No canviïs les coses que funcionen!

Poden semblar obvietats, però quan vaig acabar de veure "Like father, like son", la darrera pel·lícula d'Hirozaku Koreeda, em van venir al cap dos missatges clars: no s'han de canviar les coses que funcionen i cal dedicar tot el temps possible als fills. Koreeda és un dels meus directors japonesos preferits amb títols com "After life" (1998), "Nadie sabe" (2004) o també "Kiseki" (2011).

Jo diria que no hauria tingut cap dubte, però els protagonistes de la pel·lícula, sí! M'explico. Dues famílies. Una benestant. L'altra se'n surt força bé. La primera té només un fill. La segona, tres. No es coneixen de res... fins que un dia els seus destins es creuen; i de quina manera. L'hospital on van néixer els nens els va canviar (accidentalment?) en el moment de néixer. Ara els seus responsables proposen que se'ls canviïn i esmenar l'errada. Això sí; s'hauria de fer a poc a poc, perquè tant els nens, que ja tenen sis anys, com els pares pateixin el mínim possible. I fins aquí puc explicar. Koreeda ens regala un altre títol intimista, pausat i amb molts elements per reflexionar.

"CARRIE"

La nova "Carrie", clara víctima del bullying, és més trista, real i creïble que la que en el seu dia va interpretar Sissy Spacek en la versió que Brian de Palma va fer d'aquesta novel·la de Stephen King. Li dóna vida Chloë Grace Moretz, la Hit Girl de la nissaga "Kick-Ass". La Chloë, amb sis títols pendents d'estrena, també va fer de vampira a "Déjame entrar" (2010) i de nena excèntrica a "La invención de Hugo" (2011).

A "Carrie", el duel interpretatiu d'aquesta noieta de 16 anys amb la gran Julianne More és espectacular. A nivell argumental, la historia és ben coneguda per tothom. A l'escola la humilien constantment. A casa, també. La seva progenitora, obsessionada amb la religió, la fa resar i la pica, quasi bé alhora. Però, compte amb posar-la nerviosa: els seus poders telecinèsics poden provocar efectes devastadors. I qui no s'ho cregui, que li pregunti als companys que li arruïnen la festa del ball de graduació. Per passar l'estona i gaudir de la feina d'una actriu que promet i d'una altra que ja ho ha demostrat tot.

"LOS CORRUPTORES" (JORGE ZEPEDA PATTERSON)

Publicar una notícia sense contrastar-la pot portar-te a la misèria. Encara més si ho fas en un país com Mèxic i et trobes enmig d'una guerra entre partits polítics i, per si fos poc, bandes de narcotraficans. L'actriu Pamela Dosantos ha estat esquarterada i en Tomás, un periodista que no passa pel seu millor moment, escriu on, suposadament, van trobar el seu cos. Algú li va passar la dada i no va comprovar que, molt a prop, hi vivia un dels homes més temuts del nou règim.

Aquest incident fa que "Los Azules", que de joves eren inseparables, tornin a reunir-se: En Tomás, l'Amelia (dirigent d'un partit de l'oposició), en Jaime (relacionat amb els serveis d'intel·ligència del país) i en Mario, que fa una mica de tot. L'Amelia és la dona que tots desitjaven i que dos dels tres encara no han oblidat. Fa la sensació que ella sempre va de cara. Tot al contrari que en Jaime, que no saps ben bé ni qui és ni cap a on va. Està barallat amb el seu influent pare des de fa molts anys. Són quatre personatges molt ben dibuixats, amb les seves pors ben definides, com els seus objectius. Ara no poden ternir-lo més clar: descubrir que va assassinar la Pamela i salvar en Tomás.

"Los corruptores", escrita per Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Mèxic, 1952), és una novel·la completíssima, amb un munt de temes sobre la taula; i bons recursos de periodisme d'investigació. Per començar l'amistat de "Los azules", tot i que alguns dels seus integrants potser no són el tipus de persona que poden semblar en un primer moment. Per continuar, l'autor reflexiona sobre la política del seu país i els suborns que, segons assegura, són constants. Allà tampoc no hi ha un pam de net! I per acabar-ho d'adobar, hi ha una bona reflexió sobre les noves tecnologies, amb internet i els telèfons mòbils al capdavant. Zepeda Patterson deixa clar i, sempre ha estat així, que qui domina la informació sempre té el poder.

Els fets explicats fins ara estan envoltats d'una bonica historia d'amor, que ho impregna pràcticament tot. A més a més, s'acaba la lectura i  ni t'imagines com pot acabar tot. El llibre, ple d'aventures, té 412 pàgines i està publicat per Destino. Al final queda clar -és més, l'escriptor ho ha confirmat- que "Los Azules" tindran continuïtat. Me n'alegro!

"Era un buen arreglo, Joaquín suministraba más dinero en efectivo del que podía necesitar para sus caprichos y un par de veces le habían eliminado obstáculos en su carrera. Pero la visita del primo del día anterior era para modificar las reglas; por vez primera, el cártel le hacía una asignación específica: convertirse en la amante de Augusto Salazar, a la sazón el hombre de confianza de Prida, gobernador del Estado de México y serio precandidato a la presidencia".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy