El teorema no l'entén ni Terry Gilliam!

Escriure sobre “The Zero Theorem” és tan difícil com resoldre la hipòtesi que dóna títol a la pel·lícula. Terry Gilliam és un director complicat i, aquest cop, diria que es passa de frenada, molt més que en els seus últims títols. Visualment, la similitud amb “Brazil” (1985) és evident, però l’argument és força confús i no acaba de connectar del tot amb l’espectador, com a mínim amb mi. Prescindible.

A més a més de “Brazil”, d'aquest director sempre em quedaré amb “Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores” (1975), amb “El sentido de la vida” (1982) -totes dues compartint direcció amb Terry Jones, en els millors moments de Monty Python- i amb “12 monos” (1995), ja en solitari. Per “The Zero Theorem” compta amb un repartiment de luxe, encapçalat per Cristoph Waltz, Matt Damon, Tilda Swinton i Mélanie Thierry. Waltz dóna vida a Qoehn Leth, un home solitari i  estrany que viu en una església. La va comprar després que s’incendiés, a una asseguradora. Treballa per una empresa intentant resoldre el "teorema del zero", com molts altres companys. Quan parla ho fa en plural, se suposa que pateix doble personalitat, i espera (o esperen) una trucada que no arriba mai.

Matt Damon, pràcticament irreconeixible, és el cap d’en Leth i la Tilda Swinton, especialitzada en papers extrems, la psicòloga que el tracta a través de la pantalla de l’ordinador. Parlo, per exemple, de les seves aparicions a “El gran hotel Budapest” (2014), “Rompenieves” (2013) i “Monrise Kingdom” (2012)... Espero que no acabi embogint! Quin és el missatge de la pel·lícula? Doncs diria que intenta explicar-nos que ens hem de concentrar en el present, en lloc de somiar en coses d’un futur que potser no arribaran mai. Es tracta de viure al dia i gaudir dels petits plaers que, moltes vegades, potser no sabem apreciar. Thierry interpreta a Bansley, una noia que, tot i que possiblement tampoc no està massa bé del cap, intenta recuperar Leth per a la societat.

En un món no massa llunyà, on la tecnologia ha deixat en segon pla les relacions humanes, la majoria de contactes ja són virtuals. Per què ens hem de parlar cara a cara, mirant-nos els ulls, si podem fer-ho a través d'un ordinador? Gilliam ens retrata el futur -és veritat- però diria que, malauradament, no s'allunya massa de la nostra realitat. En Leth i la Bansley s’entenen més a través de les noves tecnologies que personalment, com hauria de ser. Evidentment, el director britànic segueix preguntant-se per l'origen de la vida, com ha fet al llarg de la seva carrera.

"MATAR AL MENSAJERO"

Vaig anar-la a veure sense saber-ne massa cosa i em va sorprendre molt positivament. Em refereixo a “Matar el mensajero”, de Michael Cuesta, amb una llarga trajectòria en el món de la televisió, amb sèries com “Homeland”, “True Blood”, “Dexter” i “A dos metros bajo tierra”. Aquest cop, la història de Cuesta està basada en fets reals i ens explica la història del periodista nord-americà Gary Webb.

A Webb l’interpreta un grandíssim Jeremy Renner, a qui no fa massa vaig veure a “El sueño de Ellis” (2013). És un dels actors de moda. Del repartiment també em va agradar molt Mary Elizabeth Winstead (que fa de la seva dona) i Oliver Platt, el director del diari San José Mercury News. Cuesta compta amb secundaris de luxe, com Andy García o, Ray Liotta. També té un petit paper l’espanyola Paz Vega, que està guapíssima com la xicota espavilada d’un traficant de drogues. Surt poc, però el seu és un personatge clau en l’elaboració de la història. Feia temps que no la veia al cinema. De fet, si passa a la història diria que ho farà com a protagonista d'un títol de fa molts anys, “Lucía y el sexo” (2001).

“Matar al mensajero”, que dura dues hores, és una pel·lícula político-periodística compromesa i amb molt de ritme. Fas costat de Gary Webb des del primer moment i et preguntes què faries si et trobessis en una situació similar. Què és prioritari explicar la veritat o mirar per la seguretat de la teva família? L’únic que explicaré de l’argument és que Web descobreix que els barris negres dels Estats Units van ser inundats de crac per recaptar diners per comprar armes i donar suport a la contra de Nicaragua. Qui estava darrere de tot? Segons el periodista, la CIA! Lògicament, els seus descobriments no agradaran gens ni mica al govern, que intentarà ensorrar la seva reputació per tots els mitjans possibles.

"OFRENDA A LA TORMENTA"

Trobaré a faltar a la inspectora Amaia Salazar, la gran protagonista de la sensacional trilogia del Baztan, escrita per Dolores Redondo (Donosti, 1969). En castellà, l'ha publicat Destino; i en català, Columna. "Ofrenda a la tormenta", que va sortir a la venda la setmana passada, té 546 pàgines i és igual o fins i tot millor que els dos anteriors: "El guardián invisible" i "Lagado en los huesos". A la seva propera novel·la no hi sortirà Salazar, però tornarà, segons em va dir a TV3.

Sempre s'ha parlat de trilogia, que ho és, però és millor analitzar l'obra de Redondo en el seu conjunt, com un llibre únic, que és el que realment és. Per què ho dic? Doncs perquè s'ha de llegir des del començament. És impossible entendre "Ofrenda a la tormenta" si abans t'has empassat les dues parts anteriors. Tot està relacionat, retroalimentat i, sobretot, molt ben lligat. Sense conèixer els crims dels "Tarttalo" i els del "Basajaun" és impossible concentrar-se en els de l'"Inguma", protagonista d'aquesta tercera part.

Aquest cop, després de resoldre els dos casos anteriors, la inspectora Salazar ha de descobrir si hi ha alguna cosa estranya darrere de les morts de nens més petits de dos anys. A tots se'ls va diagnosticar "mort de cuna", una espècie de mort sobtada. Ella no ho veu gens clar, encara menys quan sospita que algun dels cossets pot haver estat robat. A la seva germana bessona també la van matar quan va néixer i el seu cos tampoc no el van trobar. És per això que la inspectora Salazar vol arribar al final, agafant-s'ho com si fos un cas personal.

 CIENTÍFICA, PERÒ POTSER NO TANT

La radiografia que Delgado fa de Salazar torna a ser espectacular. Al seu costat, vivim els problemes que té amb els seus companys de departament, la veneració cap al jutge Markina, els seus estira i afluixa amb la seva parella, en James, i el seu amor boig pel seu fill Ibai. Però, sobretot, vivim la seva relació amb la tieta Engrasi.

Estic segur que, sense la tieta, que és qui la manté amb els peus al terras, seria incapaç de tirar endavant. Igual que en els anteriors llibres, Salazar, amb una ment científica i, al principi, un pèl quadriculada, ha de obrir-se de mires i assumir que no tothom pensa com ella. És veritat que ha crescut escoltant moltes coses sobre les tradicions celtes i el món de la natura, però sense acabar-ho d'assimilar. La Engrasi és qui li fa veure que tot és possible. Fins i tot, que hi hagi sectes -aquí comença tot- que encara puguin venerar la natura, amb ofrenes humanes incloses. Serà difícil trobar una novel·la negra tan viva, lògica -perquè ho és- i elèctrica com aquesta. Felicitats, Dolores. Ets gran!

"Eran más de las once cuando llegó a Elizondo. Atravesó la desierta calle Santiago y, tras cruzar el puente, giró a la derecha y luego a la izquierda tras el Trinquete para ver Juanitaenea. El huerto, abandonado desde la detención de Yáñez, comenzaba a evidenciar la falta de cuidados. Observó que algunas de las altas cañas que sostenían los cultivos se habían caído, y en la parte más cercana a la carretera, donde llegaba a alumbrar las luz de las farolas, vio que habían crecido unos indeseables hierbajos. Con la escasa luz de aquella noche de luz creciente, la casa presentaba un aspecto casi siniestro, a lo que contribuían los palés de material de obra amontonados en la entrada sin ningún orden".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy