Alfred Hitchcock tenia la seva rossa a casa

El millor de "Hitchcock" és el final. El periodista londinenc Sacha Gervasi ens explica el mogut rodatge de "Psicosis", que es va estrenar l'any 1960. És d'aquelles pel·lícules que parlen del cinema dins del cinema, com "La noche americana" (1973) o, més recentment, "Mi semana con Marilyn" (2011), que em va agradar moltíssim. És senzilla, però passa bé.

Anthony Hopkins treballa correctament, però costa imaginar-se'l en el paper d'Alfred Hitchcock, la imatge del qual tenim molt assimilada. S'assemblen ben poc. Massa maquillatge, massa papada... Qui fa un paperàs és Helen Mirren, que dóna vida a l'esposa del director britànic. De fet, una bona part de la pel·lícula se centra en la influència d'Alma Reville en la carrera del seu marit. El rodatge de "Psicosis" no va ser fàcil. Ningú confiava en el projecte i, per tirar-lo endavant, Hitchcock va haver d'hipotecar casa seva. Tothom pensava que seria un fracàs absolut.

La pel·lícula deixa clara l'obsessió del director per les rosses. La que fa de Janet Leigh, protagonista de "Psicosis", és Scarlett Johansson. Sensacional l'escena de la dutxa: la seva actuació i el fet de saber que, inicialment, no havia de portar música. Pel que sembla, Hitchcock també va estar a punt de perdre el cap per Vera Miles, una altra de les seves rosses actrius. A més a més d'actuar a "Psicosis", aquesta també va actuar en algunes sèries de televisió dirigides per ell. Qui fa de Norman Bates -i per tant d'Anthony Perkins- és James D'Arcy. Tenen una retirada. En definitiva, no està malament per passar l'estona, però m'esperava més.

"EL ÚLTIMO DESAFÍO"

La sorpresa positiva de la setmana és "El último desafío". Està rodada per un coreà, amb Arnold Schwarzenegger parodiant-se, Eduardo Noriega fent de narcotraficant mexicà i Forest Whitaker donant vida a un inepte agent de l'FBI. El còctel és explosiu. Potser no podem parlar d'una gran pel·lícula, però és divertidíssima. Té la firma de Kim Ji-woon, director de la sensacional "I Saw the Devil".

L'argument és senzill. El narcotrafricant s'escapa i l'FBI va darrere d'ell. Té un cotxe rapidíssim i ningú pot atrapar-lo. El que no sap el personatge de Noriega és que en el poble fronterer hi ha un xèrif molt particular i amb un passat de superheroi. Humor, armes gegants, personatges sonats i acció sense aturador. L'escena del bar, on dos avis es neguen a marxar cap a casa per allunyar-se del perill, és espectacular. Estan a punt de menjar-se una truita que és un homenatge al colesterol. Hi ha algun perill més gran? Ji-woon farà carrera als Estats Units.

"EL VUELO"

"El vuelo" és una pel·lícula més. La primera mitja hora m'ha semblat molt espectacular, però després decau i acaba amb un dels finals més ensucrats i morals que recordo. Tot i això, veure treballar Denzel Washington (que torna a ser candidat a l'Oscar) és tot un luxe. En aquesta pel·lícula interpreta al capità Wip Whitaker. En uns dies, pot passar d'heroi nacional a proscrit.

En Wip salva la vida de quasi un centenar de persones després de fer un aterratge d'emergència que, possiblement, cap més pilot del món hauria aconseguit. Tota aquesta part és espectacular. Tant Washington com el director de la pel·lícula, Robert Zemeckis, fan una feina excel·lent. Però, a partir d'aquí, els problemes que té el pilot (que anava begut i drogat) semblen contagiar-se a la pel·lícula, que comença a perdre interès. Espectacular el paper de camell que fa John Goodman, que s'ha convertit en un secundari de luxe. Cada dia m'agrada més. També treballa molt bé Kelly Reilly, la pèl-roja de la nissaga de "Sherlock Holmes".

"EL GUARDIÀ INVISIBLE" (DOLORES REDONDO)

Hi ha llibres addictius. Són aquells que, quan els acabes, et deixen sense alè. Els tanques i et quedes orfe de lectura. En aquell moment, res del que tens a l'estanteria et fa el pes. L'experiència ha estat molt potent i notes dins teu un buit difícil d'omplir. És exactament el que m'ha passat amb "El guardià invisible", de Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). Per sort, és la primera part d'una trilogia. Ja estic esperant la segona!

Què té de diferent aquest llibre? Doncs que m'ha semblat força realista. Ja sé que no es descobreix un assassí en sèrie cada dia, però el personatge de la inspectora de policia Amaia Salazar, per exemple, m'ha semblat molt proper. És una persona normal -amb un passat obscur- que sempre intenta diferenciar tot allò que és tangible del que no ho és. I potser és aquí on està la clau. Té l'estructura d'una bona novel·la negra, sense res a envejar dels escriptors dels països nòrdics, i una patina màgica que la fa diferent. És el poder de la natura, de les bruixes, de les fades, i fins i tot del basajaun o senyor del bosc.

I és que a "El guardià invisible" els policies i els científics comparteixen protagonisme amb persones que creuen en el Tarot, en les tradicions celtes i les llegendes populars. Fins i tot la inspectora Salazar, una dona que lluita en un món ple d'homes, pot arribar a dubtar. Què és real i què és ficció? També m'ha agradat molt el retrat que Redondo fa de les germanes de l'Amaia. El de la Flora està tan ben fet que és impossible no odiar-la. Poc explicaré de l'argument, perquè considero que aquest llibre és de lectura obligada. Només diré que assassinen adolescents i les abandonen a prop del riu Batzan, sense marques d'agressió sexual, però sí amb un ritual macabre.

"I emmig d'aquella plaça d'honor i orgull, un assassí s'atrevia a representar la seva obra macabra particular, com un despietat rei negre que avançava implacable pel tauler i devorava peons blancs. La mateixa ostentació i l'envaniment de tots els assassins en sèrie que l'havien precedit".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy