Una història d'amor total (entre dones)

Hi ha dues pel·lícules que feia temps que perseguia en versió original i que, fins a aquesta semana, no havia tingut l'oportunitat de veure. Sobretot la primera, "La vie d'Adèle", que no ha arribat als grans circuits comercials, encara menys en VO. I això que se'n va emportar la Palme d'Or al Festival de Cannes. La veig triomfant als Oscars.

Per sobre de tot, "La vie d'Adèle", d'Abdellatif Kechiche ("Cuscús", 2007), és una gandíssima història d'amor. Crec que no m'equivoco si la qualifico com la més potent i transgressora de la història del cinema recent. Això per un costat. I, de l'altre, la pel·lícula ens descobreix una actriu extraòrdinaria. Es tracta d'Adèle Exarchopoulos, amb un somriure que omple la pantalla. Té només vint anys i un futur esplendorós per davant. Curiosament, l'Adèle fa d'Adèle, una noia guapíssima que, de cop i volta, perd el cap per una altra. Fins aquell dia, només havia sortit amb nois, però l'Emma li trenca tots els esquemes. S'enamora perdudament d'ella.

A l'Emma (Léa Seydoux) sempre li han agradat les dones. L'Adèle s'enamora d'ella des del mateix dia que la veu pel carrer. Li crida l'atenció, potser pel seus cabells blaus, i ja mai més se la pot treure del cap. La seva primera escena de sexe, que dura més de deu minuts, segur que marcarà un abans i un després en el cinema lèsbic. És explícita, molt explícita, i amb un punt de desesperació que no la fa apta per a tots els públics. I no explico més. Només vull afegir que, a partir que comença a sortir amb l'Emma, l'Adèle és rebutjada per una gran part de les seves amistats, que no entenen perquè ha perdut el cap per una dona. Estem davant d'una pel·lícula, crua i directa, que s'acaba convertint en un assaig sobre l'amor lliure. Totalment imprescindible.

"SPRING BREAKERS"

L'altra pel·lícula pendent que he pogut veure aquestes festes de Nadal és "Spring Breakers", dirigida per Harmony Korine. N'havia sentit a parlar moltíssim, en la majoria dels casos molt bé. Hi estic completament d'acord, però tampoc és un títol agradable a la vista per a tots els públics. Són noranta minuts de festa total, amb sexe, alcohol i drogues, sobretot moltes drogues. Una bogeria sense límits!

Les quatre actrius protagonistes són trencacors d'adolescents: Selena Gómez, Vanessa Hudgens (la Gabriella de la nissaga "High School Musical", aquí de ros), Rachel Korine i Ashley Benson, que diria que és la que té més estil de totes. Ell és un irreconeixible James Franco, que dóna vida a un traficant d'armes i drogues. L'Alien treu a les quatre noies de la presó, en benefici propi, després que les tanquessin per pasar-se de voltes amb les substàncies prohibides. És en aquest punt quan la pel·lícula fa un gir de cent vuitanta graus. L'acció de veritat, més enllà de la música i la ballaruca, encara ha d'arribar. I de quina manera!

"Spring Breakers" és alcohol i drogues, però també atracaments i assassinats. Les aventures de l'Alien amb dues de les noies, aventures criminals i sexuals -n'hi ha de les dues-, són espectaculars. El seu enfrontament amb un exsoci, que ara és el seu màxim rival, treu espurnes i tot sembla indicar que només en pot quedar un... o cap. En el fons, la pel·lícula ens parla de la recerca de la felicitat, tot i que els cinc que la busquen, com tants d'altres, potser han girat cap el costat equivocat. Pistoles, metralletes i trets per donar i per vendre. Novedosa visualment, amb música contundent i un final que, per a mi, és el millor de tota la pel·lícula. Veig que molts blocaires l'han col·locat entre els cinc millors títols de l'any.

"LAS REPUTACIONES" (JUAN GABRIEL VÁSQUEZ)

De Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973), Mario Vargas Llosas en diu que és una de les veus “més originals de la nova literatura llatinoamericana”. Acabo de llegir “Las reputaciones”. És un llibre curtet, només té 141 pàgines, molt intens, i està publicat per Alfaguara. El protagonista principal de la història és Javier Mallarino, el caricaturista més important i respectat de Colòmbia. Respectat i també temut perquè, amb un trist paper i una mica de tinta, és capaç d’enviar qualsevol a la misèria.

Mallarino ja té una certa edat, 65 anys, i el país li està preparant un merescut homenatge, tot i que continua en actiu. Quatre dècades d’èxit total l’avalen. Pel seu sedàs han passat polítics, escriptors, familiars, amics... i tothom qui, en el seu moment, ha cregut que feia falta. Mai no li ha tremolat el pols ni s’ha deixat influenciar per ningú. Potser per la seva dona en els seus inicis com a “pintador de mones”? Però, quan menys s’ho espera, tot el seu món canvia; i no perquè el pressionin de fora. Tot ve de dins! Els seus dubtes coincideixen amb la visita d’una dona desconeguda, tot i que, al final, descobreix que ja l’havia vist un cop. Un sol cop. Segur que ha actuat bé tots aquests anys? Ha estat just amb totes les persones que han caigut per culpa seva?

A “Las reputaciones” Vásquez reflexiona sobre el passat i sobre com canvien algunes coses amb el pas del temps, sota una nova mirada, quan disposem d’un nou punt de vista per analitzar-les. També podríem dir que l’escriptor colombià es refereix als anomenats “judicis paral·lels”, que tant de moda estan avui en dia. El llibre, amb una escriptura directa i molt refinada, passa francament bé. Totalment recomanable. M’he quedat amb ganes de llegir més coses d’ell com, per exemple, "El ruido de las cosas al caer".

“Mire, dijo Mallarino, vivimos en tiempos desorientados. Nuestros líderes no están liderando nada, y mucho menos están contándonos lo que pasa. Lo importante en nuestra sociedad no es lo que pasa, sino quién cuenta lo que pasa. ¿Vamos a dejar que sólo nos lo cuenten los políticos? Sería un suicidio, un suicidio nacional. No, no podemos confiar en ellos, no podemos quedarnos con su versión. Nos toca buscar otra versión, la de otra gente con otros intereses: la de los humanistas. Es eso lo que soy yo: un humanista. No soy un chistógrafo. No soy un pintamonos, Soy un dibujante satírico”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy