En aquell mateix moment, l’Agustí s’adona que està enamorat de la seva llengua, que mai havia vist escrita. És per això que intenta descobrir tots i cadascun dels seus secrets. Comença a treballar de corrector lingüístic i sempre porta a sobre el seu diccionari. Fins i tot es planteja escriure’n un de sinònims. Com deia Pere Quart, “Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la”. I això és el que fa Lluís. Col·loca a Vilamat a Barcelona abans que esclati la guerra; i posteriorment al camp d’Argelers, bombardejat per Franco. No li perdonarà mai aquesta gosadia. El seu odi cap al dictador l’acompanyarà per sempre més. Allà on vagi.
L’únic que té clar l’Agustí Vilamat és que vol matar franquistes, tants com pugui. Però amb només un ull i, com a conseqüència, poca punteria, no té massa recorregut per davant. Però és molt persistent i s’enrola amb els maquis, junt amb l’Esteve. El coneix quasi per casualitat i acaben sent grans amics. El punt de partida d’aquest llibre, molt recomanable, és del tot imaginari: Franco declara la guerra als aliats, l’any 1940, i travessa els Pirineus. És més, el general acaba refugiant-se a Catalunya. L’Agustí diu que va ser ell qui va matar Franco, com queda clar en el títol de l’obra. A la novel·la, Lluís també aprofita per carregar amb duresa contra la marginació del català en l’ensenyament francès.
“Jo soc aquell que va matar Franco” és un llibre provocador, amb una profunda càrrega política. És una ucronia que també podria ser interpretada en clau d’actualitat, ja que són molts els paral·lelismes amb la difícil situació que ens ha tocat viure. En una entrevista recent, Joan-Lluís Lluis assegurava que “el franquisme no va morir. Perviu, actua i es consolida amb força i arrogància”. Més clar i català, impossible. La història passa francament bé. Està escrita amb un estil àgil, directe i molt visual.
“Dos homes d’aquests maquis, d’actituds amistoses, em parlen, separadament, en català. Però l’un a l’altre es parlen sempre en francès. El primer és de Ceret, el segon de Perpinyà. No estic segur que l’origen geogràfic importi, però podria ser que aquesta estranya malaltia moral que fa considerar el francès com a sempre superior al català sigui més estesa i més forta a Perpinyà, pel fet de ser la capital. I si és el cas, es pot suposar que, des de Perpinyà, l’abandó del català progressarà de mica en mica fins a atènyer tot el territori, allò que per a mi és la Catalunya francesa i per a ell tan sols el Département de Pyrénnes-Orientales. Ens separa que la llengua catalana sigui, per a mi, una part irrenunciable del meu ésser i, per a ells, una romanalla sensible però prescindible”.
Bona setmana a totes i a tots.
@JordiSanuy_
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada