La violència només genera violència

Com a fan del cinema oriental, en general, i del coreà, en particular, crec que puc assegurar que estic acostumat a les pel·lícules violentes. I puc dir també que, sempre que no sigui gratuïta, l'accepto. Per desgràcia, la violència existeix i, ocultar-la, si la trama ho demana, seria il·lògic. El problema és quan se'ns mostra de manera explícita i, fins i tot, se li dóna el qualificatiu de poètica.

Alguns crítics que asseguren que aquesta pel·lícula només és apta per algunes sensibilitats i, per justificar-se, fan servir paraules com virtuosisme i poesia. Em deixen perplex! A "Only God Forgives" (Sólo Dios perdona) Nicolas Winding Rfn i Ryan Gosling han intentat repetir la fórmula de "Drive", però no se n'han sortit. L'atmòsfera malaltissa, la manca de llum, la inexpressivitat de la majoria dels personatges... tot és repeteix però, per desgracia, res acaba de funcionar. La violència és explícita, molt explícita, i constant; quasi sense aturador.

La història tampoc no és res de l'altre món. La puc definir amb només una paraula: venjança. Mai la frase "la violència només genera violència" havia tingut tant sentit. Aquí, entre el pare d'una noia violada i assassinada, la família del criminal i la policía. Les tres parts són igual de descerebrades i es maten els uns als altres sense pensar-s'ho ni un segon. És evident, nomes Déu perdona. El millor de la pel·lícula, i l'únic motiu per veure-la, és el paperàs d'una actriu que no falla mai: Kristin Scott Thomas. Està espectacular com a dura i atractiva mare d'en Julian, el personatge que interpreta Gosling. Per veure en DVD... i amb els ulls tapats.

"VIVIR ES FÁCIL CON LOS OJOS CERRADOS"

Feia temps que no sortia del cinema de tan bon rotllo. A qui li haig d'agrair? Doncs a David Trueba, que ha sabut explicar francament bé la historia d'un professor d'anglès d'Albacete que se'n va a Almeria per intentar conèixer a John Lenon. Així de fàcil i de complicat. La pel·lícula es diu "Vivir es fácil con los ojos cerrados" i potser podríem definir-la com una tragicomèdia que, en bona part, passa a la carretera, a dins d'un 850.

La història, basada en fets reals, és molt bonica i està explicada amb elegància. El professor, interpretat per un gran Javier Cámara, fan de The Beatles, lògicament, vol demanar-li a en John que inclogui les lletres de les cançons en els discos. L'Antonio les fa servir per ensenyar anglès als nens i algunes paraules, ho ha de reconèixer, se li escapen. Potser no és el somni de la seva vida, però és el repte que ara l'omple i farà el que calgui per aconseguir-lo. Pel camí es troba amb una noia i un noi amb problemes i, sense preguntar-los pràcticament res, s'ofereix a ajudar-los. Ell és en Juanjo, interpretat per Francesc Colomer ("Pa negre", 2010). Un català que fa de madrileny, té gràcia la cosa. S'escapa de casa perquè no vol que li tallin els cabells.

El triplet el completa la Belén, a qui dóna vida una maquíssima Natalia de Molina, a qui no havia vist mai. He llegit que havia fet una sèrie de televisió, "Nada es para siempre", de la qual no en sé res. Es posa l'espectador a la butxaca des del primer moment que apareix en pantalla. També brilla, i de quina manera, Ramon Fontserè, que fa d'un català que té un bar de mala mort a prop d'Almeria. En definitiva, grans interpretacions en una pel·lícula honesta, melanconiosa i amb carisma.

"NI TAN ALT NI TAN DIFÍCIL"

En aquests temps que vivim "polivalència" i "reinventar-se" són dues paraules molt habituals. Em serviran per parlar de l'Araceli Segarra, fisioterapeuta, alpinista i il·lustradora de contes infantils. També ha fet d'ajudant de càmera, ha presentat programes de ràdio i de televisió i ha donat més de 200 conferències. Per tant, és polivalent i s'ha reinventat. O no?

L'Araceli és la primera dona espanyola que va coronar l'Everest. Ho va fer l'any 1996, formant part de l'expedició que tenia per objectiu filmar un documental en format IMAX. Mentre ho feien, molt a prop d'ells, van morir tretze persones d'un altre grup i van haver d'ajudar-los a rescatar als supervivents. Una experiència inoblidable, a tots els efectes. Ara, disset anys després, l'Araceli ens explica coses d'aquella aventura i també d'altres, ja que ha participat en més de 25 expedicions alpines. Ho fa en el llibre "Ni tan alt ni tan difícil", amb pròleg d'Andreu Buenafuente i unes paraules d'en Jamling Tenzing Norgay, que va ser amb ella a l'Everest. És fill del xerpa que va pujar a aquesta mítica muntanya amb Edmund Hillary, l'any 1953. Un luxe, sens dubte.

La part que més m'ha agradat del llibre, que té 213 pàgines i està publicat per Bridge, són les reflexions de la protagonista, que estan en negreta, intercalades amb els relats de les seves vivències a les expedicions. Aquestes reflexions tendeixen cap a l'autoajuda. Moltes persones ho agraïran! Desmitifica la mort, aposta per l'acceptació dels contratemps -sense fer-ho no podríem donar ni un pas endavant- i s'apunta a la teoria, que a mi m'encanta, que tot és relatiu. Té frases molt bones com, per exemple que "pensar cansa més que fer" i ens ofereix algunes receptes perquè no es fracassi en el treball en grup. L'Araceli també es pregunta si les expedicions han de tenir patrocinadors o no i té clar que, quant més mediàtiques siguin, més obligacions i menys llibertat tenen els seus protagonistes.

"Enmig d'aquesta borratxera de felicitat i consciència començo a relativitzar-ho tot. Veig aquests puntets de llum que es mouen a poc a poc davant meu. I si un d'ells s'apagués, què passaria realment? Què passaria si el meu llum, la meva vida, s'apagués en aquest moment? No passaria res. El món seguiria girant. l'univers seguiria expandint-se. No passaria absolutament res. No som imprescindibles. No som tan importants com creiem. No som el centre de l'univers. Només som això: llumetes en la foscor ".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy