Els adolescents creuen en l'amor total!

Tenia moltes ganes de veure la nova pel·lícula de Jeff Nichols, després de la sensacional “Take Shalter”. Amb “Mud”, nom del protagonista, el director nord-americà (Little Rock, Arkansas, 1978) torna a encertar-la. Ja hi ha qui diu que es convertirà en el successor del gran Clint Eastwood. “Mud” és menys inquietant que l’anterior, però desprèn elegància i màgia. Què li sobra? Potser el darrer minut?

Si faig cas de les dues pel·lícules que he vist d’ell, arribo a la conclusió que Nichols fa un gran treball amb els actors. A “Mud” fins i tot aconsegueix que quedin creïbles el guapo Matthew Mc Conaughey i la pija Reese Witherspoon. És el millor paper que he vist mai de tots dos. Però els que treballen realment bé són els dos nens protagonistes: Tye Sheridan (que fa d'Ellis) i Jacob Lofland (Neckbone), que m'ha recordat el malaurat River Phoenix. En el repartiment també hi destaquen Michael Shannon (que ha participat en els tres títols de Nichols) i el gran Sam Shepard. Shannon és el tiet d’en Neckbone. Shepard un francotirador retirat, amb un passat obscur a Cuba.

“Mud” és moltes coses a la vegada: una pel·lícula d’aventures, un al·legat a favor de l’amor total i, sobretot, un cant a l’amistat que, pels dos nois protagonistes, està per sobre de tot. L’amor i l’amistat poden justificar qualsevol cosa?. Quan els ho demana, l’Ellis i en Neckbone, que tenen catorze anys, estan disposats a ajudar a en Mud, un fugitiu amagat en una illa del Mississipí. Els explica que el seu únic error ha estat protegir la Juniper (Witherspoon), l’amor de la seva vida. Serà veritat? L’últim quart d’hora de la història, amb intent de venjança inclosa, és espectacular. Visualment, “Mud” és una pel·lícula molt rica visualment, amb un munt de paisatges naturals preciosos. És, sens dubte, un dels grans títols de la temporada.

Per acabar em quedo amb dues frases, que no contextualitzaré: “En el mundo intervienen fuerzas violentas: el bien, el mal y la suerte”. I la segona, tan simple com contundent, aquesta: “¿Por qué nos ayudas? ¡Porqué os queréis!”.

"KICK-ASS 2. CON UN PAR"

Com a mínim, “Kick-Ass 2” ja ha batut un rècord: És impossible reunir més superherois frikis junts! La pel·lícula és més violenta i menys espontània que la primera. Jeff Wadlow, que s’ha encarregat de la direcció, no ha fet oblidar Matthew Vaughn, molt més ágil i ocurrent. És massa artificial, amb acudits com aquest: “Prefiero que me torturen antes que escuchar al puto Justin Bieber”. Amén.

Igual que en la primera, el millor de la pel·lícula és la interpretació de Chloë Grace Moretz, quedóna vida a Hit Girl. Podríem dier que és l’únic superheroi (o superheroïna, en aquest cas) una miqueta creïble. Això sí; ha crescut i ja no fa tanta gràcia. La resta, i aquesta és la intenció -per suposat- són personatges de pa sucat amb oli. Començant pel mateix Kick-Ass (Aaron Johnson). Alguns sfins i tot donen una mica de llàstima, com el Colonel Stars and Stripes, a qui interpreta un horrorós Jim Carrey.

La història, si és que en té alguna, és la dificultat de Kick-Ass i de Hit Girl per seguir protegint la ciutat. Els seus familiars els demanen que ho deixin, abans que no sigui massa tard. Però Bruma Roja, ara rebatejat com El Hijo Puta, els obliga a tornar a l’acció. El desig de venjança del noi dolent, després que Kick-Ass matés al seu pare, sembla no tenir final. És per això que recluta un exèrcit de frikis, amb Mother Russia (la gegantina Olga Kurkulina) al capdavant. Bofetades, tòpics i alguna escena vistosa, com la de Hit Girl a la furgoneta. Res més.

"EL MAR DELS TRAÏDORS" (JORDI TOMÀS)

Hi ha bons llibres amb finals dolents. I hi ha llibres dolents que, després d'un gir inesperat, tenen un final més o menys bo; vaja, que van de menys a més. "El mar dels traïdors", de Jordi Tomàs (Barcelona, 1971), no pertany a cap dels dos grups. És un gran llibre, amb un grandíssim final. Quan em quedaven poques pàgines patia perquè pensava que l'autor potser hauria caigut en la temptació d'acabar-lo d'una manera més agraïda, però no!

"El mar dels traïdors", premi "El lector de l'Odissea" (2012), és una obra epistolar. El llibre recull les cartes que escriu l'Antoni, un metge que, tot just acabada la carrera, l'any 1864, troba feina a bord del vaixell Verge de Montserrat. Unes cartes, qui sap, que potser mai no arribaran a ningú. L'Antoni està il·lusionat i molt agraït amb les persones que li donen aquesta gran oportunitat. Veurà món i podrà exercir la seva professió amb els mariners que ho necessitin. Tot és massa maco, potser? Doncs sí. El vaixell català Verge de Montserrat no només comercia amb ivori, eben i espècies, també ho fa amb vides humanes, amb esclaus, entre la costa africana i Amèrica. I això el nostre protagonista no s'ho hauria esperat mai...

Estem davant d'una gran novel·la d'aventures, que denuncia la pitjor de les misèries humanes, com posar preu a la vida d'algú. Inadmissible! L'Antoni no sap en qui confiar i com acabar amb el tràfic d'esclaus. Al vaixell són molts els que giren el cap per no veure allò que no els interessa. Pot fer-hi aliats al Verge de Montserrat? Corre el risc que l'acusin de traïció? A voltes, l'únic que li queda es escriure, per posar negre sobre blanc totes les seves preocupacions. Tot i tractar-se de cartes, "El mar dels traïdors" mai no es fa feixuc. Està escrit amb un estil àgil i directe, molt visual, que t'atrapa des d'un primer moment. Està editat per Proa -en la col·leció A Tot Vent i té 233 pàgines.

"En Miquel no para de delirar i de dir que ens morirem. Ja saps que, quan un està sa, pot dominar qualsevol idea angoixant que li passi pel cap. Però si estàs malalt, passa al revés: la idea angoixant subjuga el malalt i en el seu univers no existeix res més, és una pura obsessió sense fonament racional. Vet aquí el dilema constant de la meva professió: saber que té més importància, si l'ocupació o la preocupació".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy