Estafadors de pa sucat amb oli (però amb estil)

David O. Russell sembla haver trobat la fórmula de l’èxit. L’any passat, amb “Silver Linings Playbook”, va aconseguir nou nominacions als Oscar. Entre elles, la de Jennifer Lawrence, que se’n va emportar l’estatueta a la millor actriu. Amb “American Hustle”, suma una nominació més -un total de deu- i Lawrence torna a estar entre les finalistes, ara en la categoria de millor actriu de repartiment.

“American Hustle” està nominada en les sis categories principals; millor pel·lícula, director, actor i actriu principals (Chrisian Bale i Amy Adams), actor i actriu de repartiment (Bradley Cooper i Lawrance) i guió original. La pel·lícula m’ha agradat força, però segueixo apostant per “The Wolf of Wall Street”. Em quedo amb dues de les interpretacions, les de Bale i Adams. Bale està espectacular en el seu paper de timador, amb molta panxa i un cabell que s’enganxa amb pega (està calb del mig) quan té una reunió important. També està genial l’Adams, amb uns escots de vertígen. Fan la parella perfecta. Cooper i Lawrence també treballen molt bé, però diria que estan un nivell per sota dels seus companys... tot i el Globus d’Or que ella ja té a la butxaca.

En Cooper fa de Richie DiMasso, un agent de l’FBI amb ganes de convertir-se en policia estrella. No té clar a qui ha d’agafar ni perquè, però quan més gran i més poder tinguin els detinguts, millor. I per a aconseguir-ho farà servir tots els mitjans que estiguin al seu abast, encara que no siguin ligítims del tot. És per això que demana la seva col·laboració a una parella de timadors, Irving Rosenfeld (Bale) i la guapíssima i seductora Sydney Prosser (Adams), als qui ell mateix ha enganxat intentant aixecar-li la camisa. Immunitat a canvi de logística. Si cauen polítics corruptes, seria genial. La Sydney és l’amant de l’Irving, casat amb la Rosalyn (Lawrence) i amb un fill.

Podríem definir la pel·lícula com un bon thriller polític, ambientat als anys setanta, amb una estètica molt semblant a l’anterior pel·lícula del director. El repartiment també és pràcticament el mateix, amb el gran Robert de Niro, que aquesta vegada fa de mafiós, inclòs. S’ha de veure.

"UNA CUESTIÓN DE TIEMPO"

Feia temps que sentia parlar d'aquesta pel·lícula i encara no havia tingut l'oportunitat de veure-la. Se'n va emportar el premi del públic al Festival de Sant Sebastià. "Una cuestión de tiempo", de Richard Curtis, s'aguanta per la simpatia de la seva parella protagonista: Domhnall Gleeson i Rachel McAdams, que cauen molt bé des del mateix moment que surten en pantalla. Fan de Tim Lake i de Mary, la noia de qui s'enamora perdudament.

Estem davant d'una pel·lícula còmoda de veure i força positiva, que ens deixa el missatge d'aprofitar la vida mentre ens vingui de cara. Cal gaudir de les coses del dia a dia i no preocupar-se pel que queda fora del nostre control. Tot i que, aquí, precisament, està la gràcia d'aquesta història: En Tim té l'oportunitat de viatjar en el temps -com tots els homes de la seva família- i canviar les coses que no li han sortit bé. En té prou amb entrar en un lloc fosc, tancar els ulls i apretar els punys. Ho aprofitarà, com no, per aconseguir l'amor de la Mary. Des del primer dia que la veu sap que serà la dona de la seva vida. Al pare d'en Tim, que li explica el secret el dia que fa 21 anys, l'interpreta Bill Nighy. Un pèl ensucrada, potser massa, però amb bones interpretacions i una acurada posada en escena.

"LA TERAPEUTA" (GASPAR HERNÁNDEZ)

Gaspar Hernández ha trigat cinc anys per escriure "La Terapeuta" i jo me l'he llegit en un dia. Espero que no em renyi com la meva mare, quan em menjo en deu minuts el sopar que ha fet en dues hores. Tant que costa de fer i tan poc d'acabar-s'ho! El llibre té 255 pàgines i està publicat per Columna. D'en Gaspar, escriptor i periodista, ja havia llegit "El silenci", Premi Josep Pla 2009. M'ha tornar a soprendre molt positivament.

De "La terapeuta" explicaré ben poques coses, perquè s'ha de llegir la novel·la i conèixer als seus dos principals protagonistes a poc a poc, sense que ningú ens expliqui més del que és necessari. Només diré que són un actor català de teatre de prestigi, l'Hèctor Amat, i las seva psicòloga, l'Eugènia Llort. Del que sí puc parlar és del fons de la història, amb l'ansietat com a personatge de luxe. És un dels mals més comuns del segle XXI i només en pot parlar amb propietat qui la coneix perquè l'ha patit o la pateix. "Tenir por de la por", diu en Gaspart en un moment del seu llibre. És molt pitjor esperar l'atac d'ansietat que l'atac en sí mateix. És aquella falta de confiança, aquells dubtes, aquells minuts de bloqueig... A "La terapeuta" tot queda perfectament reflectit.

L'ansietat és la protagonista estel·lar del llibre, però en Gaspar també reflexiona sobre què pot causar-la, més enllà d'intentar definir-la com a malaltia. N'és en part culpable aquesta competitiva societat en què ens ha tocat viure? No seria bo deixar de costat, de tant en tant, el diari, l'smartphone, el Facebook, el Twitter i tot el que faci falta? Podem regalar-li al nostre cervell moments de descans i, per què no, possibilitar que s'humanitzi una mica més? Els EROS a les empreses, que ens tenen a tots preocupats, conseqüència (o no) de la crisi econòmica, tampoc no ajuden a la nostra salut mental. M'ha agradat la definició de persones o llocs "santuari", on els ansiosos es troben més bé, més protegits.

Tres noms m'han cridat l'atenció mentre llegia. El del psicòleg Antoni Bolinches, amb qui vaig coincidir una etapa llarga a Els Matins de TV3, i els de Woody Allen i Carey Mulligan, que estan entre els meus directors i actrius preferits. A ella la vaig descobrir a "An education" (2009) i ja no m'he perdut cap de les pel·lícules en què ha sortit, l'última "Inside Llewyn Davis" (2013). Són moltes les referències cinematogràfiques, teatrals i literàries que fa Gaspart a "La terapeuta", un llibre que es llegeix d'una tirada... en l'època de les teràpies per Skype.

"En una època com l'actual, en què se sobredimensiona el jo, el que penso, el que sento, els meus gustos, les meves fotos, no donar-se importància és tot un descans. Molta gent està preocupada per la seva importància personal. Per la imatge que els altres tenen d'ells. És com si haguessin creat un "jo ideal" en la seva fantasia, del qual han d'estar a l'altura. En aquest sentit, Facebook fa patir. Perquè ningú no està a la altura del "jo ideal" de Facebook.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy