En Bruce és un altre “tinent” corrupte!

Salvant les distàncies, “Filth, el sucio” m’ha recordat “Teniente corrupto” (1992), dirigida per Abel Ferrara i interpretada magistralment per Harvey Keitel. El protagonista és en Bruce Robertson, un detectiu d’Edimburg capaç de qualsevol cosa per aconseguir un ascens. Li dóna vida el polifacètic James McAvoy (“La última estación”, 2009). Ho fa francament bé.

En condicions normals, en Bruce no hauria de tenir cap problema per imposar-se a la resta dels seus rivals, que estan molt menys preparats que ell. El problema és que les condicions no són les normals: és addicte a la droga, a l’alcohol i al sexe; i corrupte fins a punts insospitats. “¿Per què et vas fer policia?”, li pregunten en un moment de la pel·lícula. “Per la repressió policial”, contesta “Volies combatre-la des de dins?”, afegeix el seu company. “No, volia formar-ne part”. Més clar, impossible. La lluita per l’ascens arriba en un mal moment pel cos de policia, que ha d’investigar l’assassinat d’un estudiant asiàtic.

En Bruce cada cop està pitjor. Castiga el seu cos i no descansa. Veu visions i pren un munt de pastilles, receptades pel Dr. Rossi, interpretat per un divertidíssim Jim Broadbent (“Another year”, 2010). Del repartiment també destaquen Eddie Marsen i la guapíssima Imogen Poots. Tots dos també fan de policies. Estem davant d’un thriller violent, àgil i molt mal parlat, amb alguns tocs d’humor negre. Està dirigit per Jon S. Baird, que es basa en un llibre d’Irvine Welsh, l’autor de “Trainspotting”.

"EL HOMBRE MÁS BUSCADO"

Una pel·lícula d’espies molt ben feta, com les d’abans. Té el segell de la “vella escola”. El mateix segell que ha representat, i de quina manera, Phillip Seymour Hoffman, mort el 2 de febrer. Interpreta a Günther Bachman, el cap d’una xarxa d’espionatge a Hamburg. Van darrere d’un líder islàmic que es diu Abdullah. Consideren que, darrere de la seva imatge de persona respectable, s’amaga alguna cosa.

Intentaran arribar a Abdullah a través d’un immigrant txetxè que arriba a Alemanya per cobrar una milionària herència. A la seva advocada la interpreta Rachel McAdams (“Una cuestión de tiempo”, 2013). El banquer que li ha d’entregar els diners és Willem Dafoe. També té un petit paper Daniel Brühl, que fa d’un dels joves investigadors. La pel·lícula està basada en una novel·la de John le Carré i ens explica la complicada trama d’espionatge i la lluita de poder que manté el grup d'en Günther amb la policia alemanya i els observadors nord-americans. Tothom vol posar-se la medalla, encara que això impliqui acabar traint un col·laborador. Ningú pot refiar-se de ningú.

“El hombre más buscado està dirigida” per Anton Corbjin (“El americano”, 2010). Pel meu gust, aquesta última és força millor. Podríem parlar d’una adaptació intel·ligent i molt ben portada. Les negociacions i el raonament estan molt per sobre de l’acció, que és més aviat poca. La pel·lícula dura dues hores i un minut, però passa francament bé. La presència de Seymour Hoffman, sobretot si n’ets fan, la fa totalment imprescindible.

"EL BIGOTI" (EMMANUEL CARRÈRE)

Des que vaig llegir l’excepcional “Limónov”, vaig quedar atrapat per l’escriptura del francès Emmanuel Carrère (París, 1957). D’ell, La Breu Edicions acaba de publicar “El bigoti”, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa. Només té 157 pàgines i és una petita meravella. A França es va editar l’any 1986. Mai havia pensat que un simple bigoti (o no tan simple) pogués donar per tant. Brutal!

El primer que em ve al cap quan penso en aquest “assaig de ficció” són dues coses: que tornar-se boig potser no és tan difícil com pot semblar i que Carrère transmet perfectament l’angoixa creixent del protagonista. El que comença com una petita broma, corre el risc d’acabar en tragèdia. El protagonista del llibre, que fa molts anys que porta bigoti, se’l treu per sorprendre a la seva dona i als seus amics. Se’l treu si ens el creiem a ell, està clar. Amb Carrère entrem a la dimensió desconeguda. Ningú li menciona el seu sobtat canvi d’aspecte i, com que creu que ho fan per prendre-li el número, decideix seguir-los el joc. Fins que se’n cansa! Inicialment, està convençut que tot és una juguesca de la seva dona, l’Agnès (hi ha precedents), però comença a dubtar i ja no sap què pensar. Estar boig ell? Ella? Cap dels dos? Potser tots dos? Per què li diu que mai ha portat bigoti?

Entre altres coses, a “El bigoti” Carrère ens parla de la falta de confiança de les persones normals, del canvi de perspectiva que podem patir els humans quan ens canvien la base que aguanta el nostre món més petit i individual. Els dubtes assalten al protagonista, que arriba a pensar que potser ha perdut els papers, ha parat boig. O tot és un muntatge del seu entorn, on ell n’és la víctima perfecta? Com sempre, l’escriptura de Carrère és àgil, directa i d’una subtilesa excepcional.

“Però ell sabia que no havia perdut l’enteniment, encara que sigui una convicció comuna en la majoria de bojos, res no els pot convèncer del contrari, i també era plenament conscient que als ulls de la desventura com la seva no podia significar altra cosa que la demència. Quan la veritat, ara se n’adonava, era que tot plegat era més complex. No estava boig. L’Agnès, en Jérôme i els altres tampoc. Era només que l’ordre del món havia patit un daltabaix abominable però discret que havia passat per alt a tothom tret d’ell, i que el col·locava en la posició de l’únic testimoni d’un crim a qui lògicament s’ha d’abatre”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy