'Salvajes': Tot és a tres bandes

Fumar marihuana i traficar-ne és guai. Encara més si la puresa del teu material és superior a la de tots els altres. Traficants guapos, forts, llestos i, fins i tot, intel·ligents. Aquest és el perfil dels protagonistes principals de 'Salvajes', l'última pel·lícula d'Oliver Stone. Són tan autèntics que fins i tot comparteixen la mateixa xicota. Ella n'està encantada. Seria impossible escollir-ne un dels dos!

Els dos amics traficants, que arriben a dir-se un parell de cop que s'estimen, viuen idílicament a Laguna Beach. Sol, platja, diners i dona... perquè en aquest cas no podem parlar en plural. La vida els somriu fins que un càrtel mexicà els demana que s'associïn amb ells i els expliquin tots els seus secrets. Ha arribat el moment d'agafar els bàrtols i marxar? En Ben (Aaron Johnson), que és el cervell d'aquest simpàtic duo, diu que sí. En Chon (Taylor Kitsch), la força de la societat -amb un important passat militar-, diu que no. Cal plantar cara. Que n'aprenguin sols.

Els responsables del càrtel, amb Salma Hayek de cap suprem i el gran Benicio del Toro de braç executor, es prèn molt malament que aquests dos nens pijos es neguin a col·laborar i els segresten la xicota. A partir d'aquest moment, en Ben i en Chon seran capaços de qualsevol cosa per alliberar-la. L'altre personatge destacat de la pel·lícula, tan entretinguda com prescindible, és el policia que interpreta John Travolta, que juga a tres bandes. De fet, a 'Salvajes' tot és a tres bandes: l'amor, les amistats, les baralles, les traïcions... Més d'un cop vaig tenir la sensació d'estar presenciant una llarga i violenta partida de billar.

El millor d'aquesta nova aposta d'Oliver Stone és el primer dels finals, perquè n'hi ha dos. L'altre és una mica de pa sucat amb oli. De fet, tota la pel·lícula és poc creïble, per al lluïment dels dos actors protagonistes. Estètica de videoclip -tampoc molt exagerada- i molt llarga perquè dura quasi dues hores i quart. Es deixa veure, però està molt lluny d'altres títols del director, com per exemple 'Platoon' (1986) o 'Nacido el 4 de julio' (1989).

'MAGIC MIKE'

'Magic Mike' és un show d'strippers masculins, del començament al final. L'argument és el mateix espectacle. Ens expliquen la història d'un d'aquests strippers que comença a cansar-se de la feina que està fent -i estudia sortir d'aquest món- i un que hi acaba d'entrar... mogut per la promesa de diners, cotxes, drogues i dones fàcils. La pel·licula, dirigida per Steven Soderbergh ('Bubble', 2005), es queda en un divertimento.

L'actor que interpreta a l'stripper que vol plegar i començar una altra vida és Channing Tatum, que balla francament bé. Al debutant li dóna vida Alex Pettyfer. Però tots dos queden amagats darrere de la gran interpretació de Matthew McConaughey, que fa un dels millors papers de la seva carrera. Amb una samarreta groga curta i molt apretada -marcant-li els mugrons- i uns shorts també curtíssims està sensacional. La seva imatge frega el ridícul. Podríem dir que la pel·lícula és una mescla de comèdia i de cinema de denúncia, excessivament plana i amb poca llum.

'EL PIT-ROIG' (JO NESBO)

Diuen que la història hauria de servir per no repetir errades però, possiblement, el dia que el professor ho va explicar molts no van anar a classe. Han passat molts anys de la Segona Guerra Mundial (1939-45) i encara hi ha gent que defensa el Nazisme o qualsevol altra ideoloia feixista. I no cal anar gaire lluny... Encara que sigui en un segon pla, el nazisme està ben viu a 'El pit-roig', escrita perl noruec Jo Nesbo (Oslo, 1959).

Igual que Haruki Murakami -que estava al capdavant d'un club de jazz-, Nesbo també té un passat musical: va ser guitarrista i lletrista d'un grup de rock de molt èxit, però ho va deixar per dedicar-se a la novel·la negra. El seu personatge estrella és Harry Hole, un detectiu de quasi dos metres, amb el cap pràcticament rapat i calçat amb unes botes Dr. Martens. Fuma, beu -a vegades molt més del compte- i condueix un Ford Escort blanc que quasi mai arrenca. Un pèl bord, però cau simpàtic.

A'El Pit-roig', Hole va darrere d'algú que ha comprat un rifle Märklin, caríssim i amb una potència desmesurada. No és a l'abast de tothom ni fàcil de fer servir. "Qualsevol assassí a sou podria literalment picar al timbre i disparar-li amb una pistola a boca de canó. Això és una mica com... com... disparar pardals amb un canó". És aquesta "contundència" la que provoca que Hole s'obsessioni amb el cas. L'acaben de traslladar al CNI (Centre Nacional d'Intel·ligència), perquè no molesti, i té molt temps lliure. Els seus caps, però, volen que investigui un grup de neonazis.

La història que ens explica Nesbo va endarrere i endavant en el temps. Comença l'1 de novembre de 1999 -a Noruega el llibre es va publicar al 2000- i acaba l'1 de juny del 2000. Però una part de la trama està datada a partir de l'any 1942, en el moment en què alguns noruecs van lluitar al front amb les tropes nazis. En tornar al seu país, van ser rebuts com a criminals. Un d'ells, Daniel Gudeson, era conegut amb el sobrenom del Pit-roig perquè tallava el coll dels enemics i els tacava el pit de sang.

'El Pit-roig' és una novel·la molt emocionant perquè mai acabes de tenir clar qui ni perquè ha comprat el temut Märklin. Nesbo, que és un mestre del gènere, a l'alçada de Henning Mankell i Stieg Larsson, ens dibuixa uns personatges que pateixen, amb un difícil món interior. Alguns d'ells viuen encorats en el passat i, malalts o no, seran capaços de qualsevol cosa per aconseguir els seus malvats objectius. Assassinats -fins i tot de personatges principals-, traïcions, abusos de  poder i amors que no poden durar per sempre. Com sempre, tot és relatiu.

D'aquest llibre de Nesbo, he llegit la versió que va publicar l'editorial Proa -col·lecció la Butxaca Negra- el mes de maig de l'any passat. Té 559 pàgines. És provocador, amb un punt de melanconia i  força addictiu. Totalment recomanable.

"Van riure i van discutir de pel·lícules bones i dolentes, de concerts bons i dolents on havien estat, i després d'una estona en Harry es va adonar que hauria d'esmenar les seves primeres impressions d'ella. Per exemple, havia viatjat per tot el món ella sola quan tenia vint anys, una edat en què l'únic que en Harry podia explicar, en termes d'experiències adultes, era un viatge fracassat d'Inter-Rail i un problema d'alcohol creixent". Per cert, dues de les pel·lícules que surten al llibre són 'Todo sobre mi madre' (1999), de Pedro Almodóvar, i 'Tomàquets verds fregits' (1991).

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.