A ”Nadala maternofilial”, un dels 13 contes del llibre, Pàmies ens parla dels darrers mesos de la seva mare. Fins al final, va intentar escriure. Fer-ho, la connectava amb la realitat. Quan va haver-ho de deixar del tot, ja s’acabava. És una història dura, explicada amb naturalitat. A “No sóc ningú per donar consells” explica que el seu pare quasi mai va exercir com a tal. En Gregorio estava obsessionat amb la política. Tot allò que estava relacionat amb la seva família ho delegava en la seva esposa. A casa, hi era ben poc. En algunes fases de la seva infantesa, Pàmies va arribar a pensar que potser era fill de l’escriptor Jorge Semprún. La gavardina, peça de roba que vestia el seu pare i tots els homes interessants que es mirava la mare, s’ha de saber portar. Denota classe i prestància. El seu pare també apareix a “Nadala paternofilial”.
Aquests són els tres contes més tristos del llibre, publicats per Quaderns Crema. És de petit format, com mana la tradició, i és força curt, només 146 pàgines. De la resta d’històries, plenes d’ironia i melancolia, em quedo amb “Siusplau” (amb un fill rodant un curt amb el seu pare fent de mort) i amb “Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats”, on ens diu que, de vegades, és millor deixar una relació quan està en un bon moment, no quan ja està del tot deteriorada. El vincle amb els fills, sempre complicat, el tracta a “La paternitat”, a “Bielorússia” i, de passada, a “El conte sobre l’11 S que no em van encarregar mai”. Al final, l’objectiu sempre és el mateixos: fer felices a les persones que tenim al costat, començant per la parella. Per què creu que no ho ha aconseguit? En parla a “Eclipsi” i a “Bonus track”, amb què acaba el llibre.
Els altres tres contes de “L’art de portar gavardina” són “Sobre la utilitat dels novel·listes”, “La fenomenologia de l’esperit” i “Poètica”. Com sempre, Sergi Pàmies, amb qui he coincidit molts anys a Els Matins de TV3, és una garantia. Totalment recomanable.
“I ara fixem-nos en la barra de la cafeteria d’aquest espai central, concretament en una dona molt alta que interpel·la el novel·lista amb un gest que denota sorpresa i confiança. És possible que us faci la impressió d’haver-la vist abans. A finals del segle XX va interpretar un anunci de perfum en què, després de baixar d’una moto d’alta cilindrada, de treure’s el casc, d’ensumar diferents homes d’una festa, d’obrir-se la cremallera d’una granota de cuir arrapada a la pell, mirava la càmera i, amb una sensualitat histriònica, deia: “No busco a un hombre cualquiera. Busco a Justin”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada