Doncs sí, va ser una gran nit (i llarga!)

Álex de la Iglesia continua en plena forma. La seva darrera pel·lícula, “Mi gran noche”, és una comèdia negra divertidíssima. Per a mi, el millor títol del director bilbaí des de “La Comunidad” (2000). Tot passa a l’interior i a l’exterior dels estudis televisius en els quals una productora de pa sucat amb oli està enregistrant l’especial de Cap d’Any. I ho fan a contrarellotge...

El primer encert de De la Iglesia és convertir els estudis en un búnquer del qual no es pot entrar ni sortir. En l’exterior, hi ha una batalla campal entre uns quants centenars de treballadors acomiadats per la citada productora i la Policia, que s’està veient superada en nombre i violència. Kafkià. Dins, també hi ha un munt d’enfrontaments divertidíssims. Per exemple, el dels personatges que interpreten Hugo Silva i Carolina Bang. Són els presentadors de la gala, que comença amb un ball brutal. Estan casats i es tenen enveja mútua. També es barallen Alphonso i Adanne, dos cantants que rivalitzen per ser els primers a actuar després de les campanades. Un de mític i l’altre debutant.

Qui interpreta a Alphonso és el cantant Raphael, que torna al cinema més de quaranta anys després de “Volveré a nacer” (1971). Està sensacional! La pel·lícula es diu “Mi gran noche”, tot i que el tema que acaba interpretant és “Escándalo”. El seu representant (i fill) és en Yuri. Carlos Areces compleix, com sempre. Tercera vegada que Areces apareix en un llargmetratge de De la Iglesia, després de “Las brujas de Zugarramurdi” (2013) i “Balada triste de trompeta” (2010). L’Adanne és Mario Casas, amb una cabellera rossa espectacular. Ens el defineixen com un noi no massa llest, preocupat pel seu físic i per les dones, que li fan perdre el cap.

L’Adanne i Perotti el seu representant (interpretat per Tomás Pozzi) també es barallen amb un parell de noies que volen aprofitar-se de la fama del jove cantant. I per lluites, la d’en Jose (Pepón Nieto) amb la seva germana, la seva mare i la mala sort... El criden a darrera hora, d’una ETT, per fer d’extra a la gala, i se li complica la vida com mai. Li toca asseure’s al costat de la Paloma, una guapíssima Blanca Suárez. Tots dos estan francament bé. Si hi ha algun enfrontament més? Un munt! Per exemple, el de l’Alphonso amb el seu fill i un fan boig –interpretat per Jaime Ordóñez- i el del cap de la Productora, Benítez (Santiago Segura), amb la realitzadora, que es diu Rosa i interpreta Carmen Machi. Acció sense límits. Una pel·lícula esbojarrada com poques.

De la Iglesia ens regala un títol coral (amb algunes similituds amb “Muertos de rosa”, 1999) on sempre passen coses. Tot és surrealista i passat de voltes, amb uns diàlegs corrosius. És difícil destacar a un actor, perquè tots estan en estat de gràcia. Si fos obligat escollir, em quedaria amb en Raphael i amb la Blanca Suárez, que crea un personatge del qual és molt fàcil enamorar-se... tot i la llegenda negre que l’envolta. La vaig veure divendres, abans de llegir cap crítica, i m’ho vaig passar pipa. La recomano. Feliç 2016!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy