"El tallador de canyes" (Junichirô Tanizaki)

Deia Junichirô Tanizaki (1886-1965) que “Si no fos per les ombres, no hi hauria bellesa”. El seu llibre “El tallador de canyes” (del 1932) és tot un clàssic de la literatura japonesa. L’acaba de publicar Viena Edicions, per primer cop en català. És el número 50 de la col·lecció El Cercle de Viena. És molt curt, només 94 pàgines, i es llegeix molt ràpid, en un parell d’hores. La traducció és d’Albert Nolla.

Tanizaki ens explica una bonica i complicada història d’amor entre un home i dues dones. Ell s’enamora perdudament de la Oyû, vídua i amb un fill petit. La família del seu exmarit i la seva no volen que es torni a casar. L’home la vol a ella o a ningú; però, després de pensar-s’ho molt, decideix unir-se en matrimoni amb la seva germana petita, la Oshizu. És l’única manera de tenir-la a prop. El que no s’esperava ell és que la seva jove i pura dona estigués al cas dels seus sentiments. És més, li demana que cortegi a la Oyû, per qui ella té devoció. Sempre ha estat així. La felicitat de la seva germana està per sobre de la d’ella mateixa.

“El tallador de canyes” és un llibre que ens parla d’amor, de sentiments purs, de servitud i fins i tot de rumors, que tan mal poden fer en les parelles. La història d’aquest triangle amorós l’explica un home que apareix com una ombra, entre les canyes, en una nit de lluna plena. És el fill d’en Seribashi, l’home que es va enamorar de la Oyû. Li explica a un desconegut que, ampolla de sake en mà, també està mirant la lluna. Les primeres pàgines, en què Tanizaki situa l’acció, en llocs recòndits del Japó i amb tot luxe de detalls, són força denses. Després, però, el llibre és molt interessant, amb tot un seguit de pensaments que conviden a la reflexió. Recomanable.

“Mentre remenava en el fons dels records per fer aflorar aquests fragments esparsos, em vaig quedar mirant fixament la superfície deserta de l’aigua, que lliscava en silenci sota la claror de la lluna. Suposo que tothom sent nostàlgia del passat. Però, ara que m’acosto a la cinquantena i em sento cada cop més feble, la tristor que comporta la tardor m’assalta amb una intensitat que no m’hauria imaginat mai de més jove; a vegades, només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m’aclapara una angoixa de la qual m’és impossible desempallegar-me; i especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s’esvaeix sense deixar cap rastre, i m’enyoro encara més del món plaent del passat”.

“LA DONA DEL GOSSET” (ANTON TXÉKHOV)

Com que la col·lecció El Cercle de Viena ha arribat als 50 llibres, amb “El tallador de canyes”, l’editorial regala un dels contes curts més coneguts d’Anton Txékhov (1860-1904). Es tracta de “La dama del gosset”, traduït per Xènia Dyakonova. Són 53 petites pàgines, perquè el llibre fa menys d’un pam. Vladimir Nabokov va dir que és un dels millors relats escrits mai. Una presentació de luxe.

La dona del gosset és l’Anna Serguèievna, que està de vacances, sola, a la ciutat balneària de Ialta, a la República de Crimea. No s’estima prou al seu marit, que s’ha quedat a casa. Va acompanyada d’un gosset. Allà coneix en Dimitri Gúrov, que també està casat i té tres fills. Ràpidament, intenta apropar-se a l’Anna, per qui se sent atret. Ell és un home infidel per naturalesa. Ella... encara no! Com “El tallador de canyes”, “La dona del gosset” també ens parla de la deslleialtat, de l’amor i de la gelosia. La història entre en Dimitri i l’Anna comença com un divertiment, però acaba complicant-se; i molt. De vegades, allò que es planifica com una aventura sense gens d’importància, pot canviar-te la vida.

“El tren va partir ràpid, les seves llums van desaparèixer de seguida, i un minut després ja no se’n sentia el brogit, com si tot s’hagués posat d’acord per posar fi ràpidament a aquell deliri dolç, a aquella bogeria. Sol a l’andana, tot mirant cap a la llunyania fosca, en Gúrov escoltava el cant dels grills i el brunzit dels cables del telègraf com si acabés de despertar-se. Pensava que allò havia estat una peripècia o una aventura més en la seva vida, i que també s’havia acabat, i n’havia quedat un record... Estava emocionat, trist i lleugerament penedit, perquè aquella dona jove, a qui no tornaria a veure mai més, no havia estat feliç amb ell”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy