Assaig sobre la cobdícia i la feina ben feta

Wes Anderson (Houston, Texas) -44 anys- és un director diferent. El segueixo de ben a prop des d'"Acadèmia Rushmore", estrenada l'any 1998, i no decep mai. Visualment, té un estil molt definit i els seus personatges són exuberants i excèntrics com pocs. La seva última pel·lícula, "El Gran Hotel Budapest", és una petita meravella: divertida, esbojarrada, romàntica i amb un repartiment d'autèntic luxe. Molt recomanable.

Per sobre de tot, estem davant d'un gran assaig sobre la cobdícia; i també sobre l'amor per la feina ben feta. La cobdícia està protagonitzada pels hereus de la família de Madame D., a qui dóna vida una quasi irreconeixible Tilda Swinton. Em refereixo als dolentots Jopling i Dmitri, interpretats per Adrien Brody i Willem Dafoe. Anderson treu el millor de tots dos. L'amor per la feina ben feta la tenen, i de quina manera, el conserge de l'Hotel, Gustave H. (un encantador Ralph Fiennes) i en Zero Moustafa (Tony Revolori) el seu jove mosso d'ascensor. Tots dos viuen aventures molt perilloses, amb presó inclosa pel primer.

La història d'"El Gran Hotel Budapest", que passa als anys 30 i als anys 60, gira al voltant del robatori i l'intent de recuperació d'un quadre, titulat "Niño con manzana". Robatori; o no, segons com es miri. A més a més dels actors mencionats fins ara, també treuen el cap, en papers petitíssims, Jeff Goldblum (advocat), Harvey Keitel (pres), Jude Law (escriptor), Edward Norton (policia), Bill Murray i Owen Wilson (conserges) i l'encantadora Soirse Ronan, que fa d'ajudant de pastissera. Per acabar, vull destacar la vermellosa i espectacular posada en escena, que dóna a la pel·lícula l'embolcall perfecte. Diria que potser és la millor de les dirigides fins ara per Wes Anderson, que no deixa indiferent ningú.

"3 BODAS DE MÁS"

Encara no havia tingut l'oportunitat de veure-la i m'ha sorprès positivament. Em refereixo a "3 bodas de más", de Javier Ruiz Caldera (Viladecans, 1976). És la seva segona pel·lícula, després de "Promoción fantasma". És una divertida comèdia romàntica, amb una Inma Cuesta espectacular. Personatges treballats, sobretot el de la Ruth i gags que funcionen francament bé.

La Ruth mai no ha tingut massa sort amb els homes. Potser s'il·lusiona massa aviat i els agobia? Potser hauria de ser més exigent i no deixar-se seduir per qualsevol? Sigui com sigui, el mateix dia rep tres invitacions de casament. Que qui es casa? Doncs tres dels seus tres ex! I sí, han tingut la barra de convidar-la. I això que l''últim la va deixar fa només tres mesos, per por al compromís... I no explico més. A les antigues parelles els interpreten Paco León, la model Laura Sánchez -que fa de transsexual- i el còmic Berto Romero. Hi ha dos homes més a prop de la vida de la Ruth, un cirurgià plàstic que es diu Jonàs (Quim Gutiérrez) i el nou becari que l'ajuda a la feina, en Dani, a qui interpreta Martiño Rivas.

Entre d'altres missatges, Ruiz Caldera ens diu que, a la vida, de vegades també hem de saber dir que no. Plantar-se, encara que pugui semblar que es fa un pas enrere, pot ajudar a fer-ne dos cap a endavant. Seguiré amb interés les properes pel·lícules d'aquest director, que l'any que ve estrenarà "Anacleto: Agente Secreto", també amb Quim Guitiérrez en el repartiment. Per cert, ell i la guapíssima Inma Cuesta ja van coincidir a "Primos" (2011), de Daniel Sánchez Arévalo.

"EL NÉT DEL PIRATA" (MANUEL CUYÀS)

Podríem dir que “El nét del pirata”, de Manuel Cuyàs (Mataró, 1952), és un llibre rodó, amb principi i final a l’Argentina. Rodó com el món que va recórrer el seu avi en vaixell, com els formatges que comprava a Perpinyà i que, inicialment, dubtava si s’havien de menjar amb o sense crosta. Estem davant d’un llibre de memòries, ple de divertides vivències, publicat per Edicions Proa. Té 286 pàgines i passa molt bé.

De Cuyàs em quedo amb la seva passió infinita pel cinema, que comparteixo amb ell. Va començar a anar-hi quan era molt petit, quasi per prescripció mèdica -per un problema en els ulls-, i aquesta sana bogeria pel setè art l’ha acompanyat tota la vida. Veient una pel·lícula, refugiat en la foscor de la sala, en Manel diu que sempre ha trobat la tranquil·litat que potser li faltava en aquell moment. En el llibre ens parla d’alguns dels seus títols preferits, com “Viva Zapata” o “El hombre que mató a Liberty Valance”. Va formar part del Film Ideal Club mataroní, va escriure sobre pel·lícules, es va escapar reiteradament a Perpinyà per veure les estrenes que aquí no arribaven mai, va tenir petites incursions en el cinema amateur (com a director) i, cinematogràfica, és també una de les grans anècdotes que explica: quan Ava Gardner es va aturar en un bar de Mataró per anar al lavabo.

“El nét del pirata” també és història viva de Mataró. A través dels ulls d’en Manel, veiem la seva transformació –m’ha impressionat l’adéu del tramvia, amb tot el que va significar- i recordem quines són les seves festes principals (amb les Santes al capdavant) i les seves menges predilectes; aquells pèsols, faves i maduixots que sempre creixen mirant el mar. L’olor de roba que feia la ciutat, gràcies al tèxtil, la idea que tenen els mataronins que a la ciutat mai no hi fa fred (res, són quatre dies!) i la paraula ramblejar (anar amunt i avall de La Rambla) són altres aportacions de l’autor, que també ens explica la passió que van tenir molts dels seus familiars i veïns per anar a comprar a Andorra. Un dels fets periodístics que en Manel Cuyàs relata és com Jordi Pujol li va demanar que l’ajudés a escriure les seves memòries.

“He vist pel·lícules inacabades perquè no havia arribat l’última bobina, he vist actors ressuscitar perquè els rotlles s’havien desordenat, he vist en blanc i negre pel·lícules que originalment eren en color, he vist mudes pel·lícules que havien de ser sonores, i sonores algunes que havien de ser mudes, he vist un espectador caure de l’amfiteatre a la platea, he assistit a evacuacions d’urgència, he seguit les pel·lícules assegut en una butaca, assegut a terra, a peu dret, i de més petit, a collibè del pare. Al cine hi he plorat, hi he rigut, hi he passat por, hi he berenat i he sopat. Una cosa que no hi he fet mai és dormir-hi”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy