És important començar “La fugitiva” verge, sense que ningú t’expliqui perquè la Mireia està tant amargada, barallada amb tot i tothom. Viu sola a Barcelona i hi ha una dona que la cuida, contractada per la seva filla, que també es diu Mireia. La filla l’evita, sempre que pot, i el seu fill, en Javi, fa quasi quaranta anys que no li parla. Què amaga aquesta família? Com pot ser que tot s’hagi esgarrat tant? L’única que manté una relació més o menys cordial amb la Mireia és la seva néta Sònia, que té dues filles petites. La va a veure quan pot i la treu a passejar. Poca cosa més.
La Mireia mare és una dona dèspota i amargada, però té motius suficients per estar així. Amaga dins seu uns terribles fets que mai no l’ha deixat ser feliç. Va voler amagar-los tota la vida i el mal que ha provocat ha anat creixent i no té límits. La situació ha estat difícil, per a ella i per tots els que l’envolten. De vegades, com diu en un moment del llibre, “la realitat s’ha de ventilar ben ventilada. I jo la vaig tancar al meu calaix de les vergonyes sense gens de llum, sense gens d’aire”. Ara, passats els noranta, potser és el moment de fer net, per poder morir tranquil·la. Ella, filla d’uns pagesos de la Carena (Cantonigròs), va aconseguir fer el salt a Barcelona gràcies a l’Emili, fill d’una família d’empresaris tèxtils.
“La fugitiva” està escrita en primera persona. La Mireia alterna la seva trista vida actual amb els records de tot el que li ha passat al llarg d’aquests més de noranta anys. En l’actualitat, l’únic que fa és espiar als seus veïns amb uns binocles de quan anava a l’òpera. La seva vida anterior, però, va ser intensíssima. Mentre llegim, entendrem les raons del seu recel i de la seva solitud. Estem davant d’un llibre potent, i no sé si dir que fins i tot dur, amb un personatge central realment complicat. Comences odiant-lo, per la seva supèrbia i menyspreu cap als altres, però a poc a poc el vas entenent. A més de la Mireia, dos protagonistes clau: la seva cosina Rat i la Zoraida, de qui no puc explicar res. En definitiva, un llibre sobre les misèries de la vida i el penediment. Recomanable.
“Ho he pensat perquè he sentit silenci i l’he vist a ell tranquil, i jo sé que quan està tranquil·la la fera, quan ja s’ha desfogat, quan les estrelles es mengen la foscor, ja no cal patir, ja torna a ser persona, persona que dorm i somia, rei lleó que té tota la selva adormida als peus. Perquè al cap i a la fi, tot plegat són somnis, també són somnis això meu. Tota la meva vida ha estat un somni. Com quan m’havia adormit plorant, ferida, ultratjada, al meu llit d’adolescent de la Carena. I ara que em desperto, torno a la realitat, com hi vaig tornar per uns instants quan vaig obrir els Ulls a les Homenotes”.
Bona setmana a totes i a tots.
Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada