Com quasi tots els genis, Turner tenia un caràcter molt difícil. Deixa de banda a la seva família, dona i filles, per dedicar-se les vint-i-quatre hores del dia a la pintura. Amb l’únic que té una relació més o menys normal és el seu pare, que podríem dir que treballa per ell. Molts cops li compra els materials que necessita, li prepara les pintures i, fins i tot, li fa de marxant. També em va agradar moltíssim el paper de Dorothy Atkinson, com minyona (i de vegades alguna cosa més) dels Turner. Els seus registres són il·limitats! Al pare l’interpreta Paul Jesson. Tant ell com Atkinson han treballat, principalment, en sèries de televisió.
L’altre fet destacat és la fotografia de Dick Pope, que ja havia treballat amb Mike Leigh en títols com “Another year” (2010) i “Happy, un cuento sobre la felicidad” (2008). Aconsegueix que cada paisatge sigui clavat als quadres de Turner. La seva mirada és la del pintor londinenc. Una biografia interesant, bones interpretacions i una posada en escena visualment molt atractiva. Però, tot i això, la pel·lícula no és rodona del tot. És massa llarga, dues hores i mitja, i potser no acaba d’aprofundir en la psicologia de Turner, més enllà de veure els seus quadres i de saber que tenia un caràcter ben esquerp. Els fans del personatge s’ho passaran pipa. La resta, potser no tant. Malgrat tot, una bona proposta per aquestes festes.
"MOEBIUS"
Em sap greu dir-ho, però, amb el pas del temps, Kim Ki Duk ha perdut part de l’originalitat que el va convertir en un director totalment imprescindible. S’ha especialitzat en temes escabrosos, excessivament desagradables, traspassant el límit d’allò que és permissible. Això queda claríssim a “Moebius” (2013). Visualment, és una de les pel·lícules més dures que he vist mai. Pel que veus i també pel que t’imagines. T’ho posa tot molt fàcil! Està protagonitzada per Cho Jae-hyun, Seo Young-ju i Lee Eun-woo, una de les muses del cinema coreà recent, amb títols com “Nameless Gangster” (2012), “Pietà” (2012), del mateix Kim Ki Duk; i “The Yellow Sea” (2010).
La Lee interpreta a la mare de la família protagonista. Viu amb el seu marit i el seu fill, en edat adolescent. L’home l’enganya des de fa temps i, paral·lelament, el nano, molt despert sexualment, es masturba estirat al llit. M’imagino que, en el cervell malalt de la dona, creix amb força la idea que el jove acabarà convertint-se en un home infidel, a imatge i semblança del seu pare. És per això que, una nit, mentre el nen busca el plaer en solitari, entra en la seva habitació i el capa. Quan el seu marit sent els crits i intenta ajudar-lo, la dona es posa el penis tallat del seu fill a la boca i se l’empassa. Malaltís.
M’imagino que la idea de Kim Ki Duk era reflexionar sobre el desig sexual a l’adolescència i les infidelitats, però es passa de frenada. La part més desagradable de la pel·lícula, només per fans incondicionals del coreà, és quan pare i fill inenten arribar a l’orgasme a través del dolor, fregant-se violentament cames i braços amb pedres.
"LES SET CAIXES "DORY SONTHEIMER"
Podríem dir que la Dory va tenir una vida més o menys normal, fins que, fa uns anys, va descobrir set caixes plenes de documents en un armari de casa seva. Va ser després de la mort de la seva mare. Em col·loco en el seu lloc i segur que no m’equivoco si dic que es va quedar petrificada. Va descobrir que la seva família havia estat víctima de la persecució i de la matança dels nazis. Fins aquell dia, ella ni sabia que eren jueus. La Dory és catòlica, com els seus pares, en Kurt i la Rosl, als qui van batejar, ja a Barcelona, abans de casar-se. Fugien de l’Alemanya de Hitler. Al llarg de la seva vida, van patir en silenci, sense explicar res del seu tortuós passat a la seva filla.
Les set caixes que troba la Dory són el llegat dels seus pares. Suposo que volien que ella revelés els fets al món, sempre que ho cregués convenient. Estaven plenes de cartes, telegrames, fotografies, passaports i altres documents que evidencien el patiment de la seva família, començant pels seus quatre avis. En el llibre, se’n transcriuen un munt. Fan posar els pèls de punta. No és una novel·la. No és una aproximació de la realitat. És una fantàstica biografia, quasi epistolar, de les tres branques familiars de la Dory: les de Baviera, Praga i la Selva Negra. 26 persones mortes; i només 5 supervivents. És una vergonya que encara hi hagi gent que defensi el nazisme i el banalitzi.
A través dels documents publicats en el llibre, veiem el patiment d’una família, obligada a emigrar a diferents punts del món per intentar salvar-se. Fins que Hitler arriba al poder, ocupaven llocs de responsabilitat en la societat alemanya. La vida els anava bé. Tenien casa. Tenien diners. Tenien somnis. Tenien llibertat. Però, de cop i volta, sense entendre perquè, els nazis els hi prenen tot. Només poden quedar-se cent marcs i les coses que hi càpiguen en una maleta. Res més. A “Les set caixes” també es reprodueixen els reglaments de la llei de ciutadania del Reich, com el de 14 de novembre de 1935, amb aquests dos punts: 1-. Un jueu no pot ser ciutadà del Reich. No té cap dret a vot en els afers polítics; no pot ocupar càrrecs públics. 2-. Els funcionaris jueus quedaran jubilats el 31 de desembre del 1935. No calen comentaris.
Després de reconstruir el seu passat, la Dory s’ha dedicat a viatjar pel món, per iniciar contactes amb familiars que ni sabien que existien. Una experiència molt enriquidora que espero que, amb el pas del temps, li ajudi a mitigar el dolor. Oblidar, no oblidarà mai. Però pot estar orgullosa: els seus mai van perdre la dignitat.
“L’aparició de les set caixes va comportar un punt d’inflexió en la meva vida. Han estat mesos de lectura, d’estudi, d’identificació de cares i noms que desconeixia, de poder-los situar en el meu arbre familiar, de saber què va passar i assimilar la veritat, superar les pors i... poder-ho explicar. Un cop coneguda la veritat, entenc l’enfonsament físic i psíquic de la meva mare quan va morir el pare. No era només el marit. Era el seu confident i còmplice, l’única persona amb qui havia compartit tots aquells anys tan durs. Tots dos van decidir segellar les seves poques per poder mirar cap al futur i educar els fills amb llibertat i amor, i sense rancor”.
Bon Nadal a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
1 comentari:
molt interessants les propostes cinèfiles i literàries! que passi unes bones festes!
Publica un comentari a l'entrada