Entre la paranoia i la realitat

Angoixa. Aquesta és la paraula que em ve al cap quan penso en “Calle Cloverfield 10”, el debut cinematogràfic de Dan Trachtenberg. El seu thriller psicològic crispa els nervis, sobretot en l’últim quart d’hora. Vaig sortir del cinema en estat de xoc. Si recomanaria la pel·lícula? Està francament bé, però la mala estona que vaig passar al final no sé si compensa. És més pel que s’intueix que pel que s'acaba veient.

“Calle Cloverfield 10” és hereva de “Cloverfield” (2008), que aquí vam titular com “Monstruoso” i va estar produïda per J.J. Abrams, creador de la sèrie televisiva “Perdidos”. El millor de la pel·lícula és la interpretació de John Goodman, que és tota una assegurança de vida. També estan francament bé Mary Elizabeth Winstead (“Matar al mensajero”, 2014) i John Gallagher Jr. (“Si la cosa funciona”, 2009). Goodman interpreta a en Howard. En els últims anys, ha viscut obsessionat a construir un búnquer sota de la seva granja. Temia un atac químic o fins i tot una invasió extraterrestre i, segons explica, s’ha acabat produint. Diu que l’aire és irrespirable i que pràcticament no hi ha supervivents a cap lloc del món. Ell ha tingut sort; la Michelle (Winstead), també.

Amb l’argument més o menys explicat, poques coses més puc avançar. És millor anar al cinema amb les dades justes; cap que pugui fer malbé el sorprenent i claustrofòbic final. Només escriuré que la Michelle té un accident de cotxe i, quan es desperta, està encadenada en el soterrani d’en Howard. Ella se sent segrestada. L’home li explica el caos que hi ha fora, però ella no s’ho acaba de creure. El triplet protagonista el completa l’Emmett (Gallagher Jr.), que és la persona que, al llarg del temps, va construir el refugi. A diferència de la Michelle, ell hi va entrar per voluntat pròpia. És més, va agredir en Howard per aconseguir-ho, ja que no el volia deixar entrar.

“BONE TOMAHAWK”

També té moments molt desagradables “Bone Tomahawk”, un molt bon western que pica l’ullet a la comèdia més negra i fins i tot al cinema de terror. Són dues hores i quart sense treva, amb Kurt Russell (“Los odiosos ocho”, 2015) en el paper de xèrif de la petita localitat de Brigh Hope. Com sempre, Russell compleix a la perfecció. S. Craig Zahler debuta darrere de la càmera. Caldrà seguir-lo d'aprop.

Dos assassins senten sorolls de cavall a la llunyania. En el seu intent de fugida, travessen el cementiri d’una tribu d’indis caníbals. Un d’ells aconsegueix arribar a Brigh Hope, on ràpidament desperta sospita. La mateixa nit, els indis, que l’han seguit, se l’emporten. A ell, a un dels ajudants del xèrif i a dona que li treu la bala que tenia a la cama, disparada pel xèrif. Desapareixen de la presó i l’únic rastre que deixen és una fletxa. A la dona, que es diu Samantha, la interpreta Lili Simmons, coneguda per la sèrie televisiva “True detective”.

El xèrif, el marit de la Samantha (Patrick Wilson) –que té una cama trencada i quasi no pot caminar-, un vaquer molt cregut (Matthew Fox) i un ancià (Richard Jenkins) són els quatre components de la patrulla de rescat. Veient-los des de fora, tot fa pensar que les seves possibilitats d’èxit són més aviat escasses. Sembla un acudit: un xèrif, un coix, un cregut i un vell se’n van cap a la muntanya per enfrontar-se a uns indis caníbals. Al Jenkins el recordo pel seu paper a “Mátalos suavemente” (2012). Per cert, petit i insignificant paper per una desconeguda Sean Young (“No hay salida”, 1987). Té 56 anys i està pràcticament desconeguda.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy