Es dóna la circumstància que les cinc actrius viuen a l’Argentina, on han trobat la feina que potser no van poder fer a Espanya. En aquest país, reivindicar la memòria històrica mai ha estat fàcil. Que li preguntin a Baltasar Garzón, castigat i suspès pel Consell del Poder Judicial per investigar els crims del franquisme. El jutge, per cert, ha recomanat públicament l’obra, en un gest de gran generositat cap a la companyia. També ho ha fet l'actor Federico Luppi. El tema continua sent polèmic. A Catalunya, només s'han fet dues representacions, al Teatre de Ponent de Granollers. Ningú més ha volgut contractar l’obra. I la fan, evidentment, sense cap tipus de subvenció. S’ho paguen tot elles mateixes i, en cas que n’hi hagi beneficis, se'ls reparteixen. A Granollers es van exhaurir les entrades els dos dies.
L’acció comença l’any 1931 i acaba en l’actualitat; és a dir de la II República a la democràcia. Enmig, cinc fets clau, el reconeixement del sufragi femení (1931), l’aprovació de la llei del divorci (1932), el cop d’estat dels revoltats (1936), la supressió de les lleis i els símbols republicans (1939) i la mort del general Franco (1975). Hi ha tres personatges principals en Paco, l’Adelina i en Miguel, tot i que la resta també tenen molt de pes. En Paco és un nacional que acaba desenvolupant un càrrec molt important en l’exèrcit espanyol. Ordena un munt d’afusellaments injustos, amb l’únic objectiu de provocar dolor. Molts innocents van morir per culpa seva i van ser enterrats en foses comunes.
INTERPRETACIONS SUPERBES
El segon personatge principal és l’Adelina, cuinera d’una presó de dones. És vídua, ja que els nacionals van matar al seu marit, per penjar una bandera republicana gegant al campanar del seu poble. A la presó, les monges donen el seu suport incondicional al règim. Per què complicar-se la vida? Per la seva part, en Miguel és un noi de 17 anys que ressuscita per trobar a la seva família. Vol saber si l’estan buscant o no, després de més de 75 enterrat de qualsevol manera. Intueixo que al Miguel l’ajusticien, també, per ser homosexual.
Les cinc actrius, amb una vestimenta senzilla, estan superbes. Riuen, ploren, canten... La majoria fan més d’un paper, només tapant-se el cap o destapant-se’l per canviar de personatge. No necessiten més. Les seves interpretacions tenen una força brutal, fins al punt de fer plorar al públic en més d’un moment. Amb aquesta obra, busquen respostes davant de la negació. Es rebel·len en contra el silenci i d’allò tan fastigós i tan castellà del “'pa' qué remover”. Doncs sí, s’ha de remoure! Els morts s’ho mereixen; i també els vius. Després de la funció, i amb la bandera republicana a les mans (entregada per persones del públic) fan una reflexió en veu alta plena de sentiments. Expliquen que la guerra no té sentit, com tampoc el tenia una dictadura cruel. El seu és un homenatge a les persones, anònimes, que mai sortiran als llibres d’història.
El títol de l’obra s’ha tret del cançoner popular:
“Cuando yo me muera tengo ya dispuesto
en el testamento que me han de enterrar
en una bodega, dentro de una cuba,
con un grano de uva en el paladar”.
@Jordi_Sanuy
Foto: Elisa Viladas (blog granos de uva en el paladar)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada