un món, el dels sentiments i el de les relacions personals, que el protagonista no domina gens bé. Està un nivell per sota, però per a mi aquesta pel·lícula de Jonathan Dayton i Valerie Faris té algunes semblances amb '(500) días juntos'. Ideal per passar una hora i tres quarts sense pensar massa. El típic títol que és perfecte per veure en DVD.

'EL RASTRE DE L'OCELL'

Diuen que la ment humana és indesxifrable i que, si som capaços d'enganyar-nos a nosaltres mateixos, ho tenim més aviat fàcil per aixecar la camisa als altres. També comenten que les misèries i les decepcions viscudes quan s'és petit, en edat de formació, són un llast que s'arrossega més que qualsevol altra cosa. I si no que li preguntin a l'assassí de 'El rastre de l'ocell', escrit per l'alemanty Max Bentow (Berlín, 1966).

Es tracta d'una novel·la negra vibrant, amb tres protagonistes principals molt ben dibuixats. El primer és el detectiu berlinès Nils Trojan, separat, amb una filla i amb importants atacs d'ansietat. La segona és la seva psicòloga, Jana Michaels. De moment, només se'n cuida de la seva ment, però queda clar que a ell li agradaria que s'ocupés de més coses seves. I el tercer en discòrdia és l'assassí, del qual no diré absolutament res.

No diré res d'ell, però sí de què fa. La seva targeta de visita és un petit ocell, un pinsan borroner, que deixa lliure a casa de la futura víctima. Les mata, els afaita el cap i els posa l'ocell mort -i sense plomes- dins de la panxa, després de fer-los un petit forat. Que ens pretén dir aquest psicòpata sense ànima? En Nils cada cop hi és més a prop, però aquest sempre li va un pas endavant. És un llibre àgil, amb frases curtes i directes i molt de diàleg. L'ha publicat l'editorial Empúries i té 296 pàgines. Es llegeix d'una tirada.

"La mà d’ell va palpar el petit ésser viu ofegat a la butxaca. Va tancar el puny. Es va sentir un cruixit lleu. La sang calenta li corria per la pell. Llavors es va treure la mà de la butxaca i va oferir a la noia l’ocell espremut:
-És per a tu.
Ella va esbatanar els ulls.
Aviat la mà d’ell va ser sobre la cara de la noia. Hi havia plomes pertot arreu. Fins i tot se n’hi va enganxar una a la galta.
-Val més que te’n vagis -va balbucejar la noia.
Ell es va limitar a somriure.
-Sinó, cridaré
Crida va pensar ell, crida".


SIS ANYS DE PARANOIA 68

No m’ho puc creure ni jo. Però ja fa sis anys que va néixer ‘Paranoia 68’. Sis anys de llibres i pel·lícules. No és que sigui massa amant dels números i de les estadístiques, però potser sí que puc aprofitar per fer una miqueta de balanç. Són 210 llibres referenciats i 618 pel·lícules, una mitjana de 35 i 103 a l’any. No hi ha temps per més.

A dia d’avui, he fet 645 entrades, amb pràcticament 15 mil comentaris; 14.463 per ser exactes. Acabo amb una última dada. El bloc ha rebut més d’un quart de milió de visites, 256.645 quann estava escrivint aquest text. I ja està. L’únic que vull fer és agrair-vos a totes i a tots els que heu passat per aquí al llarg d’aquests sis anys i esperar que ho seguiu fent. Amb moltes i molts, l’amistat ha deixat de ser virtual per convertir-se en real com la vida mateixa. De moment, encara tinc ganes de continuar escrivint, conscient, però, que algun dia tot s’acaba.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.