El “fracking” arriba al cinema, amb Van Sant

Compromesa? Sí... però tova! Parlo de “Tierra prometida”, de Gus Van Sant. Està interpretada per Matt Damon, que també ha fet el guió. És la mateixa fòrmula que, director i actor, van fer utilitzar a “El indomable Will Hunting” (1997), Oscar al millor guió original. També van treballar plegats a “Gerry” (2002) i a “Elephant” (2003). Parlem de cinema d'autor?

“Tierra prometida” ens parla, directament o indirecta, del “fracking”, conegut també com fracturació hidràulica. Actualment, està molt de moda a Catalunya. El protagonista principal és Steve Butler (Damon), que dóna vida a un executiu d’una multinacional que es diu Global Crosspowe Solutions. La seva feina és clara: ha de convèncer als habitants del petit poble de McKinley, a Pennsylvania, que li venguin els drets de perforació de les seves terres, per extreure’n gas o petroli. L’Steve intentarà aprofitar-se de la crisi que pateixen la majoria dels ramaders, que no saben com treure les seves famílies cap endavant. És aquesta la sol·lució?

El posicionament de la pel·lícula és clarament contrari al “fracking”. Podríem dir que “Tierra Prometida” desaprova el “fracking” i, sobretot, les pràctiques que fan servir les multinacionals per convèncer als propietaris de les terres. Parla directament de les empreses gasístiques o petroleres, però el model d’”atac” (amenaces, coaccions i suborns constants) es pot traslladar a qualsevol altra companyia amb la voluntat d’expandir-se a qualsevol preu. Salvant les distàncies, m’ha recordat, per exemple, “Erin Brockovich” (2000), on una abogada també lluitava contra projectes gegants.

Fins aquí, tot correcte. El problema, i no explicaré més, arriba quan Gus Van Sant intenta humanitzar Steve Butler. Com pot ser que un tauró de les finances com ell es replentegi la seva vida d’un dia per l’altra? Realment això és possible? O el fet que també l’enganyessin a ell li fa obrir els ulls de veritat? Preguntes i més preguntes que queden contestades al final de la pel·lícula. Per acabar diré que Damon està molt ben acompanyat per Frances McDormand. Aquesta actriu, casada amb Joel Coen, sempre m’ha agradat moltíssim. El seu paper de dona embarassada a “Fargo” (1996) li va proporcionar l’Oscar a millor actriu principal. El triplet el completa Rosemarie DeWitt (“La boda de Rachel”, 2008). “Tierra prometida” és amable, simpàtica i difícil de creure. Res més.

 “ATOMKA” (FRANCK THILLIEZ)

Ja he acabat la trilogia sobre l'origen del mal, del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). Que és sobre el mal ho dic jo, però no crec que ningú em porti la contrària. Després de llegir “El síndrome E” i "Gataca", aquesta setmana he devorat “Atomka”. Són 556 pàgines apassionants, que es llegeixen d’una tirada, sense poder respirar. I no és un tòpic. En castellà, està publicat per l'editorial Destino, amb traducció de Joan Riambau.

Podem tornar a parlar tranquil·lament de novel·la negra, amb assassins en sèrie, però amb problemes de fons molt reals. A “Atomka”, Thilliez fa referència a l’àtom, a les catàstrofes nuclears (amb la de Txernòbil al capdavant) i a la crionització. Calor i fred. Fred i calor. Un cop més, els encarregats de trobar els culpables de les desgràcies alienes són el comissari Franck Sharko i la tinent Lucie Henebelle, que, des del final de “Gataca”, tornen a ser parella. Són dos personatges molt ben dibuixats psicològicament, amb unes vides interiors duríssimes. Queda clar que estan fets un per l’altre. Cauen bé des que els coneixes i, d’ells, en vols saber més i més coses. Tindran continuïtat?

Aquest cop, les pistes a seguir són moltes. Un periodista mort, una periodista desapareguda, dones que algú llança a llacs gelats (algunes mortes i algunes vives) i nens molt contaminats (propers a les zones de Txernòbil) a qui algú fa servir de conillets d’índies. Amb quina finalitat? Tot això combinat amb l’assassí que acosa Skarko des de fa temps i que, per un motiu que desconeixem al principi del llibre, el vol mort -i també a la Lucie- a qualsevol preu. Està relacionat amb algun cas del passat? Acció sense aturador, homes violents i uns policies que ho sacrifiquen tot, pels volts de Nadal, per lliurar França de monstres sense cor ni decència.

"Al igual que Sharko, Lucie no se había puesto los guantes; quería sentir el gatillo de su Sig Sauer, ese contacto directo con la muerte. El frío la iba invadiendo y le devoraba los dedos. Podrían distinguirse huellas de pasos desde el Mégane hacia casa. Unas huellas anchas, inmensas. Se le hizo un nudo en la garganta. Ante ellos, un gran edificio de piedra antigua y madera, con el tejado que parecía la caperuza de un champiñón. Todas las contraventanas estaban cerradas, pero entre las tablas de madera se filtraba la luz”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy