Bofill, jurista i professor de Dret Constitucional, ens explica la història del seu avi matern, Lluís Bofill Riera, que va lluitar amb la División Azul, contra la Unió Soviètica, en la Segona Guerra Mundial. Ni el justifica, ni l’exculpa. Dóna la seva versió dels fets. En Lluís va lluitar amb la República a la Guerra Civil. Va perdre i el van fer presoner. Com va acabar combatent, al costat d’Alemanya, aquest cop amb els Nacionals? Per aconseguir la preuada llibertat? Per convenciment? L’Hèctor sap que, per convenciment, segur que no. L’avi formava part de l’anomenada “Lleva del Biberó”, els soldats cridats a files amb només 17 anys. En Lluís volia que el seu nét escrivís sobre aquestes vivències. Només així perdurarien en la memòria col·lectiva, com a mínim de la família.
Es dóna la circumstància que, per diferents motius, l’Hèctor va trepitjar alguns dels països on va lluitar el seu avi. Ell va tenir una xicota russa i, a més a més, va estudiar dret a Alemanya. De fet, en aquells anys va arribar a parlar l’idioma amb força seguretat. Amb el pas del temps, ha perdut fluïdesa, assegura. “L’edat dels homes” podria catalogar-se com un llibre de memòries, al qual afegeix un munt d’apunts personals, farcit de referències literàries. En Lluís va sobreviure a la guerra; tot i que va estar a punt de morir un munt de cops. Al final, només va perdre un ronyó, però no per cap bala enemiga. Va ser per la caiguda d’un cavall. El seu és un relat íntim i també èpic. Al costat de l’avi de l’Hèctor, dues persones amb qui va compartir molt patiment i poca alegria: Celestino Hernández Cano i Jaume Gascón.
LA CULTURA TAMBÉ ÉS CULPABLE
En Jaume no va tenir tanta sort com en Lluís; tot i que l’Hèctor es pregunta si potser no hauria estat més “noble” morir al front i no a casa, molts anys després. En aquest cas, està clar, tot hauria estat molt diferent. L’autor investiga a fons la vida del seu avi tot just quan es posa malalta la seva vídua, la Pepa. Tramitava un ajut per ella. Quan va començar a buscar informació, ja no va poder fer marxa enrere! M’ha cridat l’atenció el moment en què l’Hèctor, amant de la música clàssica, diu que la cultura també va tenir la seva responsabilitat en l’aparició del desig de destrucció a Alemanya. Per sort seva, en Lluís es va deslliurar de l’acció del Llac Ilmen i de la batalla de Kransi Bor, que van acabar amb un munt de morts innecessàries.
“Què hi faig aquí?, devia pensar l’avi. Exposant la vida en aquells paratges allà on Sant Pere havia perdut l’espardenya. I tot per causes incomprensibles. Si ni en Celestino no havia vist gaire clar el pretext d’acabar amb l’amenaça roja, imagineu-vos el meu avi. En Lluís ni tan sols sabia amb seguretat què volia dir la paraula comunista més enllà de les confiscacions que van intentar promoure els amics de Stalin a la rereguarda republicana quan a ell encara no l’havien reclutat”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada