Sortir de l'infern mai ha estat fàcil

Queda clar que sortir de l'infern és més difícil que entrar-hi! I sinó que li preguntin a en Riggan, el protagonista principal de "Birdman o (la inesperada virtud de la ignorancia)", la darrera pel·lícula del mexicà Alejandro González Inárritu ("Amores perros", 2000). Als Globus d'Or, que es van lliurar dilluns, va guanyar els premis al millor guió (del mateix Iñárritu) i al millor actor de comèdia o musical (Michael Keaton).

Per a mi, el millor de la pel·lícula és l'actuació de Keaton, que fa el paper de la seva vida. Interpreta a un famós actor de cinema que vol demostrar el seu talent -en cas que el tingui- en el món del teatre. A la gran pantalla se'l coneix pel seu paper de Birdman, un superheroi alat. Fins ara, sempre ha treballat darrere d'una màscara. Es dóna la circumstància que Keaton va ser el Batman de Tim Burton en dues pel·lícules. Autobiogràfic? El seu duel amb Edward Norton és espectacular. Per trobar una actuació similar hauríem de remuntar-nos a l'any 1998, que és quan es va estrenar la sensacional "American History X". Norton tambe fa una mica d'ell mateix! Al costat d'ells dos, Emma Stone ("Magia a la luz de la luna", 2014), Naomi Watts i Zach Galifianakis, amb un paper menys histriònic de l'habitual.

Visualment, "Birdman" és una pel·lícula incommensurable. L'ambientació del teatre, ple de passadissos estrets i foscos, és angoixant, com també ho és l'intent d'assolir l'èxit per part d'en Riggan. L'argument també és francament bo, però li faltaria una mica més de mimetisme, tot i les bones interpretacions del planter d'actors. Després de la primera hora -en dura dues- el ritme baixa un pèl i, al final, potser -i dic potser- Iñárritu es deixa anar massa. El mexicà ens parla de l'èxit -la línia que el separa del fracàs és molt fina- i de la necessitat d'estar en pau amb un mateix. El subconscient d'en Riggan (com a Birdman), amb una veu metàl·lica, també està molt encertat, com l'utilització de les xarxes socials, amb Twitter al capdavant. És un títol per reflexionar, perquè té més capes de les que pot semblar en un primer moment.

"THE IMITATION GAME"

De les deu finalistes a la millor pel·lícula dels Globus d'Or (cinc en la categoria de drama i cinc en la de comèdia o musical), a casa nostra només se n'han estrenat sis. He pogut veure-les totes. Les dues guanyadores són "Boyhood" i "El gran hotel Budapest". Si miro enrere i faig memòria crec que em quedaria amb "The Imitation Game", de Morten Tyldum ("Headhunters", 2011). Està basada en un llibre d'Andrew Hodges.

Tyldum ens explica la història del matemàtic Alan Turing, que va ser capaç de desxifrar els codis secrets nazis, criptats amb la màquina Enigma. Ell en va construir una altra, partint del no res, sense que ningú confiés massa en ell. Tenia un caràcter difícil, molt segur en les seves possibilitats; i amb poques ganes de treballar en equip. Segons la pel·lícula, gràcies al seu descobriment es van salvar 14 milions de vides. A l'Alan l'interpreta un grandiós Benedict Cumberbatch. El seu paper és d'Oscar, però aquest any suposo que estarà molt car, amb Michael Keaton i Eddie Redmayne, els triomfadors dels Globus d'Or, entre altres.

Costa de creure que, tot i els seus mèrits infinits, s'acabés destruint a un geni com Turing per la seva orientació sexual. A la pel·lícula només en parla de passada, en els últims minuts, però se'l va castrar químicament. Es va suicidar a la presó, menjant-se una poma enverinada per ell mateix. No em pregunteu com. No en tinc ni idea. Diuen que el logotip d'Apple -el de la poma mossegada- és l'homenatge que li va fer Steve Jobs. "The Imitation game" tenia cinc candidatures als Globus d'Or, però no se'n va emportar cap premi. Del repartiment també destaquen Keira Knightley -que és una assegurança de vida-  i un potentíssim i inquietant Mark Strong. Una pel·lícula imprescindible.

"BIG EYES"

Pel seu paper a "Big Eyes", la sensacional Amy Adams -aquesta actriu cada cop m'agrada més- ha guanyat el Globus d'Or a la millor actriu de comèdia o musical. En la categoria de drama s'ha imposat una altra deesa de l'actuació, Juliane Moore, pel seu paper a "Siempre Alice". Adams interpreta a la pintora Margaret Kane, que dibuixava nens i nenes amb uns expressius i preciosos ulls gegants.

Qui fa de Walter Keane, el segon marit de la Margaret, és l'alemany Christoph Waltz. No sé com era aquest home en realitat, però l'actuació de Waltz és molt histriònica, fins a punts insospitats. Si realment es comportava així en públic, suposo que se'l veia venir de lluny. En Walter havia de ser tot un impostor. Es va atribuir l'autoria dels quadres de la seva dona; en principi amb sorpresa d'ella i després amb sumisa acceptació. La Margaret, que encara és viva, s'acabava de separar i en Walter, que va veure ràpidament que tenia talent, se'n va aprofitar molt ràpid. S'ha de dir, però, que, possiblement, la Margaret mai hauria arribat a l'estrellat sense la capacitat de venda i d'engany d'en Walter, tot un fora de sèrie. Al començament de la pel·lícula, a la pintora real se la veu asseguda en un banc.

"Big Eyes" és el Tim Burton més diferent dels altres. Un rara avis en la filmografía del director. Té poc a veure amb la resta de la seva obra. Potser els colors pastel, en alguns plànols, i les visions de la Margaret que, en moments molt determinats, veu a les persones que l'envolten amb els ulls dels personatges que dibuixa. No és una pel·lícula rodona, ni molt menys, però és molt agradable a la vista. És d'aquells títols que, més o menys, agradarà tothom. Burton té dues pel·lícules pendents d'estrena pel 2016, "Miss Peregrine's Home for Peculiar Children" i la segona part de "Bitelchus", de nou amb Michael Keaton i Winona Ryder.

"LA LLUVIA DEL TIEMPO" (JAIME BAYLY)

La corrupció en el binomi política-periodisme omple, i de quina manera, “La lluvia del tiempo”, del peruà Jaume Bayly (Lima, 1965). Se’ns presenta com una novel·la però, per desgràcia, tot el que explica sembla massa real. Té 403 pàgines i està editada per Alfaguara. El seu llenguatge és àgil i directe i deixa clar que coneix el mitjà televisiu per dins. Als seus personatges principals, majoritàriament misògins, els fa parlar molt malament.

Alcides Tudela vol ser president del Perú. I farà el que sigui necessari per aconseguir-ho, sigui legal o no. En nom de la democràcia, està clar! És xavacà, bevedor, puter i el suborn ("coimar" en diuen allà) és el seu pa de cada dia. Falten un parell de setmanes per les eleccions i ho té tot de cara. No comptava, però, que Lourdes Osorio -una antiga amant- li demanaria que reconegués la paternitat de la seva filla Soraya. Fa catorze anys que aquesta dona de Piura li demana que es faci la prova d'ADN, però no hi ha manera. La va enganyar vilment. El tercer en discòrdia, o el quart, és el periodista de televisió Juan Balaguer, a qui la Lourdes i la Soraya demanen que les entrevisti en el seu programa d'èxit. Tant en Juan com el seu cap, Gustavo Parker, són fidels a Alcides. Se la jugaran per elles?

"La lluvia del tiempo" ens parla del poder dels polítics, a qui tothom té por, encara més en alguns països. I del que tenen també els periodistes, tot i que sempre reben ordres d'algú. És allò de tenir el cul llogat. Ja ho sabia, però potser no fins a quin punt, en Juan Balaguer, Juanito pels amics. Entrevistant la Lourdes potser s'ho juga tot, encara més després que els seus enemics descobreixin el seu secret més ben guardat. Com és habitual en els llibres de Bayly, algun dels seus personatges és homosexuals. Un fet que aprofita per denunciar que, molts cops, s'entri en la vida privada de les persones sense que sigui necessari. Podríem dir que l'autor no esquiva res; ho afronta tot de cara, amb duresa i sense ni un pèl a la llengua. Bon retrat dels mitjans i de la política.

"Parker se rio, ganador, acostumbrado a salir airoso de los lances más complicados. Hecho a la idea de que toda crisis traía consigo una oportunidad para ganar dinero, sacar ventaja a la competencia y congraciarse con el poder de turno, esta crisis no podía ser la excepción: ahora tenía a Tudela en su bolsillo y no solo había recuperado los tres millones que donó, sino que se había asegurado la publicidad oficial cuando Tudela fuese presidente y que no le cobrasen los impuestos que debía y no pensaba pagar nunca, porque Parker siempre repetía con cinismo, festejando su descaro, que las deudas nuevas hay que dejarlas envejecer y las deudas viejas no se pagan".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy